Fou professor de gramàtica llatina a l’estudi general de Barcelona des del 1508 i preceptor particular de fills de juristes i de metges. Fou també mestre de grec. Molt vinculat al món editorial barceloní, intervingué en la difusió dels nous mètodes pedagògics de Nebrija: en l’adaptació catalana del Dictionarium, que Gabriel Busa edità sota el títol de Vocabularius (1507), figura una composició seva en vers en honor del gramàtic castellà, i el 1522 dugué a terme una nova edició de l’obra, que dedicà a l’erasmista Miquel Mai; el 1514 tingué cura de l’edició de la Repetitio de accentu latino, el 1523 dedicà a l’ardiaca Lluís Desplà l’edició de les Institutiones grammaticae, anotada per ell, i apareix el seu nom en les edicions de Lió del 1525 i 1533/34 de la mateixa obra; d’ell són igualment els comentaris i el pròleg a l’edició barcelonina (1515) dels himnes de Seduli (Seduli paschale), ja anotats per Nebrija. Original seu és el tractat De prosodia (1514) i l’epitalami al casament d’Isabel d’Aragó, filla de l’infant Enric d’Aragó. La seva estreta relació amb l’aristocràcia barcelonina i amb el petit cercle erasmista local resta reflectida en els seus epigrames, les seves odes i en una silva, en llatí —i comentats pel seu col·lega Pere Joan Rotllan—, a personalitats polítiques i literàries i que dedicà al bisbe Pere de Cardona, inclosos en l’edició (1512) dels dístics del poeta italià Michele Verino, acompanyats d’uns espessos comentaris seus. I en l’edició (1534) d'Història i conquestes de Pere Tomic figura un interessant pròleg seu, en català, dedicat a Galceran de Cardona. La seva labor pedagògica fou reconeguda en ésser nomenat (1536) per iniciar solemnement, a la sala del Consell de Cent, les lliçons de gramàtica de l’estudi general, al qual estigué vinculat almenys fins el 1557.