Fortament afectat per l’ambient religiós de la seva família —el seu pare li féu estudiar teologia— i per la relació amb Regina Olsen —amb la qual renyí perquè creia no poder-s’hi casar sense revelar-li el seu “secret”, la seva “creu privada"—, la seva obra es caracteritza per una doble polèmica: contra el racionalisme de Hegel (el sistema del qual considerava desnaturalitzador de la realitat personal, tant de Déu com de l’home) i contra l'establishment politicoeclesiàstic del seu país. Enfront de la “mediació” hegeliana, Kierkegaard insisteix en la “diferència infinita” i subratlla la prioritat de l’existir sobre el conèixer i de l’individu singular sobre la idea universal. L’existència humana, amb la seva singularitat, la seva problemàtica i el seu risc, no pot englobar-se en cap sistema. La tasca de l’home consisteix no pas a pensar l’existència, sinó a construir-la responsablement. Això comporta la necessitat d’escollir a cada moment entre això o allò. L’elecció és el baptisme de la personalitat. Per mitjà d’ella l’home passa del nivell de vida estètic a l’ètic, és a dir, deixa de considerar la vida com un joc i comença a viure-la com un deure. Ja no solament “és”, sinó que “existeix”; esdevé plenament ell mateix. L’elecció inclou l’afirmació de la subjectivitat i, per tant, de la veritat, però també l’experiència de l’angoixa, és a dir, del vertigen de la llibertat i de la culpabilitat, que empenyen l’home vers un darrer estadi de realització: l’estadi religiós. A l’estadi ètic l’home era encara sotmès a la universalitat de la llei moral. Ara és un individu encarat només amb Déu. Kierkegaard és tant radicalment individualista com antiintel·lectualista. Déu és l’absolutament altre de l’home. No hi ha cap camí racional que porti de l’home a Déu. L’abisme infinit que els separa només pot ésser salvat dialècticament pel salt de la fe. La fe és la passió de la interioritat: subjectiva, momentània, paradoxal, ella porta tanmateix l’individu a la plena realització de la seva existència. Kierkegaard és considerat el pare de la teologia dialèctica (K.Barth, F.Gogarten, etc) i la filosofia de l’existència (K.Jaspers, G.Marcel i M.Heidegger). Entre les seves nombroses obres cal esmentar Om begrebet Ironi, med hensyn til Sokrates (‘Del concepte d’ironia, principalment en Sòcrates’, 1841), Enten-Eller. Et Livs-Fragment (‘O això o allò. Un fragment de vida’, 1843), Begrebet Angest (‘El concepte d’angoixa’, 1844), Stadier pa Livest Vej (‘Estadis en el camí de la vida’, 1845), Sygdommen til Doeden (‘Malaltia de mort’, 1849) i Indøvelse i Christendom (‘L’exercici del cristianisme’, 1850).