Durant la guerra del Francès es distingí en els setges de Girona i dispersà una columna francesa a Ribes de Freser, fet que li valgué el títol de marquès de la Vall de Ribes. Serví en l’exèrcit sota Ferran VII, però es retirà arran de l’afusellament del general Lacy (1817). No intervingué en el Trienni Constitucional; el 1823 s’uní a les tropes franceses del duc d’Angulema que hi posaren fi. El duc el nomenà governador militar de Bascònia i, més tard, de Lleida. El 1825 fou fet inspector general d’infanteria: tingué una actuació moderada davant les depuracions militars de la reacció absolutista i una actitud recelosa envers els voluntaris reialistes. Fou capità general d’Aragó i de Navarra, on desféu un intent de penetració d’Espoz y Mina (1830). Amb la liberalització dels darrers anys de Ferran VII fou enviat com a capità general a Catalunya (1832), en substitució de l’odiat comte d’Espanya. Immediatament desarmà els voluntaris reialistes. Mort el rei (1833), es manifestà fidel a Maria Cristina i Isabel II i posà en peu la Milícia Nacional Voluntària de Barcelona, que li permeté de rebutjar atacs dels carlins. El mateix any adreçà a la regent un memorial en el qual demanava la convocatòria de les corts. Fou ministre de la guerra (1834-35), sense deixar la capitania general de Catalunya. Combatut, per moderat, pels liberals intransigents, dimití el ministeri i tornà a Catalunya, on topà amb la Milícia Nacional, que ell havia creat; intentà de castigar la crema dels convents de Barcelona, però la revolta popular, que causà la mort del general Bassa, l’obligà a deixar la ciutat. Dimití i passà a França, d’on tornà el 1839; però durant el govern d’Espartero tornà a exiliar-se. Caigut aquest, s’establí a Madrid, on el 1845 fou nomenat senador vitalici; però ja no tingué cap actuació pública.
Manuel de Llauder
© Fototeca.cat
Militar i polític.