S’estén des de les muntanyes del S de Sèrbia fins a la mar Egea, on penetra per la Calcídica. Comprèn la conca del Vardar i els vessants meridionals de la serralada dels Ròdope, fins a la Tràcia. Els centres més importants són Tessalònica, capital de la Macedònia grega, a la costa, i Skopje, a l’interior, capital de Macedònia del Nord.
La història
Bé que els macedonis foren considerats hel·lens per alguns historiadors grecs (Heròdot i Estrabó), la tradició grega clàssica els considerà estrangers (βάρβαροι) fins al segle IV aC, en el qual Macedònia esdevingué la potència més gran de Grècia. Sobirans com Alexandre, Filhel·lè i Arquelau afavoriren l’assimilació hel·lènica i potenciaren la força armada. Després de Filip V i del seu fill Alexandre Magne, la situació perifèrica de Macedònia la convertí en una monarquia de segona fila enfront d’altres (la ptolemaica o la selèucida), sorgides de l’imperi d’Alexandre. Després de la batalla de Pidna (168 aC) els romans conqueriren definitivament Macedònia i la dividiren en quatre confederacions. August la convertí en província senatorial i més tard Dioclecià la tornà a dividir en dues províncies (Macedonia prima i Macedonia salutaris), pertanyents a les diòcesis Moesiarum.
Envaïda pels pobles germànics i pels huns, se n’apoderaren finalment els eslaus. Possessió bizantina, passà (1204) als llatins, i els serbis en feren centre de la Gran Sèrbia, amb capital a Skopje (1336-55). En 11307-09 hi penetrà la Companyia Catalana encapçalada per Bernat de Rocafort, que intentà sense èxit d’apoderar-se de Cristòpolis (actual Kabala) i Tessalònica. Entre el 1371 i els primers decennis del segle XIX fou ocupada pels turcs. El congrés de Berlín (1878) trencà les aspiracions de l’exarcat de Bulgària i fomentà l’aparició de grups combatents (ORIM) que toparen amb les pretensions sèrbies i finalment donà lloc a les guerres balcàniques (1912-13), que culminaren en la partició de Macedònia entre Grècia, Sèrbia i Bulgària. Aquest darrer estat encara perdé territoris a Macedònia (tractat de Neuilly) i per aquest motiu feu costat a l’Eix el 1941.
Després del 1945, aquesta divisió perdurà i donà lloc a desenvolupaments diversos en cadascun dels estats. Així, el caràcter federal de la lugoslàvia socialista afavorí el reconeixement i fins i tot la potenciació de la personalitat pròpia de Macedònia, mentre que a Grècia i Bulgària hom aplicà una política centralista. Amb la dissolució de Iugoslàvia el 1991, la república federada de Macedònia es declarà independent.
L’adopció de “Macedònia” com a nom oficial del nou estat donà lloc a una aspra controvèrsia amb Grècia, que la considera una usurpació d’una denominació que ha de restar circumscrita a la regió administrativa grega del mateix nom. Per aquest motiu, en les organitzacions i els fòrums internacionals s’adoptà provisionalment la fórmula “Antiga República Iugoslava de Macedònia”, abreujadament designada per l’acrònim FYROM (de l’anglès Former Yugoslav Republic of Macedonia). Aquesta denominació deixà de ser vigent el febrer del 2019 quan, després d’un acord amb Grècia, l’estat adoptà la denominació oficial de Macedònia del Nord.