La geografia
Malta és constituïda per un petit arxipèlag que comprèn, a més de l’illa de Malta, les illes de Gozzo (67,1 km2) i Kemmuna o Comino (2,8 km2) i dues illes desertes (Cominotto i Filforta). L’illa de Malta és un bloc calcari de forma tabular de poca altitud (la màxima és de 258 m, al S), que emergeix de la dorsal que separa la Mediterrània oriental de l’occidental. És una gran plana mancada de rius, on, per la natura dels materials que la formen, es donen els fenòmens càrstics. El clima és típicament mediterrani, amb temperatures mitjanes anuals de 18,2°C i amb hiverns molt suaus (11,8°C la mitjana de gener). La vegetació predominant és la màquia i el matollar.
Passeig marítim de la localitat maltesa de Sant Julià, al sector més oriental de la illa de Malta
Les condicions naturals, poc favorables, expliquen l’escassa importància de l’agricultura dins l’economia maltesa. Hom conrea el 44% de la superfície, però la població activa dedicada a l’agricultura no arriba al 5%, i la seva producció és lluny de cobrir les necessitats del país. Els productes principals són cereals, patates, hortalisses, llegums, farratge i raïm. Recentment hom ha obtingut bons èxits amb la plantació de cítrics. La ramaderia, sense pasturatges per la manca d’espai, és representada per la cria de porcs i el bestiar boví i de llana. La pesca té una importància discreta. L’activitat industrial és també reduïda; anys enrere es basava principalment en reparacions navals i la indústria electrònica; actualment destaquen les tèxtils i de la confecció i el calçat, seguides de les alimentàries (cervesa, vi, oli d’oliva, etc.), la construcció, la maquinària i l’equipament de transport, els productes químics i plàstics, les arts gràfiques, els productes metàl·lics i l’elaboració de tabac. La indústria es veu limitada per la manca de minerals (només hi ha pedreres) i altres primeres matèries, i de fonts d’energia. L’electricitat, d’altra banda suficient, és obtinguda de petroli importat. L’artesania, sense aquests problemes, és florent a l’illa de Gozzo (puntes i randes). Una altra font de riquesa, en fase d’expansió, és el turisme, que aporta ingressos molt superiors als del sector primari. Els transports se centren al port de La Valletta i a l’aeroport de Luga. Malta exporta teixits i confecció, articles de tabac, patates primerenques i flors i importa maquinària, productes químics i petroli, aliments, filats i teixits i material de transport. La balança de mercaderies és negativa, però són positives la de serveis (turisme) i les transferències (maltesos emigrats). Aquests ingressos i els ajuts estrangers han refet i reestructurat l’economia maltesa després de la retirada de la base militar britànica el 1979. En el període 1965-83 el PNB per habitant cresqué a una mitjana del 8,7% anual, la més alta del món. Malta és encara a un nivell molt inferior al dels seus veïns Itàlia i Líbia, els estats mediterranis més rics, però ha passat, dins d’aquest àmbit, del nivell nord-africà al sud-europeu.
Carrer de La Valletta
© Antònia Sànchez - blogenmenorca
Malta és l’estat amb la densitat més alta d’Europa (1.043 h/km2). La població ha romàs estacionària des dels anys cinquanta, malgrat tenir un índex de natalitat força elevat (14,8‰ el 1984), que era de prop del 20‰ els anys seixanta. Aquest estacionament és causat per una forta emigració, motivada pel superpoblament; aquesta emigració mena els maltesos vers els països del Commonwealth, els EUA i els països veïns. Ètnicament, la majoria de la població és maltesa (96%), però hi ha petits grups d’anglesos i italians. La població es concentra a la regió del Port Intern, on supera els 8.000 h/km2; resideix en petites ciutats molt pròximes, que tenen de 10.000 a 20.000 h, com ara La Valletta (14.000 h), Sliema (20.100 h), Birkirkara (18.000 h), Qormi (16.900 h) i Hamrun (14.100 h). Les llengües oficials són el maltès i l’anglès. Gairebé la totalitat dels maltesos professen la religió catòlica. Estat independent des del 1964 en l’àmbit del Commonwealth i república des del 1974, el poder legislatiu és exercit per la cambra de representants, integrada per 65 membres elegits per sufragi universal cada cinc anys. El cap de l’estat, elegit per un període de cinc anys per la cambra legislativa, nomena el primer ministre. Malta és membre de l’ONU, del Consell d’Europa i del Commonwealth.
La història
Absorbida per l’imperi comercial fenici del segle XVIII al IX aC, fou influïda per Grècia i ocupada consecutivament per Cartago, Roma (218 aC), els vàndals (454), els ostrogots (494), Bizanci (533) i l’emirat de Kairouan (~870). Conquerida per Roger de Sicília (1091), la població musulmana estigué sota vassallatge fins que fou expulsada (1245-49) de l’illa per Frederic II. El 1266 passà a Carles d’Anjou. La proximitat i la dependència de Sicília en què es trobaven Malta i la veïna Gozzo feren que, en caure el regne sicilià en poder de Pere II de Catalunya-Aragó, els maltesos reconeguessin el nou sobirà (1282). L’any següent, Carles I de Nàpols intentà de fer servir Malta com a base per a reconquerir Sicília, però l’intent fou desfet per Roger de Lloria i el seu estol ( batalla de Malta) i Manfredí Lancia reconquerí la resta de l’illa. Un nou intent angeví, el 1287, no tingué conseqüències. Quan Jaume II de Catalunya-Aragó renuncià a la corona de Sicília a favor del seu germà més jove, Frederic (1296), Malta i Gozzo passaren a poder d’aquest, bé que, de fet, continuaren en l’àrea econòmica i comercial catalanoaragonesa. El 1345 fou creat el consolat català de Malta. Durant el s. XIV, els reis de Sicília concediren reiteradament les illes a nobles i a membres de la família reial, contra la voluntat de llurs habitants, que volien mantenir-se dins la jurisdicció reial, cosa que assoliren de vegades d’una manera efímera. Joana I de Nàpols, en apoderar-se d’una part de Sicília, pretengué la possessió de Malta i Gozzo, i les infeudà (1357) al florentí Niccolò Acciaiuoli; la derrota de la seva expedició evità aquest canvi de sobirania. Aquesta etapa de dominis senyorials arruïnà profundament les illes. En recuperar Sicília com a hereu de Martí el Jove (1409), Martí l’Humà recobrà també les illes de Malta i Gozzo, que des d’aleshores romangueren dins la corona catalanoaragonesa. El 1522 Carles V cedí l’arxipèlag maltès a l’orde de l’Hospital, que havia estat obligat a abandonar l’illa de Rodes als turcs; hi romangué fins el 1798, que fou ocupada per Napoleó. Fou emmurallada per Parisot de La Vallette (1557-68) i palesà la seva vàlua estratègica davant l’expansió turca per la Mediterrània en resistir l’assalt del 1565.
El 1800 fou conquerida per la Gran Bretanya, de la qual esdevingué la primera base naval en la ruta cap a les colònies d’Orient. El 1813 els seus habitants reberen la ciutadania britànica, i l’any 1921 assoliren —després de diversos aldarulls— una constitució que els atorgava una certa autonomia, bé que això no evità noves tensions amb els britànics. Durant la Segona Guerra Mundial fou una base aliada molt important. El 1947 una nova constitució li atorgà un govern autònom, però fou suprimida pels britànics (1958) a causa d’aldarulls independentistes. El 1961 assolí una tercera constitució, i el 1964, la independència, arran d’un referèndum.
De 1962 a 1971 governà el Partit Nacionalista de Malta (PNM), amb Giorgio Borg Olivier com a primer ministre, el qual seguí una política prooccidental El 1971 el partit laborista guanyà les eleccions i el seu líder, Dom Mintoff, esdevingué primer ministre, que es distancià del prooccidentalisme del seu predecessor i se situà en el no-alineament. Tres anys més tard hom aprovà una nova constitució que convertí l’illa en una república. El 1976 el partit laborista fou confirmat en el poder i, més tard (1979), prescrits els acords amb la Gran Bretanya, aquesta abandonà la seva base militar maltesa. Això desvinculà la república de l’OTAN i féu que Líbia intentés d’atreure-la a la seva influència.
Malta signà (1981) amb Itàlia i l’URSS sengles tractats per tal de garantir la neutralitat maltesa. El 1981 hi hagué noves eleccions, que un altre cop foren guanyades pel partit laborista, tot i obtenir menys vots que els nacionalistes, els quals reclamaren la reforma de la llei electoral, la repetició dels comicis i la fi del control dels mitjans de comunicació pel govern. Després d’una etapa molt conflictiva de desobediència civil, protestes i boicots al govern, el 1984, el primer ministre Dom Mintoff es retirà i fou substituït per Mifsud Bonnici. Els conflictes entre nacionalistes i laboristes continuaren i, tot i que el 1986, el govern maltès i el Vaticà arribaren a un acord sobre l’ensenyament religiós el mateix any es produïren enfrontaments violents. Al maig del 1987 la clara victòria del PNM posà fi a setze anys ininterromputs de govern laborista. Edward Fenech Adami ocupà el càrrec de primer ministre, que exercí fins el 1996 (reelegit el 1992). El viratge en política internacional també es reflecti el mateix any amb la no-renovació del tractat d’amistat amb Líbia, i el 1990 amb la sol·licitud d’ingrés a la CEE, formalitzant així les estretes relacions econòmiques ja existents. En l’aspecte econòmic, impulsà una liberalització gradual i sostinguda. A l’abril del 1994 Ugo Mifsud Bonnici fou elegit president, substituint en el càrrec Vincent Tabone. Les eleccions generals de l’octubre del 1996 donaren la victòria al Partit Laborista, i el seu líder, Alfred Sant, esdevingué primer ministre. Sant paralitzà la candidatura a la UE i desvinculà Malta del programa de l’OTAN ‘“Associació per la Pau”, al·legant que interferia en la neutralitat de l’Estat.
La negativa de la Comissió Europea a establir un estatus de relacions comercials especials amb l’illa i l’empitjorament de l’economia provocaren el retorn dels nacionalistes al govern amb Fenech Adami al capdavant el 1998. Al final de la legislatura (març del 2003) se celebrà un referèndum pel qual fou aprovat l’ingrés a la Unió Europea (54% dels vots a favor i el 46% en contra). A l’abril els nacionalistes i Fenech Adami foren confirmats al govern. Dos mesos abans de l’ingrés a la Unió Europea (maig del 2004) i un abans d’accedir a la presidència del país, Fenech Adami cedí el càrrec de primer ministre a Lawrence Gonzi, que fou confirmat en les eleccions del 2008. Al gener d’aquest any Malta adoptà l’euro. Al juliol del 2011 el Parlament posà fi a la il·legalitat del divorci (fou l’últim Estat de la UE a despenalitzar-lo). Malgrat les millores econòmiques des de l’accés a la UE, les repercussions de la crisi mundial iniciada el 2008 foren especialment dures, i el país s’apropà a la insolvència. Al març del 2013 els laboristes retornaren al govern després de quinze anys a l’oposició i Joseph Muscat fou nomenat nou primer ministre.