De voluntat programàtica, incorpora l’herència cubista i futurista, o més concretament, de l’Esperit Nouveau, i les teories de Le Corbusier. Des d’una posició eclèctica i amb un to provocatiu —sense radicalismes extrems, però—, s’hi denuncia el Noucentisme com a moviment mistificador del classicisme. També s’hi ataca la poesia d’arrel maragalliana, l’escriptor Àngel Guimerà, o institucions, revistes i entitats com l’Orfeó Català, La Nova Revista, Jordi o la Fundació Bernat Metge. En definitiva, s’hi rebutja la cultura establerta, tant la de tradició popularista i sentimental com la d’inspiració noucentista, en pro d’una altra de regida per totes aquelles manifestacions genuïnes de la vida moderna: la màquina, el cinema, l’esport, el jazz, la publicitat, l’art decoratiu o les desfilades de maniquins. Així, els models que propugnen els autors, prou indicatius de la imprecisió del seu discurs, són Maritain, Breton, Stravinsky, Arp, Cocteau, Tzara, García Lorca, Aragon, Picasso, De Chirico o Éluard, entre d’altres. La duresa del llenguatge que empraren els signants, la contundència de les seves denúncies i el to agressiu amb què foren expressades aconseguiren el seu objectiu: provocar i indignar la massa intel·lectual del país. Efectivament, el manifest tingué una gran difusió. La gran majoria de diaris i revistes catalanes se’n feren ressò. I des d’aquestes i altres plataformes fou criticat amb duresa, sobretot per Carles Soldevila en els seus articles a La Publicitat. La seva difusió, però, arribà també a la resta de l’Estat, on el pamflet fou rebut amb simpatia per alguns sectors, com la revista Gallo, editada per Federico García Lorca, que hi reproduí el text sencer. Malgrat tot, aquest acte de rebel·lia artística no transcendí més enllà del fet simbòlic. Des del punt de vista formal, el manifest fou imprès amb caràcters en negre sobre paper groc, d’aquí el nom, i amb una certa originalitat tipogràfica. Amb el mateix esperit del Manifest, poc després aparegué el primer número d’uns anomenats fulls grocs, on escriviren Lluís Montanyà, Sebastià Gasch i Guillem Díaz-Plaja, que tanmateix no tingué continuïtat.
El Manifest Groc