Situació i presentació
Es troba al sector meridional de la comarca, limitant amb Capçanes (S), els Guiamets (SW), el Masroig (W), Falset (N), Pradell de la Teixeta i Colldejou (E), aquest últim terme pertanyent a la comarca del Baix Camp. És en un territori accidentat pels contraforts nord-occidentals (tossa del Mal Pas, 502 m) de la serra de Llaberia i de la mola de Colldejou (que depassen els 700 m a l’extrem SE) i drenat per la riera de Marçà o de Fontaubella i els barrancs de les Taules, afluent a la riera de Marçà, i dels Ribassos i de les Pedrenyeres, tots de la conca del riu de Siurana, a través de la riera de Capçanes.
El poble de Marçà és l’únic nucli de població agrupada del municipi. Altres entitats de població són les Comes (42 h el 2005) i el Verinxell (20 h el 2005). Travessa el territori pel sector nord-occidental la carretera N-420 entre Tarragona i Gandesa, de la qual surt un ramal vers Marçà, que un cop al poble es divideix en diverses carreteres que comuniquen amb Capçanes, Falset, la Torre de Fontaubella i Colldejou. Paral·lela a la carretera, en part, corre la línia del ferrocarril de Barcelona a Madrid per Móra la Nova, i es troba dins el terme l’estació de Renfe Marçà-Falset, que serveix per a ambdues poblacions.
La població i l’economia
Les primeres dades de població (marçalencs) es remunten al 1497, quan Marçà tenia 21 focs, que passaren a 31 el 1515 i a 32 el 1553. Al segle XVIII experimentà un creixement demogràfic notable. El 1716 tenia 174 h, que havien ascendit a 760 h el 1787, als quals calia sumar els 18 frares del convent dels servites. Al segle XIX consta amb 820 h el 1830, 1.064 h el 1857 i 1.383 h el 1887, en què assoleix la seva màxima demogràfica. A partir d’aquest moment la població comença a minvar per l’estrall de la fil·loxera, que en el cas de Marçà fou esmorteït pel funcionament de l’estació ferroviària, des d’on s’expedia el vi, i que actuà com a lloc d’entrada i eixida de mercaderies per al comerç comarcal. El 1900 tenia 1.261 h, 1.249 h el 1920, 1.054 h el 1940, 1.011 h el 1960 i 723 h el 1970. A partir de la segona meitat de la dècada del 1970 la davallada demogràfica semblà aturar-se en estabilitzar-se la xifra d’habitants entorn els 600 (619 h el 1975, 637 h el 1981, 574 h el 1991 i 621 h el 2005). La proximitat i les bones comunicacions amb el cap comarcal podrien ser una de les causes principals del manteniment de la població, que no es veu obligada a emigrar per la llunyania al lloc de treball.
A mitjan segle XIX l’agricultura era pròspera, amb regadiu provinent de mines i pous; sis molins de farina i dos d’oli complementaven, junt amb els ramats de llana, l’activitat econòmica. Hi havia també una fàbrica de paper. Actualment les terres llaurades, que ocupen aproximadament dos terceres parts de la superfície del terme, estan ocupades majoritàriament per la vinya, seguida de l’olivera, l’avellaner, l’ametller i els cereals (civada). La resta de les terres romanen ermes, amb pasturatges, garriga i bosc. Existeix una certa activitat ramadera en els sectors porcí, oví, boví i equí. Així mateix hi funciona un taller de confecció i un important molí d’oli depenent de la cooperativa. El 1913 hi fou fundat el Sindicat Vinícola del Baix Priorat i el 1919 el Sindicat Agrícola i Caixa Rural, fusionats el 1936 en la Cooperativa Agrícola, que el 1998 s’unificà amb la de Falset i que es dedica a l’elaboració i comercialització de vi, oli i fruits secs. Gran part de la població activa es trasllada a treballar a altres pobles de la comarca, principalment a Falset.
El turisme rural té cada vegada més presència al terme, que disposa de diverses residències casa de pagès.
El poble de Marçà
El poble de Marçà (315 m d’altitud) és al peu del turó de la Miloquera, al cim del qual hi ha restes del castell de Marçà, esmentat ja el 1153, així com les restes d’una església de forma absidal que data del segle XIII. El 2005 tenia 559 h.
Al poble hi ha diverses cases amb llindes de pedra, però l’edifici més notable és l’església parroquial de Santa Maria, del segle XVIII, d’estil neoclàssic amb elements barroquitzants; té cimbori al creuer i un cor amb un frontis elegant. Els bons retaules de fusta daurada, en una bona part procedents del convent dels servites, foren cremats el 1936. El campanar fou incorporat a l’edifici el segon decenni del segle XX i el sant que orna la fornícula és obra de l’escultor local Marcel·lí Giné. Altres construccions d’interès són l’ajuntament, del 1888 o els rentadors públics, del 1864.
El Museu Municipal Lula Pérez-Marçà-Giné, ubicat en un edifici de 1891 i inaugurat el 1997, conserva un fons d’art i de troballes arqueològiques. És dedicat especialment als escultors que donen nom al museu, però també exposa obres del pintor Josep Sancho i Piqué, fill del poble. Al Celler Museu de la Miloquera (o Museu Celler de Baltasar Vendrell) es poden veure peces de ceràmica, estris antics d’oficis avui desapareguts, eines de conreus i d’altres objectes relacionats amb l’elaboració del vi, a més de col·leccions de vidre bufat i peces arqueològiques.
La festa major se celebra el 15 d’agost, dia de la passada de l’espígol, quan els infants reparteixen herbes oloroses entre el veïnat. El 27 de desembre, en honor a la Mare de Déu de les Malalties (patrona del poble), se celebra la festa major d’hivern, en la que destaca la cantada de les “Completes”, peces musicals del segle XVI, i la processó de l’aurora, que comença quan just trenca l’alba i compta únicament amb la participació dels homes. A aquesta processó, n’hi segueixen dues més: la del Rosari i la de Missa Major.
Altres indrets del terme
A la sortida del poble hi ha Cal Montagut, una casa exempta, a quatre vessants, del XVIII, amb un escut de pedra a la portalada.
A poca distància del poble, a la carretera de Falset, hi ha les ruïnes del convent de Sant Marçal, dels servites, del qual tan sols resta un fragment ornamental, de gust barroc, damunt la portalada. El convent fou fundat el 1611 en terrenys donats per Cal Montagut i amb el patrocini del duc de Cardona, senyor del lloc. Els frares abandonaren l’edifici durant les guerres de Successió, del Francès i el Trienni Liberal, i definitivament el 1835, quan fou cremat i saquejat, poc després d’haver-lo abandonat voluntàriament els servites. El 1838 els carlins aterraren l’església i els materials del convent foren utilitzats per a reparar les cases del poble, fet pel qual el 1845 ja era del tot arruïnat. Al convent celebraven cada quatre anys els capítols provincials els servites dels convents de la Corona d’Aragó. L’edifici i el claustre eren de dos pisos i disposava d’una gran església i una rica biblioteca. La major part de les seves rendes provenien de terres de Capçanes.
Al terme hi ha diversos masos, entre els quals es destaquen el Mas de Crusats i el Mas d’Àsens, tots dos amb capella. Al Mas Gran s’han trobat moltes restes prehistòriques que cal considerar una continuació del poblat del Collroig, a més de sepulcres de llosa. A la Miloquera s’han trobat restes de sílex, destrals de pedra i ceràmica, i també els murs d’una possible població ibèrica i ceràmica hel·lenística. A les Burgueres hi ha un immens jaciment, que havia estat ocupat per una important població que utilitzà les balmes de gres roig; posteriorment, a tocar el cim del Castell dels Moros, es construí una vil·la romana de la qual es conserven restes de murs i ceràmica. Al cau del Molí Paperer s’han descobert mostres de la cultura campaniforme, a més de restes diverses a d’altres indrets del terme, entre les quals es destaquen fletxes de bronze, i la descoberta el 1972 d’una destral de mà del Paleolític inferior, desconegudes fins aleshores a Catalunya. El 1970 es trobà un triple enterrament tardoromà en una cripta rectangular amb volta de canó, que podria indicar la presència propera d’una vil·la rústica.
La història
Sembla que el poble té l’origen en una alqueria islàmica. El 1153, el mateix any que Ramon Berenguer IV donà dues jovades del terme al Temple, surt esmentat per primera vegada el seu castell; l’any següent l’església de Marçà és esmentada a la butlla d’Anastasi IV. El 1174 el rei Alfons I infeudà el castell de Marçà a Guillem de Castellvell, juntament amb els de Tivissa, Móra i Garcia, en canvi que l’esmentat cavaller li perdonés un deute de 5.000 morabatins. El 1229 Alamanda de Subirats donà a la seva filla Blanca, previ homenatge de fidelitat, el castell de Marçà. El 1240 la mateixa Alamanda venia a la seva filla tots els drets damunt aquest castell i el de Falset en canvi dels 800 morabatins que li devia, reservant-se’n, però, l’usdefruit. La senyoria recaigué finalment en Alamanda, casada amb Guillem d’Entença, pel donatiu del seu pare, Ferrer de Santmartí, el 1241, i de la seva àvia Alamanda de Subirats, el 1244. El castell i la vila de Marçà foren exclosos de la donació venda de Guillem d’Entença a Jaume II, que els adquirí fent ús del dret de fadiga, a la subhasta celebrada a la mort de l’esmentat Guillem d’Entença. En crear-se el comtat de Prades el 1324, Jaume II donà el castell de Marçà al seu fill Ramon Berenguer, en règim alodial. A partir d’aquest moment va seguir les vicissituds senyorials del comtat, tot i que el 1763 constava com a lloc del comte de Castellar. Abans del traspàs de la senyoria Pere el Gran havia ordenat al seu veguer que hi exercís la jurisdicció damunt el lloc.