És format per dues cadenes paral·leles d’atols coral·lins: Ratak a l’E i Ralik a l’W. El clima és calorós, i rep els vents alisis del NE; sovint és sotmès a la influència dels tifons del Pacífic. La població és formada per micronesis. Hi té importància la pesca i l’exportació de copra.
En 1947-82, sota tutela nord-americana, formaren part de les Illes del Pacífic en Administració Fiduciària i esdevingueren una base militar. Hom hi dugué a terme proves amb armament nuclear (més de 60 entre els anys 1946 i 1958) i convencional que afectaren sobretot els atols d'Enewetak i Bikini. El 1982 les illes Marshall obtingueren l’estatut de lliure associació, que els conferia la independència en els afers interns, bé que continuen sota control nord-americà pel que fa a afers militars i estratègics. Després de l’acabament del fideïcomís de Nacions Unides al desembre del 1990, les illes Marshall esdevingueren membre de l’ONU al setembre del 1991. Des de la seva elecció el 1979, el president Amata Kabua s’ha mantingut al poder com a cap d’estat i de govern, reelegit després de les eleccions legislatives del novembre del 1991 i novembre del 1995. Un dels principals problemes als quals hagué de fer front el govern fou el de les sequeres, que obligaren a imposar restriccions i racionaments d’aigua. La política exterior i de defensa es mantingué molt condicionada pel règim de lliure associació amb els Estats Units (administrador fins a la declaració d’independència), que acceptà l’atorgament de compensacions econòmiques pels danys causats pels assaigs nuclears que tingueren lloc entre el 1946 i el 1962. Les relacions exteriors també foren estretes amb la Xina, país que donà suport a l’acabament del fideïcomis. L’any 1997 el president Imata Kabua rebutjà l’aprovació d’un pla de conversió de l’illa de Bikini en un cementiri de residus nuclears de les centrals asiàtiques. La finalització, l’any 2001, de l’estatus de lliure associació amb els Estats Units, que havia significat per a l’illa ajut militar i econòmic, portà el govern a procurar oferir noves bases militars. El antics habitants de Bikini, relocalitzats els anys quaranta i cinquanta per les 23 proves nuclears nord-americanes, reberen el 1999 una nova compensació econòmica per part dels Estats Units, tota vegada que l’enclavament encara era inhabitable.
En les eleccions legislatives del novembre del 1999 guanyà la facció de candidats que donaven suport al govern, i Kessai H. Note pujà a la presidència al gener del 2000. El contenciós entre els EUA i els habitants de l’illa de Bikini, inhabitable encara 50 anys després de les proves nuclears, tingué un nou episodi al març del 2001, quan el Tribunal de Reclamacions Nuclears (constituït el 1986 pel Tractat de Lliure Associació) donà la raó als habitants de les illes. Tanmateix, la manca de fons d’aquest organisme obligà a dirigir la petició al Congrés dels EUA, amb resultats incerts i a llarg termini. Al desembre del 2003 es renovà el Tractat de Lliure Associació, i al novembre del 2003 Kessai H. Note fou elegit a la presidència per a un segon mandat. L’any 2006 la població de l’atol de Majuro s’havia duplicat (26.000 habitants) per l’afluència d’habitants d’altres illes. L’any següent, el Banc Mundial denuncià que, tot i disposar d’un dels pressupostos més alts del Pacífic (el 80% del qual aportava els Estats Units), les illes tenien mancances evidents en educació, salut i protecció social. Pel que fa a l’economia, continuà creixent, si bé seguia essent deutora de l’ajuda internacional. El 2008 Litokwa Tomeing, del partit Les Nostres Illes, fou elegit nou president, en substitució de Kessai H.Note, del Partit Democràtic Unit.