Estudià idiomes, física i pintura. Com a pintor, d’un Romanticisme idealitzant, retratà vers el 1830 Manuel de Cabanyes i Joaquim Roca i Cornet. Publicà poesies (1831) i la tragèdia en prosa Aristodemo (1831). El 1831 féu una comunicació a l’Academia de la Lengua assenyalant la facilitat d’apropiar al castellà la versificació clàssica; amplià la memòria en el treball El sistema musical de la lengua castellana (1832). La lectura dels viatges d’Alí Bei l’incità a anar a l’Orient: recomanat per Fèlix Torres i Amat, obtingué a Madrid el suport dels ministres Zea Bermúdez, Martínez de la Rosa i Javier de Burgos. Aconsellat per fra Francesc Vilardell —que havia estat guardià a Damasc—, el 1834 embarcà a Marsella cap a Constantinoble, amb la finalitat d’aprendre el sànscrit i amb la missió de fer espionatge per compte del govern espanyol a l’Índia. Visità el Líban, Palestina, Egipte, Aràbia, Pèrsia i, el 1838, arribà a Calcuta. A Manila, sense credencials satisfactòries, fou mal acollit al principi per les autoritats colonials espanyoles i hagué de viure de fer retrats —hom diu que daguerreotips— d’una manera ambulant. Desitjós d’obrir a la Xina un mercat per als teixits catalans, tornà a Madrid (1842), on publicà el seu Informe sobre el estado de las islas Filipinas (1843), que no complagué el govern, puix que preconitzava la independència de les illes. Enviat com a ministre d’Espanya a la Xina, fou el primer diplomàtic de l’Estat espanyol en aquell país. Establert a Macau (1843), prosseguí les seves gestions, sense obtenir-ne, però, resultats positius. Explorà una bona part de la costa xinesa. Els seus viatges li desvetllaren la intenció de crear un idioma universal, basat en la vintena de llengües que coneixia, i que descriví en l’opuscle L’Idiographie (Macau, 1844), comentat posteriorment per Aribau. Novament a Madrid (1851), fou rellevat del seu càrrec diplomàtic. Publicà, a Lisboa, A Ibérica (1852) — reeditat el 1853, amb texts complementaris de Víctor Balaguer i Josep de Letamendi—, on defensava una federació ibèrica respectuosa amb les minories nacionals. Preveia la creació d’una dieta europea, primer pas cap a una dieta mundial, precedent de la Societat de Nacions. M.Rivadeneyra reuní en dos volums —Obras literarias (1852). una antologia dels seus treballs, que incloïa una traducció al castellà de l'Eneida. Publicà també, entre altres treballs, a París, L’Angleterre, la Chine et l’Inde (1857) i La Chine et les puissances chrétiennes (1861), on propugnava la fragmentació de la Xina encaminada a facilitar una utòpica federació mundial d’estats en pla d’igualtat. Joan Sacs publicà, el 1927, una versió catalana d’escrits seus sobre La Xina.