Mataró

Vista aèria de Mataró

Municipi i cap de la comarca del Maresme, al vessant de mar de la Serralada Litoral.

Situació i presentació

La ciutat de Mataró, la capital del Maresme, és situada al centre d’aquesta comarca, arran de la mar, a uns 28 km de Barcelona. El seu terme té una extensió de 22,53 km2, i té el punt més alt en una cadena de petits turons que el tanca a tramuntana, límit amb els termes veïns d’Argentona, al W i al NW, i de Dosrius, al N. També limita amb els municipis de Sant Andreu de Llavaneres (E) i Cabrera de Mar (SW).

Vista de la platja del Varador

El relleu, que pertany al sistema orogràfic de la Serralada Litoral, és una mena d’estrep del bloc del Corredor que baixa per la banda de llevant fins molt a prop de mar, a l’indret del turó d’Onofre Arnau, però per la banda de ponent s’estén d’una manera més oberta i cau sobre la vall formada per la riera d’Argentona. La seva contextura és constituïda per granits, amb llur acompanyament de dics i filons de pòrfids sienítics, aplites i pegmatites i quars. L’estratigrafia ha detectat només unes petites taques del Paleozoic als turons d’Onofre Arnau, de Cerdanyola, i al Molí de Vent, constituïdes per esquist, feldespàtics i gneisos que, segons els geòlegs, poden considerar-se com a metagrauwacken i metaarcoses. La degradació dels terrenys granítics i la duresa diferent de les roques han donat lloc a una erosió diferencial, de manera que als indrets més resistents s’han format els turons i els ressalts més importants. A llevant hi ha el turó d’Onofre Arnau (133 m); a tramuntana, els de Can Flequer (308 m) i d’en Tonyí (406 m); al límit amb Dosrius hi ha la serra de Can Bruguera, amb altures d’una mica més de 400 metres, i tocant el terme d’Argentona, els turons d’en Dori (359 m), d’en Cabanyes (408 m) i de Cerdanyola (181 m). L’acumulació de sorres i graves procedents de la descomposició dels granits i els seus arrossegalls ha produït una andana quaternària de peu de muntanya de molta gruixària i extensió tot al llarg de la costa, lleugerament inclinada cap a mar.

El terme mataroní és travessat per moltes rieres i torrents que neixen a les extremitats de la serralada i s’adrecen cap a mar. Són cursos secs amb circulació subàlvia, encara que temibles en casos d’aiguats. A llevant, es troben els torrents de Vallverdera i de Vallgiró, la riera de Mata i el torrent Forcat, que recullen les aigües de la conca de Mata; ve a continuació la riera de Valldeix o de Sant Simó, que té els orígens als serrals de Can Bruguera i al veïnat de Valldeix. Al centre del terme hi ha la riera de Cirera, que anys enrere travessava la ciutat, fins que fou desviada cap a la de Valldeix. A Cirera també neixen els torrents de la Pólvora i de les Valls (Trissac) i a Cerdanyola el torrent de la Gatassa, avui desfigurat per la urbanització. Clou el terme, per la banda de ponent, la riera d’Argentona, que amb el transport al·luvial ha contribuït poderosament a la formació de les planures del ponent mataroní.

La vegetació a Mataró, com a tota la comarca, és del tipus mediterrani. Les extensions de bosc que cobreixen els saulons granítics són formades principalment per pi pinyer (Pinus pinea), que a través del temps, i afavorit per l’acció humana, ha anat desplaçant una bona part de les àrees d’alzines (Quercus ilex), que en èpoques reculades formaven el bosc original. Hi ha també alguns rodals d’alzines sureres (Quercus suber), sobretot als veïnats de Valldeix (a la Salamandra i prop de Can Bruguera) i de Cirera. Al sotabosc dominen el bruc (Erica arborea), la bruga (Erica scoparia), l’arboç (Arbutus unedo), l’estepa (Cistus monspeliensis, C. salvifolius), els caps d’ase (Lavandula stoechas), la gatosa (Ulex parviflorus), l’argelaga (Calycotome spinosa) i la ginesta (Genista arborea). S’hi troba farigola (Thymus vulgaris). Cal remarcar igualment el roldor (Coriaria myrtifolia), que en èpoques passades havia tingut molta estima per a l’abastament de les adoberies de la localitat. Quant als bolets, cal tenir present que ací hom dóna el nom rovelló al Lactarius deliciosus i el de vinater al Lactarius sanguifluus.

El terme comprèn la ciutat de Mataró, cap de municipi, diverses urbanitzacions com Can Bruguera, Can Quirze, Can Vilardell, la Fornenca i les Sureres, els antics veïnats de Mata i Valldeix, i alguna caseria i veïnat com Can Marquès, les Hortes de Barcelona i el Pla d’en Boet. Mataró fou una de les primeres poblacions que disposà de via fèrria, en inaugurar-se l’any 1848 la línia de Barcelona a Mataró, el primer tren d’Espanya; el 1857 el ferrocarril fou prolongat cap a Arenys de Mar. La ciutat també es troba comunicada per carretera, la N-II de Madrid a França per la Jonquera, i per l’autopista C-32 amb Barcelona (el tram Mataró-Montgat fou el primer tram de peatge de tot l’Estat espanyol), que travessa la comarca de Montgat a Palafolls. El 1995 les ciutats de Mataró i Granollers van quedar unides per l’autopista C-60, sense peatge.

La població

La població (mataronins) apareix quantificada per primera vegada en el fogatjament del 1378, on es consignava d’una manera concreta el Mataró estricte adjudicant-li el nombre de 173 famílies. Uns anys abans, segons el capbreu de Pere de Màrgens, el dret del lloçol afectava un total de 94 masos a Mataró, però caldria afegir-hi les famílies que no conreaven i que, per tant, no eren gravades amb aquella imposició. Tanmateix, demogràficament Mataró continuava per sota d’altres poblacions catalanes en aquella època. En fogatjaments posteriors enregistrà 134 focs (1497), 211 focs (1515), 237 focs (1553-54), i hom assegura que a la fi del segle (1590) excedia de 500 famílies. L’any 1708 es comptabilitzaren 1.029 famílies (uns 5.000 h.), xifra que situà la localitat en quart lloc, pel que fa a la demografia, entre les poblacions catalanes, exceptuada Barcelona. Al final del mateix segle el cens de Floridablanca (1787) enregistrava 9 943 h. El creixement continuà el següent segle malgrat algun estancament important: 12.476 h el 1824, 13.203 h el 1842 i 16.603 h el 1860, tot i que el còlera produí més de mil morts a l’estiu del 1854; amb aquesta darrera xifra esdevingué la primera població de la província, en nombre d’habitants, descomptada naturalment la capital i la vila de Gràcia, que aleshores ja era tinguda per un raval barceloní. A la darreria del segle XIX la població s’havia doblat (19.704 h. l’any 1900) respecte a la del començament de segle, com ho havia fet els segles precedents. El segle XX s’inicià amb un estancament de la població (19.918 h. el 1910, els mateixos del 1897), que es recuperà en les dues dècades següents (24.125 h el 1920 i 28.034 h el 1930) gràcies a la revillafa de la indústria mataronina. La guerra civil de 1936-39 i la situació econòmica de postguerra alentí de nou el creixement demogràfic (29.920 h el 1940 i 31.634 h el 1950). La nova empenta industrial que es produí en la dècada dels cinquanta i la consegüent arribada d’immigrants (en 1960-79 arribaren 22.000 persones, provinents principalment d’Andalusia, Extremadura, Castella i Lleó i Múrcia) van afavorir l’augment de població més important que s’havia produït a Mataró: 34.287 h el 1955, 41.128 h el 1960, 73.129 h el 1970, 91.587 h el 1975 i 100.099 h el 1979. El cens del 1981, però, registra només 96.467 h, potser a causa de la crisi que afectà la indústria local i de la paralització del ram de la construcció, amb la subsegüent cessació del flux d’immigrants. De tota manera, les darreres dades indiquen un lleuger creixement: de 101.510 h el 1991 a 106.358 h el 2001, que s’accentuà els primers anys del segle XXI fins arribar als 116.698 h el 2005.

L’economia

Que Mataró és una població molt activa no és cosa d’avui. El viatger anglès Joseph Townsend ja va escriure en visitar la ciutat l’any 1786 que hom difícilment hi podia trobar una persona desvagada. A l’època antiga i a l’edat mitjana el món laboral es caracteritzava per un predomini del sector agrícola, i fins a mitjan segle XVIII l’economia local es basà en el conreu de la vinya i la comercialització del vi. En les darreres dècades s’anà produint una pèrdua de la importància relativa del sector primari i de l’economia del vi, i un augment de la indústria tèxtil. Amb la Revolució Industrial, que s’inicià a Mataró l’any 1839, el sector secundari arrelà progressivament i esdevingué l’ànima de la vida econòmica local. Dintre aquest sector es destaca la indústria tèxtil i la metal·lúrgia. Es fa palès l’increment actual del sector de serveis a causa de la reactivació de l’economia i de la implantació progressiva a la ciutat d’un important nucli comercial, que ha esdevingut centre de la comarca.

L’agricultura i la pesca

Les Cinc Sènies (Mataró)

Com a la majoria de les poblacions de la comarca, la vinya era antigament la base de l’agricultura local, però la invasió de la fil·loxera a la darreria del segle XIX reduí considerablement la superfície dedicada a la viticultura. Gràcies a la repoblació dels ceps amb peus americans, més resistents a les malures, la vinya encara tingué força importància fins ben entrat el segle XX; el 1945 la superfície era encara una mica superior a la del regadiu. Paral·lelament a la regressió de la viticultura, als plans s’anà incrementant el conreu de regadiu, sobretot a partir del moment en què s’aplicà la força elèctrica a l’extracció de les aigües subterrànies. La plataforma quaternària que limita amb la mar, formada per l’acumulació de sorres i graves procedents de la disgregació del granit, resulta molt a propòsit per al conreu de regadiu, tant per l’existència de capes freàtiques com per la bona permeabilitat dels sòls. Però no tot ha estat fàcil: el pagès ha hagut de reconstruir moltes vegades els camins, esplanar-los, anivellar-los, cercar l’aigua a molta profunditat i canalitzar-la degudament, modificar la qualitat dels terrenys, etc. Les zones d’horta més fèrtils es troben al pla de Sant Simó i Cinc Sènies, al cantó de llevant, i al pla d’en Boet, amb el Rengle i el Camí del Mig, fins a la riera d’Argentona, al cantó de ponent. En aquesta darrera direcció és on l’acció urbanitzadora ha estat més intensa. Hi ha també llenques d’horta situades a més altura, però no tenen la importància dels indrets planers. Fins no fa pas gaire, la collita de la patata primerenca era tinguda com a principal. El seu conreu arrencava de la fi del segle XIX i s’havia consolidat vers el 1910 amb l’adopció de la llavor anglesa Royal Kidney, que era la que s’avenia millor amb aquesta classe de producció hortícola, amb vista a l’exportació, i que va fer que el 1932 es declarés obligatòria la denominació d’origen Mataró per a aquesta classe de tubercle obtingut a la comarca i les zones limítrofes. L’enciam Trocadero i el pèsol també foren objecte d’exportació. Impossibilitat l’embarcament de la patata després del 1939, els pagesos mataronins, a conseqüència de la manca de subsistències, adoptaren llavors de superior rendiment en carn i les collites resultaren abundants (12.300 t mètriques l’any 1944). L’any 1954 fou represa l’exportació d’aquest tubercle a Anglaterra, però decaigué a partir del 1960. Avui gairebé només es conrea per al consum interior.

Cap al 1952 s’introduí a Mataró la producció de la clavellina, que tot i mantenir la importància relativa en la producció agrícola local, els darrers vint anys del segle XX va perdre dues terceres parts d’hectàrees conreades. La producció floral conviu amb els conreus d’horta tradicionals (cols, coliflors, bròquils, escaroles, pebrots, mongetes, cebes, etc., a més de les patates), però s’han millorat les tècniques de l’agricultura intensiva (hivernacles, umbracles, regatge per aspersió, etc. ), amb la qual cosa l’horticultura manté el seu pes econòmic dins el municipi. Mataró té dues cooperatives agrícoles, la del Litoral i Feixa Verda. També es practica l’avicultura.

L’activitat pesquera de la ciutat és menys tradicional que a altres viles de la comarca, però en l’actualitat el port de Mataró és un dels dos del Maresme on es desembarquen les captures de peix (l’altre és el d’Arenys de Mar). Al llarg de la dècada de 1990, el port de Mataró anà creixent quant a volum de captures descarregades, i multiplicà per més de deu les 15 tones del 1990. L’any 2005 la confraria de pescadors disposava de 21 embarcacions, la majoria d’arts menors.

La indústria

Deixant de banda les activitats dels velers, velluters, teixidors, indianaires i mitgers de teler del segle XVIII, Mataró es convertí en una ciutat genuïnament manufacturera a mitjan segle XIX, quan fou aplicada la força del vapor per a moure els enginys tèxtils (filatura i teixit a la plana). Les circumstàncies feren que, més entrat el segle, proliferessin a la ciutat les fàbriques de gèneres de punt, mentre que la filatura i el tissatge a la plana experimentaven una forta regressió. En canvi, el gènere de punt s’anà modernitzant gradualment fins a adquirir un desenvolupament tecnològic notable. La conjuntura favorable de la Primera Guerra Mundial esperonà aquesta classe de fabricació, però poc després del 1929 també fou presa de la crisi general. L’any 1936 es calculava que hi havia 6.577 treballadors ocupats a Mataró en els gèneres de punt, i que la ciutat ja tenia un lloc preponderant dins el conjunt català de l’especialitat. Després del 1939, malgrat la manca de primeres matèries, i atesa la gran demanda de fabricats que es produí com a conseqüència de la manca d’estocs a províncies, van proliferar a Mataró nombroses empreses del ram, de tal manera que el 1957 se’n comptaven 372, amb 5 484 obrers. Naturalment, la capacitat de producció per obrer era aleshores molt superior per comparació a l’any 1936. Després, el cens donà 6.935 obrers el 1964, 9.358 el 1975 i 6.617 a la darreria de l’any 1980. La darrera xifra indica una pèrdua de treballadors, associada a la pèrdua d’identitat industrial de Mataró, i a la pràctica desaparició del sector de maquinària tèxtil i la forta recessió del punt i del comerç provocada per la crisi econòmica del final dels anys setanta. A partir del 1984 es començà a superar la crisi, afavorida pel sector del gènere de punt, el seu motor principal, i també per una important activitat econòmica submergida. Abans de tot, cal remarcar la inflexió experimentada pel nombre d’obrers de la indústria de la malla, a causa sens dubte de la crisi, que ha produït el tancament d’algunes empreses. Tret d’algunes grans empreses, la majoria de la indústria mataronina del gènere de punt s’engloba en l’anomenada petita i mitjana empresa, potser perquè s’adiu millor amb les característiques familiars que tenen moltes fàbriques, la tecnologia senzilla i l’autofinançament d’aquesta classe d’indústria. Cal dir també que l’especialitat de Mataró pel que fa al gènere de punt és la roba interior, seguit pel teixit en peça, la fabricació de mitges i mitjons (antany molt estesa, decaigué per la introducció de les fibres sintètiques, la impossibilitat d’adaptar la maquinària a la fabricació d’altres articles i les vel·leïtats de la moda) i la roba exterior. Com a complement del ram tèxtil hi ha a Mataró nombroses indústries, de confecció, de tints, blanqueigs i acabats, i no en manquen tampoc d’altres de subsidiàries, com ara la producció de fils de cosir, recobriments de goma, elaboració de puntes i altres fornitures, capseria, bosses de plàstic, etc. Quant als tallers de reparació i construcció de maquinària del ram, l’any 1970 hi havia 7 tallers dedicats a la construcció de telers circulars de gran diàmetre, amb una bona quota d’exportació a l’estranger; tanmateix, l’any 1975 començà la crisi que dugué a una forta reducció del sector metal·lúrgic i al tancament de les empreses més importants, si bé abans ja n’havia desaparegut alguna que es dedicava a la producció de maquinària per a mitjons. Les altres indústries de Mataró són molt variades, però globalment resulten minoritàries dins l’esquema industrial de la ciutat: química, fusta, arts gràfiques, pell, vidre i construcció naval, entre les principals especialitats. Els darrers anys el creixement industrial s’ha concentrat als polígons industrials: Can Balançó-Boter, entre el camí reial i la N-II, al costat de l’enllaç amb l’autopista; el Pla d’en Boet, entre la riera d’Argentona, la N-II i el Camí del Mig; Mata-Rocafonda Sud, al nord de Mataró, i Cirera Industrial, entre la carretera de Cirera i la prolongació de l’autopista C-32.

El comerç i els serveis

En aquests darrers anys s’ha produït en l’activitat comercial un accelerat procés de renovació, una vegada superada la crisi que també afectà el sector. L’any 1980 es produí un fet revelador: s’instal·là l’hipermercat Pryca, actual Carrefour (dins el municipi de Cabrera), que significà un canvi decisiu en l’estructura comercial de la comarca. És una dada indicativa del pes de l’atracció comercial de la ciutat i la comarca el fet que cap a Barcelona i altres localitats catalanes només s’evadeix un 5% de la despesa comercial general. Els establiments comercials estan dedicats principalment a l’alimentació i a l’equipament personal. Entre les fires i els mercats es destaca la Fira i Mercat de l’Arbre, la Planta, la Flor, el Jardí i els Animals, que se celebra des del 1979 el segon cap de setmana de febrer i que aplega una variada mostra de flors, plantes, adobs, maquinària agrícola, llibres especialitzats i ceràmica. Al principi d’abril gaudeix d’una gran popularitat la tradicional Fira de Sant Ponç. Durant la primavera també tenen lloc Habitàclia Maresme, el tercer cap de setmana d’abril, i la Fireta de Primavera, pel Maig, on s’exposen articles de regal. A la tardor se celebren també algunes fires: la Fira de la Rajola, on es poden trobar rajoles i ceràmica antiga, al final de setembre o el començament d’octubre; la Fira del Volant, al principi d’octubre; la Fira del Bolet, al novembre, i la Fira d’Artesans, el tercer cap de setmana de novembre.

En el terreny de l’estalvi, Mataró disposà ben aviat d’una institució, la Caixa d’Estalvis de Mataró, posteriorment Caixa d’Estalvis Laietana, que s’inaugurà l’any 1863. Les seves dependències provisionals, que només obrien els matins del diumenge, van ocupar un despatx de l’Ateneu Mataronès. L’entitat d’estalvi, la tercera caixa creada a Catalunya, desenvolupà diverses iniciatives socials, com ara la construcció dels grups escolars i els habitatges que requeria Mataró davant del moviment migratori que es produïa. Aquesta labor social, cultural i assistencial fou administrada per la Fundació Caixa Laietana, que des del 2013 passà a ser una nova fundació (Fundació Iluro). El 1935 s’inaugurà la primera sucursal a Argentona, i a poc a poc començà l’expansió pel Maresme, i, més tard, per altres comarques de Barcelona i de Girona, i fins i tot Madrid. Entre els promotors d’aquesta institució financera, nascuda en plena Revolució Industrial, destacà Josep Garcia Oliver (1834-1883), que a més va fundar l’Ateneu Mataronès (1854) i la Biblioteca Popular (1866).

Mataró no és un nucli turístic, encara que disposa d’alguns establiments hotelers i de càmping. Els edificis més remarcables en l’àmbit dels serveis són l’escorxador (1915), de gran capacitat, i el mercat de la Concepció (1936). La manca de mercats a les barriades ha estat suplerta per les botigues i supermercats que hi han estat oberts. La creació de galeries i l’obertura de comerços en franquícia, a més de la inauguració del Mataró Park l’any 2000, ha accentuat el caràcter comercial de la ciutat respecte a tota la comarca. En el camp assistencial disposa, entre d’altres, de l’Hospital de Mataró, del Centre Geriàtric del Maresme, del Centre Geriàtric Cabanellas (antic asil de les Germanetes dels Pobres, 1874), així com de diversos centres per a disminuïts psíquics i físics. El mutualisme antany aplegà moltes germandats i mútues; en destacà la Mutualitat Aliança Mataronina (1910), amb implantació a la comarca. L’any 1864 es fundà l’Obrera Mataronense, la primera cooperativa de base múltiple (producció i consum) que hi hagué al nostre país. El cooperativisme ha estat adoptat per algunes empreses del camp de la producció, especialment vidrieres, i hi ha, a més, la Unió de Cooperadors de Mataró (1927), ara orientada a la promoció social (cultura i habitatges).

En l’àmbit de l’ensenyament, a Mataró hi ha diversos centres, privats i públics, que imparteixen ensenyament reglat fins al batxillerat i la formació professional de grau superior; a més hi ha una escola de música i una altra de turisme. Cal esmentar per la seva antiguitat el col·legi de Santa Anna, dels pares escolapis (1737), el de Valldemia (1855), des del 1888 dels germans maristes, i el de Sant Antoni de Pàdua, dels salessians (1905). Pel que fa a l’ensenyament universitari hi ha l’Escola Universitària Politècnica de Mataró (1982), adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya i que comparteix instal·lacions amb l’Institut Miquel Biada; l’Escola Universitària d’Estudis Empresarials del Maresme (1994), adscrita a la Universitat Pompeu Fabra, on es poden cursar estudis de ciències empresarials, logística empresarial i turisme a les antigues instal·lacions del Club Nàutic de Mataró; i un punt de suport de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Hi ha també un centre d’ensenyament especial, el Centre Psicopedagògic del Maresme (1978), i l’Escola de Música de Mataró, filial del Conservatori del Liceu de Barcelona, al Centre Catòlic (1961).

Aspecte del port esportiu de Mataró

El gran nombre d’instal·lacions esportives que hi ha a la ciutat fa que no sigui possible d’anomenar-les totes. Cal destacar, entre altres, el port esportiu, les instal·lacions del Centre de Natació Mataró (1950), la piscina municipal (1969), el velòdrom (1947), el camp municipal de futbol (1935), el Palau Municipal d’Esports Josep Móra (1968), l’estadi municipal d’atletisme (1975), els complexos esportius del C. A. Laietana (1974) i de la U. R. Laru (1975), les instal·lacions del Touring Club Maresme, del Club de Tennis Mataró (1969) i del Club de Tennis Les Sureres.

La ciutat de Mataró

Morfologia urbana

La ciutat de Mataró, que té aquest títol des del 1702, limita per la banda de llevant, en tota l’extensió, amb la riera de Valldeix o de Sant Simó, i per la de ponent arriba ben a prop de la d’Argentona, però només en un determinat sector, entre la carretera d’Argentona i el Camí del Mig o de Cabrera.

El nucli d’edificació primitiu es troba a l’entorn de la basílica parroquial de Santa Maria, a uns 28 m d’altitud, en l’àmbit del que fou l’espai emmurallat del segle XVI i alguns carrers propers; moltes de les vies urbanes d’aquest sector són més aviat estretes i de traçat sovint irregular. L’amplària excepcional de la Riera es deu al fet d’haver estat durant molt anys el curs natural de la riera de Cirera, que travessà la ciutat fins al seu desviament cap a la de Valldeix. El carrer de Sant Antoni i la Rambla tenen també més amplària a causa d’haver estat afectats per la mateixa riera en uns moments històrics determinats. En canvi, a mesura que hom avança cap a les rondes de la perifèria, els carrers són rectilinis, amples, seguint la quadrícula del pla de l’Eixample del 1878. Més enllà de les rondes esmentades s’aixequen les zones d’edificació moderna, que formen veritables ravals o barris que nasqueren sense connexió amb el nucli tradicional de la ciutat. El raval de Cerdanyola es destaca per la seva extensió i és situat sobre l’eix de la carretera de Mataró a Argentona; a sobre hi ha el raval de la Llàntia, a mig pendent del turó de Cerdanyola. Altres verals perifèrics són el de Cirera, situat a la part superior del camí de la Geganta, aigua amunt del torrent de la Pólvora; els de Vistalegre i dels Molins, més cap a llevant, enfilant-se pels estreps del cementiri; i els de Rocafonda i del Palau, caient cap a la riera de Sant Simó. A la part de ponent s’estén una altra zona d’edificació moderna, com és la de Torre Llauder (antic polígon Espartero), entre el Camí del Mig i l’entrada de l’autopista. A la part superior d’aquest camí es troba el barri de Peramàs, l’edificació del qual ja forma una conurbació amb el de Cerdanyola. Però aquest creixement no és uniforme per a tots els barris: hom observa una disminució al barri del Centre, immers en un procés de terciarització, com també als barris de Rocafonda, els Molins, Cirera i Cerdanyola Sud. En canvi, augmenta la població a la zona de l’Eixample, on s’han construït nous blocs, i també als barris de Peramàs, la Llàntia i Vistalegre.

Interior de la Capella dels Dolors, a l’església de Santa Maria (Mataró), amb pintures d’Antoni Viladomat

Entre els edificis que hom pot esmentar pel seu interès històric i artístic destaca la basílica parroquial de Santa Maria, aixecada al segle XV, amb successives reformes i ampliacions als segles posteriors, especialment al XVII. El 1675 s’inicià la reforma total del temple feta en diferentes represes, la darrera de les quals començà el 1686 seguint els plans de l’arquitecte milanès Ercole Torrelli, i acabà convertint-se en un espaiós temple d’una sola nau, amb dos creuers i capelles laterals, d’estil renaixentista. L’any 1861 hi fou adossada una façana postissa. Al seu interior s’afegí l’altar barroc del Roser, renovat el 1987, dels escultors Antoni Riera, mataroní, i Lluís Bonifaç, occità (1691), i el conjunt de la capella de la Mare de Déu dels Dolors i sala capitular de la confraria, amb pintures d’Antoni Viladomat (vers els anys 1727-37). Són també remarcables la creu processional d’argent (1610) i la imatge jacent de la Mare de Déu procedent de l’antic temple gòtic. La capella del Santíssim, aixecada al segle XIX sobre l’antic fossar gran, és d’estil romànic bizantí i té el terra decorat per tessel·les i a les parets unes pintures d’Enric Monserdà; la capella de Santa Juliana i Santa Semproniana (antic Sagrament) és adornada amb unes pintures de Miquel Massot. La basílica posseeix un orgue monumental (1927). Els fets de juliol del 1936 causaren destruccions al temple, però foren salvades tres de les quatre grans teles de Joan Pau Muntanya que decoraven l’altar major; en canvi, el retaule principal, obra de Salvador Gurri, fou destruït. Avui les teles de Joan Pau Muntanya són una altra vegada al seu lloc, i la que es va perdre ha estat reproduïda per Jordi Arenas. Ara, al presbiteri s’aixeca un cimbori amb escultures de Joaquim Ros i Bofarull, que és també l’autor de les imatges de la Mare de Déu i de les santes Juliana i Semproniana, que figuren al lloc principal de l’altar major.

Altres construccions de caràcter religiós són la capella de Sant Simó (segle XVI); l’església de Sant Josep, pertanyent a l’antic convent de carmelitans (segles XVI i XVII), amb una imatge de sant Vicenç de Paül atribuïda a Damià Campeny i una gran tela que representa la predicació de sant Joan Baptista, de Lluís Muntaner; el gran casal de les caputxines, amb el seu espaiós atri, mostra de l’arquitectura conventual del segle XVIII; l’església de Santa Anna, de la qual és destacable la portalada d’estil barroc (1789) i la capella del Sagrament amb pintures de Jordi Arenas i escultura de Jordi Puiggalí (1960); i la de l’antic Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena (1747), amb una imatge de sant Jaume Apòstol atribuïda a Campeny.

Entre els edificis civils es destaca la Casa de la Ciutat (segle XVII), amb reformes posteriors, com la dirigida per Miquel Garriga i Roca, que modificà l’interior i la façana (1867). A les llindes dels tres balcons principals hi ha uns medallons amb els rostres dels mataronins Jaume Creus i Martí (1760-1825, arquebisbe de Tarragona), Antoni Puig i Blanch (1775-1840, literat precursor de la Renaixença) i Damià Campeny i Estrany (1771-1855, escultor neoclàssic), que simbolitzen la religió, les lletres i l’art, i en unes fornícules de l’entrada dues estàtues que representen la prudència i la justícia, de Josep A. Santigosa (1879). El vestíbul de l’edifici és decorat amb pintures de Jordi Puiggalí, amb escenes de la història de la ciutat, i a la sala de sessions de la corporació, que té un esvelt teginat, es troba la galeria de mataronins il·lustres, formada per retrats a l’oli dels patricis més destacats. En altres dependències hi ha algunes obres pictòriques de mataronins destacats (Rafael Estrany, Lluís Muntaner) i un quadre de vastes proporcions, que representa els darrers màrtirs del cristianisme, de José Bermudo (1885), en dipòsit del Museo del Prado de Madrid.

Altres edificis públics són Can Serra Arnau, antic casal d’estil renaixentista (segle XVI), seu del Museu de Mataró; la presó, una de les primeres del sistema panòptic, aixecada segons els plans d’Elies Rogent (1863), amb l’interior també modificat; la Peixateria, d’estil neoclàssic, obra de Miquel Garriga i Roca (1841), per a estatge de les parades de peix. Entre les de caràcter privat destaquen la Casa Coll i Regàs (1898), declarada bé cultural d’interès nacional, obra del mataroní Josep Puig i Cadafalch i actual seu de la Fundació Caixa Laietana, i els elements arquitectònics que es conserven de la Cooperativa Obrera Mataronina (arcs parabòlics i part d’uns sanitaris), d’Antoni Gaudí.

Quant a les masies antigues, sobresurten la de Can Palauet (segle XVI), amb la torre que domina la vall de la riera d’Argentona, la de Can Tria (segle XVI), a Mata, i el casal de les Esmandies. Cal esmentar també el monument dedicat a Miquel Biada i Bunyol, el mataroní promotor del primer tren de la Península, obra de Joaquim Ros i Bofarull (1948), aixecat a la placeta de l’estació; a la Rambla, la reproducció de la creu de terme del segle XVI, destruïda el 1936, de la qual hom conserva una part restaurada al Museu de Mataró; alguns exemplars de finestrals dels anomenats gòtics, als carrers de Santa Maria, de la Beata Maria, la plaça de l’Església, carrer d’en Palau i la Riera, i les gelosies per a filtrar la llum que tenen alguns immobles, especialment al carrer de Barcelona. Mataró disposa d’algunes places espaioses: la de Santa Anna, que forma amb la Riera i la Rambla el punt neuràlgic de la ciutat; l’antiga Plaça Gran, que correspon a una ampliació de l’any 1773 de la petita plaça medieval; la de les Tereses, que ocupa el solar de l’antic convent de les carmelitanes; les més modernes de Catalunya i de Cehegín; les del veïnat de Cerdanyola, i la de Fiveller.

Escultura monumental Laia l’arquera (Porta Laietània), Mataró

Pel que fa als espais verds, sobresurt l’extens parc municipal, creació de la burgesia mataronina del final del segle XIX, desprivatitzat el 1909; té un petit auditori i hom hi acostuma a celebrar els certàmens comercials durant les fires tradicionals de la localitat. Un altre parc espaiós és el de Puig i Cadafalch, a Cerdanyola, i el petit parc del Palau, prop de la riera de Sant Simó. A la part sud de ponent, hi ha la Pollancreda sota el mateix Clos Arqueològic de Torre Llauder. Certament, la façana marítima de Mataró no quedà gens afavorida amb la presència de les instal·lacions ferroviàries al segle XIX, ni amb el traçat donat a la carretera N-II (1957), que formava una veritable barrera entre la ciutat i la mar, bé que la construcció del port esportiu, el desviament i la descongestió del trànsit, gràcies a la construcció de la Ronda de Mataró, de la N-II i la prolongació del passeig marítim renovaren l’interès per la zona.

A finals de la dècada dels anys vuitanta hom inicià una transformació urbanística de la ciutat en profunditat, que tingué el seu punt d’arrencada en la la societat municipal Promocions Urbanístiques de Mataró, SA (PUMSA), constituïda per l’ajuntament al juliol de 1989. En una primera fase, les actuacions se centraren sobretot en la creació de nous espais al centre de la ciutat mitjançant el trasllat de la indústria que els ocupava al polígons de la perifèria. L’any 1997, amb l’aprovació del Pla General d’Ordenació de Mataró (posteriorment reformat) s’iniciaren una sèrie de reformes d’abast més ampli que han modificat en bona part i modernitzat la fesomia de la ciutat.

Les més destacades per les dimensions i l’impacte d’aquestes reformes han estat les que han tingut lloc a la façana marítima (Front de Mar), i molt especialment a la zona del Rengle, on en una superfície d’uns 100.000 m2, hom ha dut a terme una integració de nous habitatges (prop de 400), equipaments de serveis terciaris i un gran parc, el Parc de Mar. Acabat l’any 2007, ocupa un total de 37.500 m2 de superfície urbanitzada en 750 m de longitud per 50 d’ample consistent en un conjunt de circumferències que inclouen espais diversos de lleure. Al Rengle hom ha construït també el TecnoCampus de Mataró-Maresme, un gran parc científic inaugurat l’any 2010 que cerca la interrelació de recerca, empresa i universitat amb l’objectiu d’esdevenir un dels pols econòmics de Catalunya.

Polígon El Rengle, Mataró

Ha estat també rellevant en aquesta fase la millora dels accessos a la ciutat, molt especialment al tram de més de 600 metres de la carretera de Barcelona (N-II), entre la Porta Laietana i la rotonda del Rengle (2005), que a través de l’ampliació de les calçades i a la construcció d’una gran rotonda ha possibilitat augmentar considerablement la fluïdesa del trànsit en aquest accés. En connexió amb aquesta zona hom inaugurà l’any 2008 en una superfície de 16.000 m2 el nou parc urbà de La Pollancreda, inclòs dins l’espai del clos arqueològic de la vil·la romana de Torre Llauder

Del nucli urbà són destacables la urbanització de la plaça de Can Xammar i el seu entorn, realitzada al llarg de més de deu anys fins l’any 2010, obres que posaren al descobert restes arqueològiques medievals, concretament del sistema de muralles que fortificava la ciutat. Hom ha remodelat també la Plaça de la Gatassa i el barri de la Llàntia, i hom ha rehabilitat també edificis històrics, com ara l’Hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena (2007), l’edifici de la Cooperativa Obrera Mataronima d’Antoni Gaudí (2008) i el seu entorn i la Nau Minguell, antiga fàbrica de filatures construïda l’any 1854 i reconvertida el 2010 en un centre d’equipaments per al sector audiovisual.

La cultura i el folklore

Les activitats culturals

La tradició cultural a la ciutat arrenca de mitjan segle XIX, quan fou fundat l’Ateneu Mataroní (1854), entitat dedicada a promoure la cultura i l’ensenyament, a redós de la qual fou instal·lada la primera Biblioteca Popular (1866). En desaparèixer l’Ateneu, la seva comesa fou en certa manera recollida per l’Ateneu de la Classe Obrera (1880), el Círcol Catòlic d’Obrers (1884) i l’Escola Municipal d’Arts i Oficis (1886).

Façana renaixentista del Museu de Mataró

Encara caldria incorporar-hi l’Associació Artístico-Arqueològica Mataronesa (1889). Al segle XX sorgiren entitats de diversa índole amb inquietuds culturals. De les que avui perduren, cal destacar el Museu Municipal, fundat el 1894 a l’Escola d’Arts i Oficis, que des del 1942 és a Can Serra Arnau. Actualment amb el nom de Museu de Mataró, s’hi exhibeixen objectes sobre la història, l’etnologia i l’arqueologia de Mataró i de la comarca; destaca especialment la secció arqueològica, centrada en els períodes ibèric (restes del poblat i la necròpoli de Burriac) i romà (amb peces i mosaics de Torre Llauder). També s’hi conserva L’orb, un esmalt de grans dimensions de Marià Andreu i Estany (1888-1976).

A l’entrada de la ciutat hi ha el Clos Arqueològic de Torre Llauder (1980), restes d’una vil·la romana del final del segle I aC. A més, hi ha el Museu Arxiu de Santa Maria (1946); el Foment Mataroní (1910); el Casal Aliança (1947), seu del Racó d’en Punsola (1949), popularitzat per una tertúlia cultural que durant trenta anys hi tingué lloc els dissabtes; la delegació local d’Òmnium Cultural; la de la Unió Excursionista de Catalunya; l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró (1898), i encara altres entitats, centres i associacions. Un altre equipament és a Can Xammar, inicialment construït per a mercat, on es guarda la imatgeria de la ciutat (gegants, drac, àliga, etc. ).

Quant a biblioteques públiques, destaca la Biblioteca Popular de la Caixa d’Estalvis Laietana (1866), a la qual s’ha afegit molt posteriorment (1997) la Biblioteca Pública Pompeu Fabra. Hi ha, a més, l’Arxiu Històric Comarcal de Mataró, ubicat a l’edifici de Can Palauet. El 2005 s’inaugurà la Casa de la Música Popular, un centre cultural dedicat a la música. A l’antic edifici de la Beneficiència, de Puig i Cadafalch, hi ha la seu del Patronat Municipal de Cultura, que té una activa presència en l’organització d’actes musicals, cinematogràfics, artístics i teatrals, i del qual depèn, entre altres, el Teatre Monumental, reformat i inaugurat l’any 1990; així mateix edita la col·lecció d’història local “Caps de Bou”. Al novembre del 2010 s’inaugurà parcialment el Museu d’Art Contemporani, amb seu a l’antiga farinera Ylla i Aliberch, que exhibirà la col·lecció d’art de Lluís Bassat.

La ciutat té una gran tradició en l’àmbit de la investigació, fites de la qual han estat el llibre Estudios histórico-arqueológicos sobre Iluso (1887) de Josep Maria Pellicer, i les obres de Marià Ribas, Antoni Martí i Joaquim Llovet, que bastiren la moderna historiografia local. També destaca el Premi Iluro (1960), patrocinat per la Caixa d’Estalvis Laietana, amb més de quaranta volums publicats, i la revista “”Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria”. L’agrupació sardanista dels antics alumnes de Santa Anna (1961) s’encarrega de la promoció sardanística. També hi hagué en altres temps a Mataró moltes agrupacions corals, aleshores sobretot d’encuny claverià. Ara, en aquest camp destaquen l’Orfeó Mataroní (1951, continuador, en una nova etapa, del que fou fundat el 1903), i el cor Madrigalista (1975). En uns altres dominis, cal fer referència a l’Associació de Pessebristes de Mataró (1935), al Grup Cosmos d’Astronomia, que disposa fins i tot d’observatori propi, i a d’altres entitats d’aficions minoritàries.

El folklore

Les festes de Mataró inicien el seu cicle per Nadal, amb la representació dels Pastorets per part de quadre escènic del Centre Catòlic (1961), segons el text de Ramon Pàmies del 1916, la fira de Nadal i la popular cavalcada de Reis. Pel gener, el diumenge després del dia 17 se celebra la festa de Sant Antoni Abat amb la passada dels tres tombs. Les festes de Carnaval, recuperades el 1979, són molt populars; es destaca l’arribada d’en Pellofa, el dissabte a la tarda, que fa un discurs i tot seguit comença la desfilada amb la Momerota. Antigament es ballava el ball d’en Serrallonga, que encara es feia el 1930. Per Setmana Santa hi ha tot un seguit d’activitats. El Dijous Sant surten els Armats (recuperats el 1983, si bé la seva tradició es remunta al 1782), i quan arriben al final del seu recorregut té lloc una representació d’escenes de la Passió. El 1983 es recuperà la processó amb passos de Divendres Sant, i per la Pasqua de Resurrecció hi ha el costum de cantar caramelles. Pel maig, el darrer diumenge es fa la “Romería del Rocío”. La festa dels pescadors se celebra el 29 de juny a l’ermita de Sant Simó. Pel juliol es fa la festa de Sant Cristòfol, el dia 10, i la festa major de les Santes Juliana i Semproniana, patrones de la ciutat, el dia 27. És solemnitzada amb un ofici a la basílica de Santa Maria, en el qual es canta, a càrrec d’una gran massa coral i una orquestra, la celebrada Missa de Glòria (popularment coneguda per Missa de les Santes), del compositor mataroní Manuel Blanch i Puig (1848). Són una atracció els nans i les dues parelles de gegants, documentades des del 1775, en Robafaves i la Geganta, i en Maneló i la Toneta. La Momerota, incorporada el 1979, és un bou de fusta i cartó que llança foc per les banyes; antigament va ser popular l’àguila de Mataró, a la qual acompanyaven uns aguilons. Pel que fa als aplecs, es destaquen l’aplec a l’ermita de Santa Rita de Valldeix, el 22 de maig; l’aplec a l’ermita de Sant Simó, el diumenge després del 28 d’octubre, diada del sant (hi ha el costum d’adquirir uns sabres de pastisseria), i l’aplec a l’ermita de Sant Martí de Mata, el diumenge després de l’11 de novembre.

Altres indrets del terme

A llevant del terme s’estén el veïnat de Mata, amb el pla de les hortes de Sant Simó i les anomenades Cinc Sènies, a l’antic camí de Sant Andreu de Llavaneres. Més al nord, remuntant la serralada, seguint el traçat de l’actual carretera a l’esmentada població veïna, en zones de bosc i conreus, aquest mateix veïnat aplega nombroses masies i edificacions i també s’hi troben les capelles de Sant Martí, romànica, i la de Sant Miquel (segle XVI). En direcció a ponent, se situa el veïnat de Valldeix, sobre l’eix de la riera del mateix nom amb àrees d’urbanització a la part més alterosa, i més avall l’antiga caseria de Santa Rita i la capella dedicada a aquesta santa. En aquest paratge s’aixecava abans una capella dedicada a sant Sadurní (segle XI). A l’indret anomenat el Pericó hi ha la primera caseta postal rural d’Espanya (1956). Sobre l’eix de la riera de Cirera, a la part central del terme, es troba el veïnat d’aquest nom, amb zones residencials i el parc forestal Francesc Robert (1975), vast mirador que domina la ciutat.

La història

La prehistòria i l’antiguitat

Les restes de poblament més antigues corresponen a la civilització anomenada dels sepulcres de fossa, representada per uns enterraments descoberts a la població (a l’extintoreria Marchal) i al veïnat de Mata, on aparegué el material neolític típic amb grans de collaret de cal·laïta. Una altra cultura present és la dels urnerfelder o camps d’urnes, de la primera edat del ferro, a la qual pertanyen uns vasos hallstàttics que alguns autors daten dels segles VIII-VII aC i que foren trobats al paratge de l’Estrada. Al replà ocupat pels entorns de l’església parroquial de Santa Maria i la Plaça Gran ha aparegut terrissa ibèrica (segle IV aC) feta amb torn, sense decorar, barrejada amb la campaniana; això fa pensar que els pobladors indígenes ja devien tenir una preferència a instal·lar-se en aquests indrets abans de la romanització o durant la seva implantació. Els historiadors antics Mela i Plini situen entre Badalona i Blanes la població d’Iluro. Plini qualifica les tres localitats d’” oppida civium romanorum”. Al seu torn, Ptolemeu esmenta en una posició semblant una Aíluron que coincideix amb l’Iluro dels dos primers. La descoberta a Mataró, al llarg del temps, de notables vestigis arqueològics de l’època romana ja va fer creure als historiadors que ací es trobava el solar de l’antiga Iluro. Tanmateix, les troballes al terme de Mataró han estat molt abundants i es densifiquen, precisament, als encontorns de l’església de Santa Maria i de la Plaça Gran, la plaça de Sant Cristòfol i la plaça del Beat Salvador, de les quals són una bona mostra els paviments de mosaic que es conserven in situ en aquella primera plaça, i les restes de la propera vil·la de Can Xammar. També la Riera ha ofert un bon nombre de sepultures de tegula a diversos llocs; hom parla fins i tot de l’existència d’un columbarium. Són també abundants les restes a l’entorn de l’església de Santa Maria, a les proximitats de la qual romangueren des de temps immemorial unes ares dedicades per sevirs augustals a diverses divinitats paganes, avui al museu de la ciutat. Encara es coneixen poques notícies sobre l’estructura d’Iluro, però les excavacions han posat al descobert fonaments de cases, clavegueres, el que seria probablement el carrer principal de la ciutat, etc. Molts dels materials trobats fan pensar que la ciutat tingué gran rellevància i que era dotada d’edificis notables. Quant a l’epigrafia, cal remarcar la troballa feta l’any 1814, a la Riera, d’una làpida dedicada a L. Marc Optat, duumvir Ilurone, cosa que confirmà la localització de la romana Iluro al Mataró actual. Als afores de la ciutat també han aparegut vestigis de qualitat, com ara un monument funerari excavat al Camí del Mig, i restes d’importants vil·les rurals, de les quals sobresurt la de Torre Llauder.

L’edat mitjana

Vers el segle III el món romà entrà en crisi i les vil·les del Maresme experimentaren un procés de concentració. Els temps visigòtics comportaren estralls continus i desorganització política i social. Les invasions sarraïnes anaren acompanyades de ràtzies i violència al llarg dels segles VII al X, i dugueren la ciutat d’Iluro gairebé a la desaparició. A Mataró es troben vestigis dels temps paleocristians: la planta d’una petita basílica adaptada en una edificació de la vil·la romana de Torre Llauder i unes sepultures descobertes al peu de la façana principal de l’esglesiola de Santa Maria. Fins al segle X no s’esmenta la localitat en la documentació. Apareix anomenada com a Alarona, que és un topònim derivat evidentment d’Iluro, com ho són Oleron i Alora en altres poblacions del món romà conegudes també amb el mateix nom d’Iluro. Poc després, la parròquia és designada amb el nom de Civitas fracta o Civitate freta. Però no s’acaba ací la història dels topònims mataronins: a la fi del segle XI apareix el nom de Mataró per a designar el castell que és en un turó a llevant del terme, conegut també per castell o torre de Mata. Després (segle XII), el nom de Civitas fracta o freta simultanieja amb el de Mataró per a anomenar la parròquia, fins que a mitjan segle XIV solament queda aquest darrer, tant per a designar la parròquia com la vila. Hom sap poca cosa de l’origen del Mataró medieval. En la documentació s’esmenta la vila rural de Valldeix l’any 949 i la de Mata el 989, però ací vila té el sentit de “conjunt territorial o veïnat format per masies més o menys escampades”. També s’anomenen alguns masos dels veïnats de Cirera i de Treià (aquest darrer ara d’Argentona), fet que coincideix amb la tendència comarcal a l’establiment humà a mig pendent de les serralades en aquelles èpoques. Però pels mateixos temps (1054) ja és esmentat també el temple de Santa Maria, potser una petita esglesiola romànica, aproximadament al mateix indret de l’església actual, en un replà, entre la riera del Pou (el Rierot), a llevant, i la de Cirera a ponent. Aquest temple tingué una important intervenció en la fixació del naixement de la vila a l’emplaçament actual: la sagrera de l’església donà lloc a edificacions a les seves proximitats que constituïren el nucli embrionari de la futura població.

Precisament el 1284 Jaume II donà autorització a l’infant Pere, casat amb Guilleuma de Montcada, senyora del castell de Mataró, per a poder celebrar al susdit lloc un mercat el dilluns de cada setmana. Al castell de Mataró pertanyien les parròquies de Mataró, Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres. Aquest castell havia pertangut del segle XI al XIII, primer, a la casa de Castellbell i després a la de Montcada, sota la qual fou objecte de diverses transmissions i empenyoraments. Segons un capbreu fet poc després del 1369 —que fou quan adquirí el castell Pere de Màrgens, ciutadà de Barcelona—, ultra els drets de tipus personal, també posseïa aleshores un patrimoni de rendes senyorials sobre masos i propietats radicades al terme i en altres poblacions veïnes. Aquestes rendes eren a vegades infeudades amb la castlania del mateix castell. També s’aprofitava de drets com els que gravaven les barques dels pescadors, les taules del mercat, la corredoria, la contractació d’animals i forments a la plaça, la sal, la fusta, etc. , i percebia lloçols d’ordi per a la utilització de la ferreria i tenia la prioritat sobre els astors o falcons capturats al terme. No cal dir que entre els drets senyorials no mancaven les càrregues de tipus servil, com la remença, la cugucia, la intestia, l’eixorquia, la firma d’espoli, és a dir, els anomenats mals usos que feren adscriure el pagès mataroní a la gleva; la remença ja es coneixia a Mataró al principi del segle XIII. De tota manera, no tots els masos i altres propietats eren del castell, sinó que la propietat era bastant fraccionada, i els grans propietaris es trobaven entre les institucions eclesiàstiques i monàstiques, al costat dels cavallers i ciutadans.

Poc abans de la segona meitat del segle XIV el nucli urbà mataroní ja s’havia fet més homogeni, i rebé el nom de vila. En la documentació s’anomenen edificis a les proximitats de la plaça del mercat, de la sagrera, amb algun carrer incipient. Al final del mateix segle Mataró, conjuntament amb Sant Andreu i Sant Vicenç de Llavaneres (que integraven una unitat jurídica local coneguda per universitat del castell de Mataró), feren les primeres passes per a alliberar-se del jou feudal. Així, hom veu com aconseguiren de Joan I, el Caçador, permís per a reunir-se amb el propòsit d’imposar taxes per a aplegar recursos econòmics, i un privilegi, mitjançant el qual quedaren sota la seva protecció i empara (1391); potser la mort de Joan I no els permeté d’assolir més avantatges. Bruniquer reporta que l’any 1401 Mataró ja havia obtingut el privilegi de carreratge de Barcelona, però de fet no fou fins cap al 1415 que es renovaren les gestions per a sostreure’s a la jerarquia feudal. Aleshores, sembla que les relacions del propietari del castell amb els seus vassalls comportaven una gran tibantor. El 1419 Alfons IV signà a Sant Cugat del Vallès un privilegi de reincorporació de Mataró i les dues Llavaneres a la corona reial, després d’haver fet un donatiu previ de quatre mil florins. Amb aquest privilegi, ultra l’afranquiment, la Universitat del castell de Mataró adquirí la facultat de posseir un consell, amb quatre jurats, per al bon govern i l’administració de les tres viles. El 1424 Mataró era declarada carrer de Barcelona, amb tots els drets i obligacions inherents a aquesta classe de privilegis. Però malgrat la concessió reial d’afranquiment, la castlania del castell de Mataró apareix uns quants anys més tard com a propietat de Pere Destorrent, ciutadà de Barcelona, per la qual cosa les tres viles hagueren de fer un nou esforç per a adquirir-la l’any 1455 i posar-la sota el domini del comú i poder portar així a efecte la redempció de drets senyorials que gravaven molts masos del terme. La guerra contra Joan II féu arrenglerar Mataró, amb d’altres poblacions de la comarca, al costat de Barcelona com a carrer que n’era. Hom sap que el 1465 foren derrotats dos-cents homes que les galeres de Joan II havien desembarcat prop de Mataró per saquejar la vila. Un any abans, el mataroní Lluís Pou havia estat nomenat capità del Maresme pel rei Pere IV, dit el Conestable de Portugal. El mateix any 1464 foren fets poders per part de la Universitat de Mataró per a prestar jurament a l’esmentat monarca.

Dissortadament, l’any 1471 Joan II lliurà Mataró, amb altres viles del Baix Maresme, a Pere Joan Ferrer, militar i ciutadà de Barcelona, i féu així cas omís de la promesa continguda en el privilegi d’Alfons IV de no separar-la mai de la corona reial. Pere Joan Ferrer es convertí d’aquesta manera, des del castell de Sant Vicenç o de Burriac, en senyor absolut de la comarca. Joan II encara augmentaria el seu poder en atorgar-li l’any 1475 la jurisdicció civil i criminal sobre els seus vassalls per a tota la baronia del Maresme. Però Mataró, ensems amb les altres poblacions sotmeses al jou feudal, realitzà els treballs necessaris per tal d’anul·lar la sobirania del castell de Burriac, per al qual objectiu tingué també el suport de Barcelona. Però fins a la mort de Joan II no es pogué avançar cap a l’alliberament definitiu. El seu successor, Ferran II, fent-se ressò de la petició que li presentaren les parròquies sotmeses a Pere Joan Ferrer, signà a Toledo, el 1480, un nou privilegi en què disposava la seva reincorporació a la corona reial. Un any després, Mataró tornava a ser nomenat carrer de Barcelona. Ultra la guerra contra Joan II, Mataró també fou escenari del conflicte dels remences. L’any 1485, Pere Joan Sala, el capitost dels pagesos, atacà la vila i els seus defensors, refugiats a l’església, hagueren de rendir-se. Pocs dies més tard, Pere Joan Sala era derrotat a Llerona i així finia la guerra. Com a compensació dels danys soferts, Mataró rebé quaranta lliures per a l’obra de l’església. Cal remarcar, encara, que entre els síndics remences hi havia el mataroní Pere Joan Tria, que fou un dels condemnats a mort, encara que ulteriorment fou indultat. Durant el segle XV la vila no s’havia desenvolupat gaire, encara que en la documentació s’anomenaven diversos carrers, com ara els d’en Bellot, d’en Pou, d’en Soler, de difícil localització, la Riera, el Torrent (el Rierot?) i la plaça i la placeta de l’església, que ens indiquen que el nucli primitiu s’anà engrandint i que l’acció urbanitzadora, partint de la rodalia de l’església i la plaça del mercat, s’adreçava també cap a la Riera, mantenint-se, però, a una relativa distància de la platja. Al final del mateix segle s’escometé l’obra de la construcció d’una nova església parroquial d’estil gòtic, de tres naus i campanar, per a suplantar tal vegada l’esglesiola romànica que devia haver-hi. Això dóna una idea de les necessitats del moment per part d’una vila en la qual, ultra la pagesia, es comptaven menestrals d’oficis i ocupacions diversos. Aleshores el transport per mar de llenya per al proveïment de Barcelona fet des de la platja mataronina era important, i en això la població es presenta a mitjan segle XV com el primer centre de la costa catalana dedicat a aquesta classe de tràfic. Ben segur que la llenya i la fusta procedien dels boscos propers de Dosrius i Canyamars.

L’edat moderna

A partir del segle XVI es produí a Mataró un creixement demogràfic destacable, gràcies a la seguretat que proporcionava la protecció defensiva de la vila, malgrat ser a la vora la mar. Entre els factors favorables a aquest progrés demogràfic, cal esmentar també la immigració de francesos que al llarg del segle afectà Catalunya i principalment el Maresme. La fundació l’any 1591 a Mataró d’una confraria dita dels francesos, sota l’advocació de sant Sebastià i sant Roc, és una mostra de l’arrelament a la vila per part dels treballadors del país veí. En aquest segle s’edificà pels volts de Santa Maria i de la plaça del mercat, i sembla que en una primera etapa s’obriren el carrer d’Avall (avui d’en Pujol) a migdia i el Carrer Nou a tramuntana, i després el de Barcelona sota del primer i el de Bonaire a sobre del segon. L’acció urbanitzadora també traspassà la Riera, i així s’aixecaren cases al carrer del Monestir (Sant Josep) i al d’Argentona i, probablement, també al d’en Moles. Entre les noves construccions de l’època cal esmentar el convent de Sant Josep de pares carmelitans, al carrer de Sant Josep o del Monestir; la capella de Sant Simó, al final de la riera de Valldeix, i l’acabament de les obres de construcció de l’església parroquial i del retaule major, la pintura del qual fou confiada als mestres Nicolau de Credença i Pere Nunyes. De la mateixa època és la creu de terme que el consell municipal resolgué l’any 1562 de fer semblant a la creu de Badalona. En canvi, per la banda de llevant, la construcció no prosperà gaire a causa, sens dubte, del desnivell que hi havia vers el Rierot. Però la característica més remarcable del Mataró del segle XVI va ser la defensa de la vila, perquè la protecció dels pirates es féu molt més necessària, atesa la proximitat del nucli urbà a la mar. No bastava de muntar un servei de guaites i talaies a càrrec de deseners per a prevenir qualsevol temptativa de desembarcament de pirates barbarescs, sinó que calia prendre mesures més efectives. Per aquest motiu, els anys 1546-61, aproximadament, es dugué a terme l’obra de fortificació de l’església parroquial (amb troneres i ballesteres). Però aquesta defensa no fou considerada suficient i per aquest motiu s’emprengué l’obra d’encerclar totalment la vila amb una muralla. Si bé l’any 1569 el virrei concedí autorització per a dur-la endavant, els treballs toparen amb dificultats que posaren alguns propietaris de cases disconformes amb la traça que es donava al mur. Finalment, el virrei Fernando de Toledo ordenà, l’any 1579, que la muralla s’aixequés seguint el projecte d’un enginyer reial, J. de Setara, i d’aquesta manera les obres pogueren prosseguir sense entrebancs. El clos ocupava una extensió d’unes 14 ha, amb un perímetre d’uns 1 450 m aproximadament (cal advertir que no tota aquesta extensió era ocupada per cases o per vies urbanes, sinó que hi havia patis, terrenys de conreu i espais buits que quedaven intramurs). Avui, malgrat que la muralla és destruïda en la seva major part o desfigurada per l’edificació, encara se’n pot seguir el traçat. Aquest mur anava des del portal de Barcelona, per la baixada de Santa Anna, cap a l’anomenada muralla d’en Titus, i prosseguia pel darrere de les cases del carrer de Barcelona cap al carrer de l’Hospital. En aquest indret encara es conserva una torre de defensa. A continuació tombava per les Espenyes fins a arribar a la baixada d’en Feliu, des d’on continuava per la Coma i s’adreçava cap a la Riera (tros anomenat muralla dels Genovesos), i d’ací, per la muralla de la Presó, tornava cap al portal de Barcelona pels llenços de muralla anomenats del Tigre i de Sant Llorenç. Quedà fora de la muralla un petit conjunt d’edificacions al Pou d’Avall, aproximadament pels volts del carrer de l’Hospital i el començament del de Sant Pere, per tal com aquest indret queia molt a baix del replà on s’havia anat aixecant la caseria urbana des dels segles anteriors. La muralla tenia diversos portals d’accés; el principal era el portal de Barcelona, el qual posseïa dues torratxes i una capella i hi figuraven també, per acord de l’any 1586, “”les armes del Rey e de la vila”. Pel que fa a les activitats, els talls de menestrals revelen l’existència a Mataró d’una gamma d’oficis, com ara teixidors, bracers, rajolers, boters, calafats, paraires, boixadors, mariners, pescadors, pagesos, etc. La collita del vi sobresortia entre les activitats del camp, mentre que a la platja hi havia tràfic marítim. En l’aspecte polític i administratiu cal esmentar la introducció, l’any 1519, per disposició de Carles V, del sistema insaculatori per a designar els càrrecs del municipi, la separació de Llavaneres, l’any 1543, de l’entitat local que des de tan antic formava amb Mataró, i la concessió que Felip II de Castella féu a la vila, l’any 1585, de poder nomenar síndic i de participar en les tasques de les Corts Generals de Catalunya. Durant el segle XVII Mataró va experimentar un creixement urbà i demogràfic que situà la població entre les primeres de Catalunya. El clos emmurallat es féu insuficient per a abastar aquesta expansió, i per tant l’edificació hagué d’estendre’s extramurs, principalment al llarg del Camí Ral, a sota mateix de la muralla, tant en direcció a ponent com a llevant, i àdhuc s’estirà d’una manera perpendicular a la platja, de la qual sempre s’havia allunyat. Des del Camí Ral, doncs, foren aixecats els carrers de Sant Antoni, de Sant Joan i de Sant Pere. La ruptura del cercle emmurallat també es produí en altres indrets de la població: als carrers de Sant Josep i d’Argentona, al Massevà i fora del portal de Valldeix. L’expansió urbana mataronina fou feta sobre la base d’una edificació de tipus extensiu, sense gens de relleu artístic ni monumental. Amb tot, es construïren dos nous convents, avui desapareguts, un de caputxins a l’indret del cementiri actual, i un altre de monges carmelitanes (actual plaça de les Tereses). Cal esmentar, també, la construcció de l’edifici de la Casa del Consell, començada l’any 1635 a la Riera, segons projecte de Jaume Vendrell, en el lloc on des de molt antic hi havia un petit hospital de pobres i la capella de Santa Magdalena. També es construïren uns molins fariners en el paratge avui conegut pels Molins, que funcionaven mitjançant l’aigua de les mines de la conca de Valldeix, degudament canalitzada. L’obra més important del segle, fou, però, l’engrandiment del temple parroquial, cosa que significà l’enderrocament de gairebé la totalitat del temple gòtic. Del que no hi ha dubte és que vers el 1684 aquest desenvolupament ja preocupava molt el Consell de Cent barceloní, temerós del creixement de Mataró. A mitjan segle diversos conflictes feren difícil la vida quotidiana. La guerra amb França (1634-59) generà revoltes internes per a defensar les constitucions del Principat, i Mataró patí un canoneig l’any 1636. Durant el Corpus de Sang la ciutat mantingué l’obediència al Rei Felip IV, perquè l’oligarquia local va aconseguir de frenar el suport a la revolta. En els anys que seguiren sovint hi hagué alarmes i inseguretat entre la gent, que hagueren de patir la seqüela dels allotjaments i les contribucions de guerra. Quan el 1651 els regidors feren homenatge a Felip IV, l’exèrcit català que defensava la incorporació a la corona francesa assaltà la ciutat amb 4 000 homes i executà represàlies. Una nova batalla, en la qual la ciutat fou bombardejada el 1652, tornà a donar el control de Mataró a les forces reialistes. Anys després, la commoció dels Gorretes també tingué repercussió a Mataró, quan el 1687 els pagesos revoltats al Vallès per negar-se a donar allotjament als militars i pagar les contribucions de guerra ocuparen la ciutat el dia 6 d’abril al crit de “Visca la terra!”, i detingueren quatre dels principals ciutadans, als quals s’endugueren a Barcelona per a fer-los servir de portaveus. La població de Mataró, composta en la seva major part de jornalers del camp, va donar suport al moviment, i moltes persones de la localitat marxaren cap a Barcelona a participar en el setge. La revolta esclatà amb més violència el 1688; la declaració de guerra amb França, que comportà més impostos militars, féu que els pagesos s’aixequessin de nou, però aquesta vegada Mataró secundà la posició del govern. Quan l’any 1689 els revoltats, en nombre d’uns dos mil, intentaren ocupar la ciutat, les forces militars en mataren quaranta i els derrotaren. Un altre problema característic de l’època van ser les epidèmies, de les quals destacà la pesta de l’any 1652, que produí 400 morts. Però, malgrat aquests moments de crisi, a partir de mitjan segle la ciutat es convertí en un centre actiu de menestrals de tota mena, mentre que l’agricultura tenia la producció vinícola com a principal. Una part del vi, i del seu subproducte, l’aiguardent, anava destinada a l’exportació, i era, per tant, una activitat agrària també fortament comercialitzada. Però allò que alarmava més els barcelonins eren les facilitats que es donaven a Mataró per al comerç, cosa que havia fet en alguns moments que francesos i genovesos hi haguessin trobat bon acolliment, sobretot en èpoques de guerra en què es feia difícil de mantenir el tràfic des de Barcelona. La mateixa creació d’un magatzem del General a Mataró, per a no perdre el contacte amb França, malgrat les disposicions que en prohibien el tracte durant la guerra —magatzem que fou espanyat l’any 1638—, n’és una bona mostra. La política de “libero comerç”, amb la qual aleshores es designava un règim de poca o nul·la fiscalitat, havia de promoure un corrent immigratori per part de menestrals barcelonins que es traslladaren a Mataró per a exercir-hi llurs activitats, en franca concurrència amb els que romangueren a la ciutat comtal. Certament, la posició geogràfica de Mataró afavoria molt el comerç marítim i, per tant, donava fàcil sortida a la producció; a més, estimulava el desenvolupament d’altres activitats secundàries, com les assegurances, els canvis marítims, la construcció i l’explotació naviliera, etc. Les barques mataronines feien no tan sols el tràfic costaner pel Principat i el País Valencià a l’antic recorregut de la Mediterrània Occidental (litoral de Marsella i Gènova, Sardenya, Sicília, costes de Barbaria i les Balears), sinó que les travessies s’allargaven també cap a Cadis i Lisboa, per a connectar amb els mercats atlàntics, al servei no solament dels interessos catalans sinó de tota la façana de la Mediterrània hispànica. Aparici, que és l’autor que més ha posat en relleu el desenvolupament econòmic de Mataró a la fi del segle XVII, refereix que els comerciants barcelonins tenien molts d’ells un representant a Mataró i que hi desviaven les mercaderies i gèneres que no anaven destinats directament al consum de Barcelona. Mataró s’havia convertit, doncs, per dir-ho d’alguna manera, en una mena de port franc de Barcelona. Finalment, una de les altres iniciatives mataronines del mateix segle fou la construcció l’any 1696 d’una fragata per part de les confraries de mariners i de pescadors de la localitat, amb la finalitat de defensar-se de la pirateria que pertorbava, com al segle anterior, el tràfic marítim. L’embarcació fou construïda a Mataró, i Feliu de la Penya manifestà, als seus Anales, que molt aviat va aconseguir els primers èxits: la rendició d’una embarcació de moros i l’alliberament d’alguns pescadors que s’enduien captius cap a Alger. El desenvolupament econòmic assolit per Mataró a la fi del segle XVII incidí favorablement en el creixement demogràfic. Per a coronar tota aquesta puixança només li mancava aleshores de posseir el títol de ciutat, cosa que no havia pogut aconseguir mai per l’oposició que sempre hi havia fet Barcelona. Per aquest motiu, aprofitant l’estada de Felip V a la Ciutat Comtal, l’any 1702, per a tenir-hi cort, Mataró renovà la petició d’aquell títol prop de la burocràcia borbònica, i el resultat fou aquella vegada positiu. Com a contraprestació, els mataronins hagueren de satisfer la quantitat de 2 500 dobles d’or, ultra altres despeses, i l’import total fou reunit mitjançant préstecs que voluntàriament oferiren moltes persones de la població. Aquest privilegi no era tan sols de caràcter honorífic, sinó que amb ell també s’autoritzà Mataró per a crear corredors d’orella, s’hi ratificà l’afranquiment de la lleuda de Tortosa i s’hi concedí permís per a la construcció d’un port. Tot això afavoria evidentment el comerç mataroní. Mataró s’oposà, a la mateixa cort, a la concessió en favor de Barcelona de la Casa del Port Franc, per entendre que perjudicava les altres localitats marítimes catalanes, i també estigué en contra del capítol relatiu al “libero comerç”, potser pel fet que no era favorable als interessos locals. Tot això il·lustra a bastament la rivalitat que hi havia aleshores entre Barcelona i Mataró. Tres anys més tard, els esdeveniments polítics amenaçaren de capgirar tots aquests avantatges assolits per Mataró. L’arxiduc Carles d’Àustria, que fou proclamat rei Carles III de Catalunya-Aragó, arribava a Catalunya amb el propòsit d’emprendre des d’ací la conquesta del tron espanyol que havia reivindicat. Era a punt de començar, doncs, l’anomenada guerra de Successió. Però els mataronins es mogueren de pressa, i tan bon punt arribada la flota anglo-holandesa, el 1705, davant Barcelona, s’avançaren a prestar vassallatge a l’arxiduc en la mateixa nau que el portava. En això fou la primera ciutat catalana, i el resultat d’aquesta iniciativa es traduí en el fet que Carles III concedís als mataronins un privilegi semblant al que els havia atorgat el seu oponent al tron feia pocs anys. No cal dir que Barcelona no va voler reconèixer tampoc aquest privilegi i que s’entossudí a negar el tractament de ciutat a Mataró. El desembarcament d’Elisabet Cristina de Brunsvic, muller de Carles III, el 1708, a la platja de Mataró, donà peu que hi fos rebuda amb molta solemnitat i festejada durant els dies que sojornà a la ciutat. El mateix rei féu diverses visites a Mataró per a trobar-se amb la seva consort, i tot això donà ocasió perquè els mataronins obtinguessin altres dos privilegis. Pel primer fou concedida als naturals de Mataró la connaturalitat a tots els regnes hispànics; el segon atorgà determinades prerrogatives a la coronela local; ultra això, diversos particulars també es beneficiaren de mercès a títol personal. El consell municipal va prendre l’acord de demanar que Mataró pogués tenir lloc en els quatre vaixells que havien estat concedits al Principat per a comerciar amb les Índies, durant la cort de 1705, i, a més, de poder erigir universitat literària. No se sap si aquestes dues peticions s’arribaren a acomplir, però en qualsevol cas revelen les inquietuds i les aspiracions del moment a Mataró. Precisament durant la cort esmentada, Mataró s’havia tornat a oposar a la concessió de port franc en favor de Barcelona, i ho féu amb tant braó que al final el mateix rei hagué de tallar la qüestió declarant, mitjançant juditium in curia, que no procedia el dissentiment mataroní.

De la guerra de Successió al 1814

Tots aquests privilegis resultaren vans com a conseqüència del desenllaç a què va arribar la guerra de Successió. El 1713 Mataró hagué de tornar a l’obediència de Felip V, i aleshores s’encetà una nova etapa de la seva història, caracterizada per la repressió, l’allau de contribucions i de subsidis que la ciutat hagué de pagar. No cal dir que el sistema tradicional de govern local fou abolit a Mataró, com a tot Catalunya, i que el consell desaparegué per a deixar pas a l’ajuntament d’encuny borbònic. Mataró, això no obstant, pogué conservar el privilegi de ciutat que li havia estat concedit per Felip V. És més, amb els decrets de Nova Planta, Mataró fou designada cap del corregiment del seu nom, la demarcació del qual abastava des de Montgat fins a l’exvegueria de Girona i comprenia la sotsvegueria del Vallès. Dins aquesta jurisdicció corregimental es comprenien 102 poblacions, entre les quals figuraven Sabadell, Terrassa, Granollers, viles aleshores demogràficament molt per sota de Mataró. La nova etapa que s’obrí amb el nou ordre borbònic comportà una recuperació local lenta i progressiva de Mataró. El desenvolupament urbà del segle XVIII es féu sobre la base dels eixos dels camins d’accés a la ciutat. Hom continuà l’edificació als carrers d’Argentona i de Sant Josep i als encontorns. A fora del portal de Barcelona començà la urbanització de la plaça de Santa Anna i la Rambla, en direcció a Barcelona. També s’edificà al llarg del Camí Ral cap a llevant, i des d’aquesta mateixa via s’obriren nous carrers en direcció a mar. Igualment s’obrà a fora del portal d’en Feliu, al llarg del Rierot, i a fora del portal de Valldeix, vers el convent de les Caputxines, el Camí Fondo, etc. Dins la caseria urbana s’aixecà el convent de les Caputxines (1741), l’hospital de Sant Jaume i Santa Magdalena, amb la seva església (1747), el col·legi de les Escoles Pies de Santa Anna i l’església (1789). Així mateix, el temple parroquial fou ampliat amb la capella de la Mare de Déu dels Dolors, decorada amb pintures d’Antoni Viladomat (vers 1727-37). Mataró era tingut al segle XVIII per una ciutat molt laboriosa. Els menestrals (blanquers, fusters, sastres, sabaters, corders, mestres de cases, serrallers, etc. ) hi eren nombrosos, seguits pels pescadors, mariners i jornalers. A llur costat figuraven els confiters, droguers, sucrers i argenters, que posseïen una certa força econòmica, ensems amb els corredors d’orella, els botiguers de teles, els negociants i els mercaders. Tampoc no hi mancava un petit estament nobiliari. Entre les activitats manufactureres sobresortien els teixits, principalment els de seda (vels, velluts, etc. ) i de lli, com també la fabricació de puntes i blondes al coixí, la mitgeria de seda i de cotó i l’estampació d’indianes, tan estretament vinculada als teixits de cotó. D’altra banda, el conreu de la vinya i la producció vinícola excel·lien com al segle precedent. Segons el cadastre del 1757, la vinya era aleshores el conreu més estès al terme. L’horta, en canvi, hi ocupava poca superfície, però era patent l’esforç que es feia en la transformació dels terrenys en hortes i la prèvia captació i conducció de les aigües. El 1786 Joseph Townsend s’admirà del conreu hortícola a Mataró i també de la fertilitat de la terra, i a la fi del segle el baró de Maldà remarcà, en un dels seus viatges, l’atractiu de les hortes mataronines, per l’abundància de l’aigua i de les verdures que s’hi produïen. Una tercera branca de l’economia setcentista fou la marítima. La posició de la ciutat ran de mar afavorí, sens dubte, el tràfic i el comerç mataroní. El 1739 s’afirmava que era el més important dels ports del Principat després del de Barcelona. Això no obstant, cal reconèixer que, com al segle anterior, els comerciants barcelonins hi tenien molts interessos. Dels anys 1774 i 1775 i del 1776 tenim testimoniatges que revelen el moviment del tràfic marítim a Mataró. El gros principal d’aquest tràfic era amb Barcelona i altres llocs marítims del Principat. També hi havia relació amb França (port de Marsella) i Itàlia (port de Gènova), i amb d’altres llocs més llunyans, com Holanda, Nova Anglaterra, etc. Molts dels gèneres desembarcats a Mataró, procedents de l’estranger, anaven amb destinació a l’interior del país: Reus, Manresa, Solsona, Lleida, etc. , però també a Valladolid, Guadalajara, Alcalá de Henares, Madrid i Toledo. El port de Barcelona acabà absorbint d’una manera gradual aquest darrer tràfic, i la platja mataronina restà al final de segle només freqüentada pel cabotatge. Pescadors i mariners constituïen, doncs, un gremi important a Mataró. Precisament en promulgar-se, l’any 1752, la nova ordenació de les matrícules de mar, fou creada la Província de Marina de Mataró, amb una demarcació que arribava des de Montgat fins a Tossa. Aquesta província havia d’ésser al segle XVIII la més important de les cinc en què es dividí el Principat pel nombre de matriculats que sempre enregistrà. La pesca es feia no tan sols a les mars locals, sinó fins i tot a les costes de Provença i de Ligúria, i també a la desembocadura del Guadiana, a Ayamonte, on els pescadors mataronins, formant companyies, es traslladaven anualment amb d’altres pescadors de la costa per Sant Pere i d’on retornaven per Pasqua. D’això es derivà la seva intervenció en la fundació de la població de La Higuerita (avui Isla Cristina, Huelva). A partir de la primera alliberació de comerç amb el nou món, l’any 1765, foren molts els patrons mataronins que s’enrolaren en la carrera d’Amèrica, i al seu costat no pocs pilots, sobrecàrrecs i mariners. D’altra banda, els mariners locals no havien deixat de fer el transport indirecte de productes al nou món, és a dir, de portar-los fins a Cadis per a ser transbordats als vaixells de la travessia atlàntica. Mataró també tingué escola de pilotatge, fundada el 1781; si bé deu anys més tard fou agregada a la que funcionava a Arenys de Mar, el 1798 s’aconseguí que retornés a la ciutat. Quant a la construcció naval, la confraria de Sant Elm adquirí l’any 1758 un gran espai de terreny davant mateix de la platja, entre els actuals carrers de Sant Antoni i de Balmes, on fou instal·lada la drasssana local, molt activa durant tota la resta de segle en la construcció d’embarcacions de tràfic i de pesca. Amb tot això no és estrany, doncs, que les guerres entre Espanya i Anglaterra fossin nefastes per a l’economia mataronina, en quedar tallades les comunicacions atlàntiques, sobretot com ocorregué el 1796. Aquest conflicte, que en acabar el segle encara durava, produí una crisi molt sentida a la ciutat, per la paralització de les activitats del comerç i de la manufactura, i per l’atur forçós que comportà. Per pal·liar aquest contratemps es formà a Mataró, l’any 1799, una junta de caritat, amb el propòsit de recaptar almoines d’una manera directa, o bé mitjançant l’organització de rifes, balls, representacions teatrals i altres entreteniments per tal d’aconseguir cabals per a ajudar els obrers sense feina i les famílies dels mariners que havien quedat blocats a Amèrica. Els primers anys del segle XIX no foren pas gaire favorables a la ciutat, primer perquè continuava la guerra amb els anglesos —malgrat el parèntesi de la pau d’Amiens (1802)— i després per la invasió del nostre país per part dels exèrcits napoleònics (1808-14). Certament, el Corpus de l’any 1808 fou un dia memorable a Mataró pel fet d’haver-hi entrat a matadegolla les tropes franceses del general Lechi, com a rèplica a l’oposició de què foren objecte pels mataronins, a l’entrada mateixa de la ciutat. Deixant de banda aquest episodi, Mataró va romandre relativament al marge de la guerra, puix que durant els quatre primers anys de l’ocupació francesa només fou objecte d’unes poques incursions que hi feren els francesos de la guarnició de Barcelona per emportar-se’n queviures o imposar fortes contribucions. Aquesta pau relativa permeté la continuació d’algunes activitats econòmiques a Mataró i fins i tot de realitzar operacions de comerç amb Amèrica, via Tarragona primer, i Cadis després, que permeteren d’obtenir argent mexicà tan necessari aleshores per a la resistència. Dissortadament, al principi del 1812 els napoleònics es fortificaren d’una manera permanent a Mataró, prop del convent dels caputxins, des d’on dominaven la ciutat, la qual tingueren d’aquesta manera sotmesa fins a l’acabament de la guerra. Però la pau no féu ressuscitar les antigues activitats del comerç atlàntic, pel fet que va coincidir amb la pèrdua dels mercats colonials que tant havien estimulat la producció local des de la liberalització del comerç amb Amèrica en temps de Carles III.

El segle XIX

En el primer quart del segle XIX la filatura del cotó era a l’altura del teixit del lli i dels mitgers de teler; en canvi, no es veia l’antiga ocupació de la indústria sedera, tan característica del segle anterior. El 1821, a causa de la creixença que havia pres el nucli urbà en direcció a ponent, ja s’havia allargat el límit de Mataró fins a la mateixa riera d’Argentona, d’acord amb una permuta de terrenys que es féu amb aquesta població; però la rectificació seria anul·lada tres anys més tard amb la caiguda del règim liberal. La guerra anomenada dels Malcontents produí alguna inquietud a Mataró (1827), mentre que la crisi del 1835 provocà l’abandonament dels convents de caputxins i de carmelitans de la ciutat. Cinc anys després tornà a ser posada en vigor la rectificació dels límits amb Argentona, que havia restat suspesa. Aleshores es comptaven 65 fabricants de filats i de teixits, ultra molts mitgers i alguns fabricants de veles, però la major part era d’una capacitat econòmica i de producció molt limitada. Això no obstant, la mecanització ja era en curs: cap al 1840 ja constava la presència d’una filatura moguda per la força del vapor a la ciutat; després, la mecanització també afectaria el teixit. La posició de Mataró ran de mar havia d’afavorir una vegada més la població en facilitar el transport per via marítima del carbó necessari per al funcionament d’aquella innovació tecnològica. Les xemeneies dels vapors donarien en endavant un aspecte singular a la localitat. Com a realitzacions del Mataró de l’època cal destacar l’obertura d’una escola de nàutica (1829), paral·lelament a la recuperació de la marina catalana, l’edificació del Teatre Principal (1832), al Carrer Nou, després seu del Foment Mataroní, l’aixecament d’un nou escorxador als Corrals (1834) i la construcció de la peixateria, d’estil neoclàssic, obra de Miquel Garriga (1841). En l’ordre polític, destaca l’entrada a Mataró del general Prim, per a reprimir la versió local del moviment de la Jamància (1843), i la que hi feren els carlins cinc anys després. El creixement de la indústria tèxtil a Mataró fou paral·lel a l’expansió urbana i demogràfica. El cens del 1851 enregistrà 2 701 edificis a la ciutat. Madoz, pels mateixos temps (1847), remarca l’alineació regular de les vies urbanes dels ravals mataronins, el fàcil accés a la població des de ponent i el senyorial carrer de la Riera. L’edificació s’havia realitzat seguint les línies traçades al segle XVIII, i la tendència a construir s’accentuava aleshores per la banda de ponent, a les proximitats de la futura plaça de Cuba. Cal remarcar també el fet que, l’any 1848, fou inaugurat el primer tren d’Espanya, que unia Barcelona i Mataró, obra promoguda per Miquel Biada i Bunyol, un mataroní enriquit a Cuba. D’altra banda, Madoz també consigna a Mataró deu filatures de cotó, set de les quals eren mogudes per la força del vapor, amb un total de 33 410 pues, i més de mil telers a la plana (aleshores només n’hi havia la meitat treballant); també esmenta l’existència de vint-i-un fabricants de lones i fa al·lusió al gènere de punt. Tot plegat contribuïa, doncs, a donar un caràcter marcadament manufacturer a la ciutat. Però això no era tot: entre d’altres activitats, la construcció naviliera també hi era activa des del 1850, en què Francesc Sagarra, un mestre d’aixa vilassanès, es féu càrrec de la mestrança mataronina; durant tot un decenni s’avararen a mar bastants bucs de noves embarcacions, algunes certament ben modernes (tipus clíper). En canvi, l’agricultura local no passava per un bon moment, a causa de la plaga de l’oïdi que minorava molt els rendiments de les vinyes. Una innovació important fou la instal·lació de l’enllumenat de gas (1855). Al mateix temps cal remarcar la construcció del Col·legi de Catalunya (1855), anomenat també de Valldèmia, el convent de la Providència (1857), l’edifici de la presó, un dels primers del sistema semipanòptic, aixecat segons els plans d’Elies Rogent (1863), i la creació de la nova parròquia de Sant Josep, amb seu a l’església de Sant Josep de l’exconvent de pares carmelitans (1868). La crisi industrial que es patí els anys 1864 i 1865, produïda per la manca de floca de cotó, la importació de la qual es feia difícil a causa de la guerra de Secessió americana, fou un avís del perill que corria la ciutat en recolzar la seva economia gairebé en una sola branca. D’altra banda, seguidament hi hagué un període prou inestable: la Revolució de Setembre —la Gloriosa— (1868), seguida per la monarquia d’Amadeu de Savoia (1870), la Primera República (1873), per a desembocar en la Restauració (1874). La tercera guerra Carlina causà a Mataró algunes alarmes més que no ho havien fet les anteriors. Els escamots del pretendent Carles VII entraren a la ciutat algunes vegades; hom recorda sobretot les que es feren pel portal de Valldeix (1873) i per l’Havana (1875). La por de les escomeses carlines donà peu a l’aixecament d’un cordó de fortificacions més o menys eventuals a l’entorn de la ciutat, amb torres, fortins, tanques espitllerades, etc. Tot això dificultava el desenvolupament urbà de la població. Dins el nucli urbà ja hi havia 17 413 persones (1877). Per aquest motiu, quan la guerra es va haver acabat, l’ajuntament va resoldre de posar a la pràctica un pla d’Eixample de la ciutat, projecte que elaboraren els mataronins Melcior de Palau, enginyer, i Emili Cabañes, arquitecte. La trama de l’Eixample prengué la forma d’un heptàgon irregular, limitat per unes rondes com a terme de la urbanització projectada, excepte pel cantó de mar. Amb aquest pla també es donaren les directrius sobre els futurs equipaments i altres factors urbanístics, gràcies a les quals l’edificació pogué expandir-se d’una manera més racional. Fins al final de segle foren aixecades moltes illes de cases d’edificació extensiva, en uns carrers rectilinis que caracteritzen el creixement urbà d’aquella època. També s’inicià la construcció d’una xarxa de clavegueres moderna, segons el projecte tècnic del mataroní Josep Puig i Cadafalch (1894), per al sanejament de la població; la transformació de la Riera en bulevard (1890); l’aixecament d’un obelisc a la plaça de Santa Anna, per a commemorar els morts en defensa de Mataró durant la guerra del Francès i les institucions liberals (1891), i el rengle de parades de venda de la Plaça Gran (1892). Entre les construccions privades destaquen l’asil de les Germanetes dels Pobres (1874), el convent de les Benetes, als Genovesos (1889), la construcció d’un velòdrom (1893) i un parc al camí de la Geganta (1894). El 1895 fou inaugurat el servei telefònic, i el Cap d’Any del 1899 Mataró estrenà l’enllumenat públic elèctric. La indústria manufacturera havia arrelat fortament a Mataró. Això quedà palès altra vegada en l’exposició d’indústries locals celebrada l’any 1865 a les aules del col·legi de Santa Anna, en la qual es destacà la producció tèxtil: percalines, mussolines, cotons, llanes, faixes d’estam, teixit per a lones i gèneres de punt. Aquesta darrera especialitat, que en principi havia quedat ressagada amb relació a la filatura i el teixit —malgrat la tradició dels mitgers de teler que sempre hi havia hagut a Mataró—, va rebre cap als anys setanta un bon impuls amb el perfeccionament dels telers circulars i la introducció del anomenats telers de bateria, i sobretot amb l’aplicació de la força del vapor per a moure tots aquests enginys mecànics. Cap al 1889 ja es considerava que el gènere de punt superava, quant al nombre d’operaris, l’antiga indústria de la filatura i el teixit a la plana. Un aranzel proteccionista (1892) estimulà encara més aquest nou sector, i fou aleshores que moltes empreses s’equiparen amb maquinària moderna per a la fabricació de mitgeria minvada (telers cotton) i auxiliar (remalloses, gregues). Mentre el gènere de punt prenia aquest increment a la ciutat, hi minvava la vella indústria dels teixits i filats, perquè la força del vapor havia deixat de ser econòmica i hom preferia instal·lar-se a les conques fluvials a la recerca de la propulsió hidràulica. Al final del segle XIX eren poques les empreses d’aquest darrer sector que romanien obertes a Mataró, i encara la majoria de les que quedaven hagueren de tancar en començar el segle XX. La guerra d’Ultramar (1895, guerra de Cuba; 1896, insurrecció de Filipines), amb el desastre final del 1898, que determinà la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica, produí una crisi palpable a Mataró en el camp de la manufactura, que s’afegí a la desgràcia que per a l’agricultura havia representat la invasió de la fil·loxera (1888), per tal com arruïnà les vinyes i causà fortes pèrdues als colliters durant molt temps. La fi del segle fou, doncs, poc afortunada a Mataró, i més si hom té present que ja feia algun temps que s’hi produïa un dèficit vegetatiu; la natalitat havia anat en descens i la mortalitat havia augmentat, fenomen que algú va atribuir, a l’època, a les deficients condicions sanitàries de la població i a determinades circumstàncies del treball fabril, especialment el de les dones i les criatures. Era l’altra cara del progrés industrial.

El segle XX

Al començament del segle XX es produïren certament uns quants anys d’estancament demogràfic a Mataró, potser com a conseqüència de les circumstàncies al·ludides anteriorment. Aquests anys foren de reconversió d’una part de la indústria bàsica local, el gènere de punt, mitjançant l’adopció de telers de teixir més moderns i de més producció i d’altres per a la fabricació de mitgeria sense costura, cosa que permeté d’orientar la venda cap a nous mercats, amb l’intent de superar el marasme. El tissatge a la plana hi acabà desapareixent, i la filatura, reduïda a una sola empresa o a seccions complementàries de les fàbriques de la malla més grans. La crisi subsegüent fou provocada per la contracció de la demanda a causa del descens de les comandes procedents d’Amèrica i Filipines. Les fàbriques arribaren a treballar a la meitat de la capacitat productiva, cosa que encaria la producció i impedia de poder competir en els mercats internacionals. Tanmateix, algunes indústries de punt continuaven treballant, i fins i tot se n’obrien de noves, sobretot petites indústries. Una segona exposició d’indústries locals, celebrada el 1911, demostrà el recobrament de la indústria bàsica mataronina en aquells moments crítics. Pel que fa a l’agricultura, malgrat la repoblació que es féu de les vinyes amb ceps americans, més resistents a les malures, no foren recuperades les superfícies d’abans, de manera que cap al 1906 la vinya només ocupava unes 400 ha, és a dir, la meitat de les que posseïa a mitjan segle anterior. En canvi, s’activà aleshores el conreu de la patata al regadiu, que s’havia incrementat progressivament des del darrer quart del segle anterior, amb vista als mercats de Perpinyà i de Montpeller. Cal fer referència, també, a la pesca, ja que encara al principi del segle XX hi havia a la platja mataronina poc més d’un centenar de barques, entre les del bou, les sardinaleres i les nanseres, ultra altres embarcacions menors. La conflagració de 1914-18 trobà la indústria bàsica mataronina preparada per a fer cara a una gran demanda de manufacturats. Es quintuplicà la producció, s’augmentaren els preus, i les 40 fàbriques de punt que hi havia, amb 12 000 obrers, treballaven al màxim rendiment. L’èxit econòmic s’aprofità per a electrificar les indústries, que anaven fins aleshores amb motors de vapor i gas (1916-19). Però en acabar el conflicte es produí una davallada radical de les comandes, que va provocar el tancament de diverses fàbriques tèxtils, però també de la de gas, de la que fabricava bombetes, etc. Gràcies, però, a la capacitat d’adaptació de la indústria de la malla i a un cert augment del consum interior, el gènere de punt pogué superar el moment advers. Al seu torn, l’agricultura funcionava a ple rendiment gràcies a l’exportació de la patata primerenca, de l’enciam i del pèsol, i la producció d’altres hortalisses per a l’abastament dels mercats barcelonins. Dins aquest període dels trenta primers anys del segle XX l’expandiment urbà no fou pas gaire notable a Mataró. L’empenta presa després de l’aprovació del pla de l’Eixample havia minvat molt durant el primer decenni d’aquest període. Cap als anys vint es portà a terme alguna activitat urbanitzadora a la part de ponent, a les rondes d’Alfons XII i de Prim, indret on la Caixa d’Estalvis de Mataró va construir el Grup Goya d’estatges econòmics (1926). Dins el sector públic es produïren durant el mateix període algunes innovacions, com ara la construcció de la nova estació de tren al final del carrer de Churruca (1905); la desprivatització del parc, amb la qual cosa la ciutat pogué disposar d’un bon espai d’esbarjo (1909); la construcció d’un escorxador de grans proporcions a llevant de la població (1915); l’inici de les obres del desviament de la riera de Cirera, menant-la cap a la de Valldeix (1916), cosa que havia de resoldre el problema de la invasió del centre de la ciutat per les aigües torrencials. La Rambla fou convertida en bulevard (1928), i canvià, així, la característica típica d’aquest passeig. També en aquesta època s’instal·là la línia de tramvia de Mataró a Argentona (1928). Després del 1930 el creixement de Mataró restà una altra vegada estacionat. El gènere de punt patí les conseqüències de la recessió econòmica mundial del 1929. En la dècada dels trenta es produïren algunes innovacions urbanístiques, com ara l’obertura de la ronda d’Alfons el Savi i la del Camí de la Geganta, amb el consegüent trasllat del camp de futbol (1935), la inauguració del mercat de la plaça de Cuba (1936) i de l’institut de segon ensenyament (1934). Per contra, amb els fets de juliol del 1936 es produïren destruccions a les esglésies, capelles i edificis conventuals, que comportaren la desaparició de part del patrimoni artístic i arqueològic i, en algun cas, dels mateixos edificis. La Segona Guerra Mundial no presentà una conjuntura favorable a la indústria bàsica local, com ho havia fet la Primera. Les circumstàncies foren diferents, i es patí de la manca de primeres matèries. Però aquest mateix factor, unit a l’exhauriment d’estocs de manufacturats consegüent a la postguerra espanyola, esperonà la instal·lació de noves indústries de la malla, que treballaven exclusivament per al mercat interior, una època certament extensiva per a l’obrer mataroní. L’any 1959 hi havia 150 fàbriques de gènere de punt que ocupaven 7 500 persones, i 150 tallers artesans amb 700 obrers. Al seu torn, l’agricultura es veié esperonada per la manca de subsistències, i així foren ampliades les zones de conreu. El 1945 al terme ja hi havia 453 ha dedicades a regadiu. La collita de la patata tampoc no pogué ser objecte d’exportació; s’adoptaren aleshores llavors de més rendiment per tal d’assolir grans collites (12 300 t mètriques el 1944). Pel que fa al creixement urbanístic del municipi, a la meitat dels anys quaranta s’iniciaren les primeres edificacions fora de la zona urbana. Així, el 1942 ja s’havia detectat la construcció anàrquica d’alguns habitatges unifamiliars a Cerdanyola, a poca distància de la ciutat. Cinc anys després, els grups d’habitatges dels Molins i de Cabanelles i les urbanitzacions de la Caixa d’Estalvis de Mataró (la ciutat jardí i construccions en terrenys annexos) portaren també l’acció edificadora a fora de les rondes. L’edificació a Cerdanyola rebé un fort impuls en parcel·lar-se, l’any 1952, una bona part dels seus terrenys. Ràpidament hi sorgí un barri de cases, moltes de les quals foren construïdes pels mateixos propietaris —o hi ajudaren—, nouvinguts a la ciutat. La construcció també s’estengué per la part meridional de la carretera d’Argentona, i el veral reclamà aviat la creació d’una parròquia, sota l’advocació de Maria Auxiliadora (1955). Però el creixement urbà allunyat de les rondes no es concretà exclusivament a Cerdanyola, sinó que poc després s’anà estenent a la perifèria de la ciutat, al Miró (Cirera), els Molins, Vistalegre, en terrenys ocupats per vinyes, garrofers i conreus de secà. A la iniciativa privada se sumà l’oficial, que aixecà alguns blocs prop de la riera de Sant Simó i de l’escorxador municipal. Dintre les innovacions urbanes, l’any 1957 es realitzà el desviament de la carretera N-II, que fins aleshores passava pel Camí Ral i creava molts problemes de circulació; el nou traçat ressegueix la franja costanera. Alhora fou rectificat el traçat de la línia del tren, que s’acostà més cap a mar, la qual cosa complicà l’aspiració mataronina d’aconseguir un bon passeig marítim. En la dècada següent el moviment a l’alça es disparà i, amb ell, es produí el boom constructiu, al mateix temps que s’entrà en una conjuntura favorable per a la indústria bàsica local, el gènere de punt. La trama de l’Eixample encara s’atapeïa, però també s’obriren noves zones d’edificació més enllà de les rondes, separades del nucli tradicional de la ciutat. La recerca de terrenys econòmics esperonà l’acció urbanitzadora a Rocafonda, el Palau, Peramàs i la Llàntia. L’edificació no es limità a habitatges unifamiliars, sinó que en molts casos s’orientà cap a l’aixecament de grans blocs d’habitatges que densificaren les zones i crearen molts problemes de serveis i d’equipaments públics. És testimoni d’aquest increment urbanístic i demogràfic la creació l’any 1965 de quatre parròquies a la perifèria de la població: la de la Mare de Déu de Montserrat, a ponent; la de la Sagrada Família, a Cirera; la de la Mare de Déu de l’Esperança, als Molins, i la de Sant Simó, a llevant. L’extensió que va adquirir l’edificació fora de les rondes obligà a la instal·lació de la primera línia d’autobusos per al servei dels barris (1965). Encara aquest mateix any s’urbanitzà l’avinguda de Recoder, en terrenys de l’excaserna d’artilleria, que esdevingué un veritable raval d’edificació intensiva. Quatre anys després la iniciativa oficial va promoure la urbanització Espartero (avui de Torre Llauder), a ponent de la població, malgrat que la construcció d’habitatges no es va realitzar fins alguns anys després. Aquella mateixa època (1969) fou inaugurada l’autopista de Montgat a Mataró, la primera de peatge de l’Estat espanyol, que obrí una comunicació ràpida i eficaç amb Barcelona. L’acció urbanitzadora ha mirat de posar remei a les conseqüències de l’explosió constructiva a les barriades i de descongestionar les zones més densificades, mitjançant l’adequació d’espais verds. Així, l’any 1976 ja fou inaugurada la plaça de Cehegín al veïnat de Cerdanyola; en aquell moment eren en construcció al mateix paratge les places de Rafael Casanova, Mediterrània i de Catalunya i el parc de Puig i Cadafalch, i a llevant el petit parc del Palau, que foren inaugurats els anys successius. També han estat construïdes zones enjardinades als verals perifèrics, i s’ha treballat per al millorament en equipaments i serveis, per exemple amb l’adquisició dels immobles de les Esmandies, Can Marfà i Can Noè (1981), entre d’altres, i per a l’endegament de la xarxa viària a fi de facilitar les comunicacions entre les mateixes barriades i entre aquestes i el nucli tradicional de la ciutat. Amb motiu de la demanda dels darrers anys, s’han endegat diversos polígons industrials (Balançó i Boter, Mata-Rocafonda, Pla d’en Boet, Cirera Industrial) i noves zones residencials a l’entorn de Vistalegre, l’antiga fàbrica de gas, la ronda exterior, etc.