Estudià magisteri a Lleida, on exercí i on s’inicià com a militant de la CNT. El 1919 fundà, amb Pere Bonet i Víctor Colomer, el setmanari probolxevic Lucha Social. Fou secretari de la Federació Provincial dels Sindicats de Lleida (1920), i en nom d’aquesta formà part, el 1921, del comitè regional de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i assistí al ple de la CNT de l’abril del 1921, que el nomenà, juntament amb Nin, Ibáñez, Arlandís i Leval, delegat al congrés constitutiu de l’ISR a Moscou. Conegué, a París, Pierre Monatte i La Vie Ouvrière, i el sindicalisme revolucionari procomunista d’aquest grup l’influí poderosament. Tornà a Barcelona per l’octubre del 1921, i, secretari provisional del comitè nacional de la CNT, s’enfrontà als anarquistes en defensa, sobretot des de Lucha Social de Lleida i Acción Social Obrera de Sant Feliu de Guíxols, de la permanència de la CNT dins l’ISR. Fou empresonat pel febrer del 1922 i, dominats els organismes confederals pels anarquistes i els anarcosindicalistes, després de la conferència de Saragossa del maig del 1922, intentà, a la fi del mateix any, l’organització d’uns comitès sindicalistes revolucionaris i fundà La Batalla (1922-37). Les seves relacions amb el PCE s’iniciaren el 1924; després d’assistir al tercer congrés de l’ISR, dugué el grup de La Batalla al PCE. Fou secretari de la nova Federació Comunista Catalanobalear i membre del comitè central del PCE. De tota manera, des de bon començament es palesaren fortes divergències, a causa de diferents concepcions del funcionament intern del partit, de la política sindical i de l’actitud envers la qüestió nacional. Detingut des de la primeria del 1925, fixà després la residència a París i treballà en les Edicions Europa-Amèrica, sense poder millorar les relacions amb la direcció comunista espanyola. Tornà a Barcelona a mitjan 1930, i tornà a ésser empresonat; escriví aleshores Los hombres de la Dictadura (1930). En llibertat, es llançà obertament a una crítica del PCE i, actuant al marge d’aquest, fusionà a la fi la Federació Comunista Catalanobalear amb el Partit Comunista Català i constituí el Bloc Obrer i Camperol, del qual fou elegit president (març del 1931). Tanmateix, no fou expulsat oficialment del PCE fins el juliol del 1931. Els punts fonamentals de la seva estratègia política foren, a partir d’aleshores, l’aliança del proletariat i els camperols i la lluita per la unificació dels grups comunistes. A partir del 1934 fou el principal teòric i impulsor de l’Aliança Obrera a Catalunya, i amb aquesta participà en els fets del Sis d’Octubre, i tornà a ésser empresonat. El 1935 intentà efectivament la fusió de les forces marxistes catalanes, bé que finalment assolí només la unió amb la Izquierda Comunista d’Andreu Nin en el POUM (setembre del 1935), del qual fou elegit secretari general. Favorable al Front Popular, fou diputat a corts per Barcelona pel febrer del 1936. Quan tingué lloc l’aixecament militar era a la Corunya, i, bé que de primer aconseguí de fugir, finalment fou detingut, a Jaca. Al final de la guerra fou condemnat a 30 anys de reclusió. Indultat, el 1947 s’establí als EUA. En aquest país, el president de Costa Rica, José Figueres, fill de catalans, li oferí el càrrec de funcionari de premsa de la delegació costa-riquenya a les Nacions Unides, a Nova York, que acceptà i exercí del 1954 al 1957. Posteriorment, fundà l’American Literary Agency (1949), empresa periodística de col·locació de col·laboracions, els beneficis de les quals compartia amb els autors dels articles. L’agència aplegà gran nombre d’escriptors i polítics llatinoamericans i espanyols i esdevingué una de les més prestigioses del món; ell mateix hi col·laborava amb articles i hi utilitzava diferents pseudònims. És autor, a part de fullets com El sindicalismo a la luz de la revolución rusa (1921) o El Bloque Obrero y Campesino (1932), dels llibres La Revolución Española (1932) i Hacia la Segunda Revolución (1935), en els quals, amb una perspectiva marxista, intentà d’analitzar les relacions de classe a l’Estat espanyol, per a elaborar la seva estratègia política comunista. El 1981 la seva despulla fou retornada a Bonansa.
Joaquim Maurín i Julià
© Fototeca.cat
Dirigent polític marxista.