La seva obra resulta clarament vinculada a la crisi postdemocràtica de la seva polis. De fet, només es conserva íntegra una de les cent comèdies que escriví, l’anomenada El díscol, i ni aquesta obra ni les altres que són conegudes (algunes molt fragmentàriament i d’altres força senceres: L’arbitratge, La dona de Samos, L’home de Sició, etc.) no mostren un poeta de geni, un còmic com Aristòfanes o Plaute. Mai no qüestiona ni manipula o envigoreix la realitat: és acceptada i “romantitzada”, amb un ineludible final feliç que culmina la seva feina d’enredaire ingenu. Els bons, però, triomfen a la fi, i de la situació i del desenllaç l’espectador pot treure'n una lliçó moral amb no gaires variants i, sobretot, pot contemplar en escena la caricatura, per mitjà d’uns personatges típics (heretats de la comèdia anterior: el paràsit, el cuiner, l’hetera, etc.) de la realitat quotidiana, acceptada amb un cert somriure de bonhomia burleta i sempre amb idea que la gent, malgrat tot, és millor que no semblava.
Els seus contemporanis preferien Filemó a ell, però, un cop mort, la seva fama fou immensa: influí notablement la comèdia de Terenci i fou molt conegut, com ho proven els fragments en papir que han arribat de la seva obra i la gran quantitat de citacions d’autors antics que es conserven.