Formació i inicis
Durant la infantesa, la seva família es traslladà a viure a Barcelona. L’any 1942 inicià estudis de solfeig i piano amb L. Sigg, que continuà amb Rosa M. Kucharsky, la influència de la qual fou determinant en el seu decantament per la música. El 1951, en una exposició de Dau al Set, conegué Joan Ponç i Bonet, Antoni Tàpies i Puig i Joan Brossa i Cuervo, amb els quals col·laborà sovint (especialment amb el darrer, amb qui mantindria una estreta relació al llarg de tota la vida) i hi compartí una similar concepció de l’art.
Aquest mateix any inicià els estudis de composició amb Cristòfor Taltabull i Balaguer, que completà l’any 1957. Taltabull, a més, representà per a Mestres Quadreny, un mentor en la seva primera etapa com a compositor. L’any 1952 s’incorporà al Cercle Manuel de Falla, on l’amistat amb Josep Cercós i Fransí esdevingué una altra influència decisiva, com ho fou, també, la coneixença de Joan Miró i Ferrà (1955), amb el qual dugué a terme diversos projectes conjunts. El mateix any havia obtingut la llicenciatura en química. La primera interpretació en públic d’una obra seva fou a la Trobada Internacional de Joventuts Musicals de Bayreuth (1953). D’estil neoclàssic, no figura, però, al seu catàleg, encapçalat per una Sonata per a piano del 1957.
Estètica i trajectòria musical
Les primeres obres de Mestres Quadreny entronquen amb l’estètica neoclàssica i mostren influències evidents de la música de Béla Bartók. La composició de la Sonata per a piano (1957) —hereva del serialisme webernià— representà l’inici d’una nova etapa en la seva trajectòria. Cal situar, però, els inicis de la seva obra definitiva i més personal en la trobada amb Joan Prats i Vallès (1958) i Juan Hidalgo (1959), els quals l’introduïren als referents de l’avantguarda contemporània (John Cage, Anton von Webern, Edgar Varèsei Robert Gerhard i Ottenwaelder). Amb Prats, Hidalgo i Joaquim Homs i Oller fundà el 1960 el grup Música Oberta, vinculat al Club Cobalto 49, dedicat a la creació i la difusió de la nova música. La intensa recerca per a la superació del serialisme és palpable en la Música de cambra número 1 (1960), una obra molt propera a les Continuïtats de Josep Cercós.
La Tramesa a Tàpies (1961) és un dels primers intents d’aproximar el llenguatge musical a les formulacions que estaven desenvolupant els artistes plàstics catalans, una de les preocupacions més constants de la seva obra.
Cop de poma (1961), obra multidisciplinària en col·laboració amb Brossa, Miró, Tàpies i Moisès Sanmartín i Puig, esdevingué una de les mostres més representatives de l’estètica d’aquells anys, durant els quals es familiaritzà amb les recerques d’Abraham Moles sobre les relacions entre la música i la teoria de la informació, i prengué contacte amb Pierre Barbaud, un dels pioners de la composició per ordinador.
Sota aquestes influències desenvolupà la seva obra més personal, que té entre les seves fites Epitafis (1958) i Tríade per a Joan Miró (1961), de tendència serial, el Quartet de catroc (1962) i les obres orquestrals Antiodes (1964) i Digodal (1964), peces basades en la manipulació musical del desordre i els processos aleatoris. A aquestes seguí la Peça per a serra mecànica (1965), considerada la primera composició de música electrònica a Catalunya. Poc després, continuà explorant aquest camp amb la creació dels Tres cànons en homenatge a Galileu, estrenats a Barcelona el 1965 per Carles Santos. El 1969 emprà per primer cop als Països Catalans un programa informàtic en la composició (Ibèmia).
La música escènica és un dels vessants més destacats de la seva obra, especialment per les col·laboracions amb Joan Brossa a partir de ballets (Roba i Ossos, 1961; Petit Diumenge, 1962; Vegetació submergida, 1962) fins a Suite bufa (1966), considerada la màxima expressió de la fusió entre els mons d’ambdós artistes a la qual seguiren L’armari en el mar (1978) i l’òpera Cap de mirar (1991), amb text del mateix Brossa i decorats de Tàpies, encarregada pel Consorci del Gran Teatre del Liceu, entre d’altres. Posteriorment, amb un format similar, col·laborà amb l’artista Pere Jaume Borrell i Guinart. És autor de les bandes sonores dels films de Pere Portabella i RàfolsNo compteu amb els dits (1967) i Nocturn 29 (1969).
De la producció posterior, molt marcada pel constant replantejament de la recreació musical dels processos aleatoris, cal esmentar L’estro aleatorio, una obra on resumeix part de les seves troballes. Una fusió molt interessant entre la recreació d’aquests processos i el replantejament del concert tradicional fou Self-Service (1974), on el públic és l’intèrpret de l’audició. La composició de les Sonades sobre fons negre inicià una etapa on desenvolupà projectes de gran envergadura, com les Tres Simfonies, sorgides de la influència d’uns quadres d’interiors holandesos de Miró, i l’esmentada òpera Cap de mirar (1991).
Altres activitats relacionades amb la música
Com a organitzador i dinamitzador de la música contemporània, impulsà diverses iniciatives, com ara el cicle de concerts de Música Oberta (1960), i fundà, entre d’altres, el Conjunt Català de Música Contemporània (1969), el Laboratori Phonos (1973), el Grup Instrumental Català (1976), conjuntament amb Carles Santos i Ventura, les Jornades Internacionals de Nova Música (1982) i el Centre Robert Gerhard de l’Auditori de Barcelona (2008). Pronuncià conferències i impartí cursos, tant a Catalunya com a l’estranger, on la seva obra començà a ser reconeguda la dècada de 1960. Cal esmentar, en el vessant internacional, el monogràfic que el 1963 li dedicà la Sala Ponce del Palacio de Bellas Artes de Mèxic que, a judici d’alguns musicòlegs mexicans, fou el punt de partida de la música contemporània a Mèxic, així com la invitació com a professor als Cursos Internacionals de Darmstadt el 1974 suscitada per la utilització de l’atzar en les seves composicions.
Paral·lelament al seu creixent reconeixement, s’incorporà a institucions musicals i culturals en general: presidí l’Associació Catalana de Compositors (1977-79) i la Fundació Joan Brossa (2012-17), i fou patró de la Fundació Joan Miró (1977), de la junta rectora del Consorci de l’Auditori i del consell administratiu de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i de la Fundació Phonos (creada el 1982 a partir del laboratori) com a president.
Obra
Hom pot esmentar, dins la seva producció catalogada, les següents composicions:
Música escènica
- El ganxo, òpera (1959)
- Roba i ossos, ballet (1961)
- Petit diumenge, ballet (1962)
- Vegetació submergida, ballet (1962)
- Satana, acció musical (1962)
- Concert per a representar, amb 6 actors i conjunt instrumental (1964, amb J. Brossa)
- Suite bufa, acció musical amb piano, cantant i ballarina (1966; amb J. Brossa)
- L’armari en el mar, música incidental per a obra de J. Brossa (1978)
- Piano xofer, música incidental per a obra de Perejaume (1984)
- La gran sessió de màgia en dues parts, música incidental sobre l’obra de J. Brossa (1987)
- Cap de mirar, òpera (1991)
- Acció per a Joan Miró, per a recitador, il·lusionista, conjunt instrumental i cinta magnètica (1993)
- 1714-Món en guerres, escenes d’òpera (2003)
Orquestra o conjunt instrumental
- Antiodes (1964)
- Digodal (1964)
- Engidus (1967)
- L’estro aleatorio (sis concerts per a solistes i orquestra: 1972, 1975, 1975, 1976, 1977, 1978)
- Homenatge a Robert Gerhard (1976)
- Concertino (1977)
- Simfonia en mi bemoll (1983)
- Complanta per Xile (1983)
- Concert equinoccial (1983)
- Simfonia núm. 2 en fa (1992)
- La realitat lliure (1993)
- Magòria (1993)
- Toc per a Joan Brossa (1999)
- Simfonia núm. 3 en do menor (2000)
- Simfonia núm. 4 (2001)
- Firmament submergit (2001)
- Simfonia núm. 5 (2002)
- Gotes de rosada sobre música (2001)
- Simfonia núm. 6 (2003)
- Sonades d’arreu (2003)
- Llunari d’estiu (2004)
- Simfonia núm. 7 (2004)
- Ulls de claror (2006)
Cambra
- Música de cambra núm. 1 (1960)
- Tríada per a Joan Miró (1960-61)
- Divertimento La Ricarda (1962)
- Quartet de catroc (1962)
- Tramesa a Tàpies (1961)
- Dúo para Manolo (1964)
- Ibèmia (1969)
- Micos i papallones (1970)
- Trio (Homenatge a Schumann) (1974)
- Sonades de la calor del foc (1984)
- Quintet de la nit i del dia (1985)
- Fet per fer (1991)
- Sonades de la nit de vidre (1992)
- De trast en trast (1993)
- Catorze duets per a instruments de vent (1994)
- Sonades de besllum (1994)
- Satàlia (1994)
- Clap de lluna (1995)
- Nocturnal (1997)
- Xoll virolat (1998)
- Sonades de l’hora foscant (2000)
- Decàptic per Antoni Tàpies (2003)
- Quartets de corda II, IV, V i VI (2006)
- Fogall de son (2006)
Solo
- Sonata per a piano (1957)
- Cop de poma, per a piano (1961)
- Tres cançons en homenatge a Galileu (1965)
- Tres piezas para guitarra (1973)
- Sonades sobre fons negre, per a piano (1982)
- Vara per quatre, per a piano (1982)
- Vara per dos, piano (1984)
- Suite Bechtold, per a piano (1994)
- Vol d’ocell davant el sol (1994)
- Promptuari dels dirs, per a instrument solista (1996)
- Balalàia (1998)
- Suite del tamboret , per a instrument solista (2001)
- A l’ombra del llamp, per a instrument solista (2002)
- Roc rebregat, per a piano (2002)
- Impromptu per Homs (2004)
- La llarga nit (2005)
Música vocal
- Epitafios, per a mezzosoprano (1958)
- Música per a Anna per a mezzosoprano (1967)
- Na Hale el ir Shalem per a mezzosoprano (1975)
- Sextina del vell combat nou per a mezzosoprano (1979)
- Canviera, per a cor (1982)
- L’or del mar, per a cor (1991)
- Cant a Maria Aurèlia, per a cor i orquestra (1992)
- Garlanda esquinçada, per a mezzosoprano (1992)
- Els perfums (1997)
- Tres poemes d’amor i dos paisatges (2000)
Música electroacústica
- Tres cànons en homenatge a Galileu (1965-74)
- Peça per a serra mecànica (1965)
- Espai sonor V (1976)
- Quina (1979)
- Concert d’estiu (1984)
- Sonades dels vells proverbis (1993)
Premis i publicacions
Publicà un Vocabulari català de música (1983, amb N. Aramon) i, el 2000, Pensar i fer música, en què exposà la seva filosofia musical. Posteriorment aparegueren les memòries Tot recordant amics (2007) i Tot muda de color al so de la flauta (2010). El 1994 es publicà La música contemporània a Catalunya. Conversa amb Josep M. Mestres Quadreny, de Xavier Fàbregas i Surroca.
Rebé el Premi Nacional de música (2000), la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (2007) i la Medalla del FAD (2010).