Compost de dotze cants, descriu les desventures d’una jove heroïna, Mireia, filla d’uns propietaris rurals benestants, que, enamorada del jove paneraire Vicenç, en no poder aconseguir el consentiment patern per a casar-s’hi —puix que l’estament social dels pares és molt superior al del jove pretendent—, va en pelegrinatge des del seu mas de la Crau fins a les Santes Maries de la Mar, travessa tota la Provença i mor en arribar a la vila marinera de la Camarga.
L’argument, que es destaca per la seva simplicitat, serveix en realitat per a fer la descripció de la Provença, de totes les seves comarques, viles i ciutats, com també de llurs tradicions historicollegendàries. Tot un conjunt de noms evocadors de personatges, de gestes i de llocs és descrit en la llengua d’oc, que Mistral s’esforçà a reconstruir i vivificar després de segles d’abandó i de menyspreu. Cal destacar del poema el realisme en la descripció dels personatges i el lirisme intens d’alguns fragments, que arriben a constituir una bella cançó (com en el cas de Magalí, en el cant tercer, on apareix aquesta corranda tradicional de Provença, de reminiscències ovidianes i plenament mediterrània). No hi manca, però, l’alè èpic ni tampoc el sentiment religiós (sobretot en els darrers cants), ni el tràgic (la mort de la protagonista en el cant final), al costat d’unes belles evocacions màgiques i folklòriques. Tot plegat constitueix un himne a la Provença, un testimoniatge d’amor a la terra i a la gent i un desig de fer renéixer una llengua i un sentiment de nacionalitat que, malauradament, no arribaren a fer-se.
Per la vinculació dels poetes provençals i catalans, Mireia fou introduïda immediatament al Principat després de la seva publicació. La primera traducció catalana, obra de Francesc Pelagi Briz, aparegué com a fulletó a La Corona (1861-62) i fou publicada com a llibre el 1864 i encara el 1914. Hom parla també d’una traducció de Francesc Bartrina datada el 1861. Tanmateix, la versió més destacada és la que feu Maria Antònia Salvà, publicada l’any 1917 i reeditada en diverses ocasions. Hi ha una adaptació escènica d’Ambrosi Carrion (1918). La traducció castellana (1868) és obra de l’escriptor català Celestí Barallat i Falguera. A França, Gounod s’inspirà en Mireia per a la seva òpera (Mireille), estrenada el 1864, amb llibret de J. Barbier i M. Carré.