Terenci Moix

Ramon Moix i Messeguer, 

(Barcelona, 5 de gener de 1942 — Barcelona, 2 d’abril de 2003)

Terenci Moix

Filmoteca de Catalunya

Nom amb què fou conegut l’escriptor Ramon Moix i Messeguer.

De formació anàrquica, treballà en tota mena d’oficis. Residí a Londres (1964-66). Es donà a conèixer amb La torre dels vicis capitals (1968, premi Víctor Català). Obtingué el premi Josep Pla amb Onades sobre una roca deserta (1969) i, el 1970, el premi de la Crítica de Serra d’Or amb El dia que va morir Marilyn.

La seva aportació es caracteritzà per la incorporació dels valors pop, de la mitologia, els estereotips i les narratives procedents del cinema, la revaloració del melodrama i la imaginativa sadomasoquista a través de la literatura dels còmics, que a Món mascle (1971) portà fins als límits. Més tard publicà Siro o la increada consciència de la raça (1972, premis Prudenci Bertrana i Crítica de Serra d’Or), Sadístic, esperpèntic, i àdhuc metafísic (1976, premi Joan Estelrich), i el recull de contes L’imperi sodomita i altres històries herètiques (1976), al qual seguiren Lilí Barcelona i altres travestís (1978) i Assassinar amb l’amor (1979), que recull alguns contes ja publicats a La torre dels vicis capitals i altres de mutilats o prohibits per la censura. Obtingué el premi Ramon Llull (1992) i la Lletra d’Or (1993) amb El sexe dels àngels (1992), sàtira dels cercles intel·lectuals catalans dels anys seixanta. El 1996 aparegué una nova versió d’El dia que va morir Marilyn, revisada i completada amb els fragments prohibits per la censura franquista.

Col·laborà en diaris i revistes, principalment amb cròniques de viatges, recollides després a Terenci del Nil. Viatge sentimental a Egipte (1971), Terenci als USA (1974) i reuní entrevistes a Preguntar no és ofendre (1975).

En castellà escriví, entre d’altres, Los cómics, arte para el consumo y formas “pop” (1968), El sadismo de nuestra infancia (1969), Hollywood Stories. Sólo para amantes de mitos (1972), Sufrir de amores (1995) i Mis inmortales del cine, en quatre volums (1996), les novel·les Nuestro virgen de los mártires (1982), Amami Alfredo (1984), No digas que fue un sueño (1986, premi Planeta), La herida de la esfinge (1991), El amargo don de la belleza (1996, premi Fernando Lara), Venus Bonaparte (1994), La noche no es hermosa: textos de Eros (1994), Mujercísimas (1995), El amargo don de la belleza (1997), Chulas y famosas, o bien, la venganza de Eróstratos (1999) i El arpista ciego (2002), com també els volums autobiogràfics El peso de la paja (1990), El beso de Peter Pan (1993) i Extraño en el paraíso (1998).

En teatre és autor de Tartan dels micos contra l’estreta de l’Eixampla, col·laborà amb J.M. Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco, 1980) i feu una notable versió catalana de Hamlet a més d’altres versions i guions per a la televisió (Salomé, La dama de les Camèlies, Mare i fill S.L., etc.).

L’any 2002 l’ajuntament de Barcelona li atorgà la Medalla d’Or al Mèrit Artístic i el 2005 tingué lloc la primera edició dels Premis Internacionals Terenci Moix a la millor trajectòria professional en arts escèniques, cinema i literatura i al millor llibre de l’any.