Professor a Al-Azhar (1877) i a l’escola normal Dār al-'Ulūm (1879), s’exilià (1882) a Beirut i a París, on retrobà Ǧamāl al-Dīn al-Afġanī, que havia influït molt en l’evolució del seu pensament. Havent tornat al Caire (1888), fou nomenat gran muftí d’Egipte (1889), càrrec que ocupà fins a la mort. És considerat el fundador del moviment modernista de l’islam. Concebé l’educació com a mitjà per a formar una consciència nacional basada en la religió. Reformà el sistema d’ensenyament d’Al-Azhar introduint-hi assignatures profanes i preconitzant la restauració dels grans clàssics de la llengua i la literatura àrabs per tal de facilitar l’accés a l’Alcorà, com a única font vàlida de l’islam. És autor de Risālat al-Tawhīd (1888), tractat sobre la unitat divina, i d’un Comentari a l’Alcorà, que fou acabat i publicat pel seu deixeble Muḥammad Rašid Ridā.