Fill de Josep Maria de Nadal i Vilardaga, que fou alcalde de Barcelona. Es llicencià en dret, i estrenà teatre (Maria, 1905). Fundador i president de la Juventud Monárquica, de tendència maurista, impulsà després la creació de la Federació Monàrquica Autonomista, per la qual fou elegit regidor de Barcelona (1921). Ingressà a la Lliga Regionalista i col·laborà en el Diario de Barcelona, del qual fou redactor, La Veu de Catalunya, La Vanguardia, etc. Secretari de Francesc Cambó (1930-36), fou també diputat a corts (1934), presidí la Lliga de Defensa Industrial de Barcelona i estigué vinculat a diverses entitats barcelonines, com per exemple la Societat Econòmica d’Amics del País.
El 1936 marxà del país, i en tornar es dedicà al periodisme de societat. Cronista oficial de la ciutat de Barcelona (1952), publicà una sèrie de llibres de records, especialment sobre costums populars, burgesos o aristocràtics i sobre certs ambients literaris: Per les terres de Crist (1926), La inquietud oriental (1929), Aquella Barcelona (1933), Novel·la extravagant (1935), De tot arreu, Barcelonerías (1942), Recuerdos y chismes de la Barcelona ochocentista (1944), Las playas del ochocientos (1945), Cromos de la vida vuitcentista (1946), Un “tros” de Barcelona. Caldetas 1800 (1951), Memòries d’un estudiant barceloní (1952), Seis años con don Francisco Cambó. Memorias de un secretario político (1957) i Memòries. Vuitanta anys de sinceritats i de silencis (1965). També estrenà diverses obres de teatre entre el 1905 i el 1908 que no arribaren a publicar-se i entre les quals sobresurt Maria (estr. 1905) en una línia propera a la de Pompeu Crehuet, tot i l’agudització del component moralitzador.