La geografia física
El sòl de Noruega és constituït per un massís de roques granítiques i esquists, amb cims arrasats per l’erosió de les glaceres quaternàries. El massís forma part del gran plegament caledonià, com el d’Escòcia. La influència oceànica atenua els contrasts entre el sud i el nord, per la qual cosa l’estudi del territori pot fer-se segons faixes longitudinals que representen diverses regions naturals: una franja muntanyosa paral·lela a la costa, una façana marítima on radiquen els fiords, i la Noruega del SE, situada darrere la muntanya i de clima continental. La muntanya, de formes pesades i modificades per l’erosió fluvioglacial, s’escindeix en dos sectors, separats per la depressió de Trondheim: al N, les muntanyes de Kjøllen, i al S, un seguit de taules granítiques excavades per profundes valls, que cauen bruscament pel costat de la mar i suaument per l’interior; l’altura màxima culmina al Galdhøpiggen (2.470 m). En el relleu del nord les roques més dures donen cims ocupats per glaceres, com el Svartisen, que baixa gairebé fins a la costa. Ací, entre la mar i la propera frontera amb Suècia, s’estén l’estreta faixa del Nordland. Més al N s’obre la més àmplia regió del Finnmark, constituïda per extensos altiplans, amb predomini de clima polar. Bé que en decadència, és en aquestes comarques on els lapons practiquen encara la ramaderia extensiva dels rens. També hi són explotades algunes mines de ferro.
El fiord de Romsdals a prop de la població de Molde
© B. Llebaria
La façana marítima generalment és estreta, car la muntanya sol caure abruptament en els fiords. Només s’eixampla a la depressió de Trondheim, regió natural al centre de Noruega. És un profund i ample fiord que forma una petita mar interior. Els altres fiords de la costa atlàntica, d’aigües encalmades i de riberes abruptes, registren una vida marítima escassa, llevat dels múltiples creuers turístics de l’estiu. Solen ésser molt profunds (fins a 1.200 m), i s’endinsen fins a més de 150 km (Stor, Sogne, Hardanger). La vida marítima esclata, en canvi, a la plana litoral, o Strandflat, i també als arxipèlags del Skjärgard, que inclouen les illes Lofoten. També alguns ports del sud presenten una gran animació pesquera, amb una forta expansió de les indústries derivades (és el cas de Bergen i de Stavanger). A la Noruega atlàntica septentrional, cal afegir-hi les Svalbard (62.050 km2), amb cinc illes principals i un clima suavitzat pel corrent del Golf. Amb tot, les glaceres cobreixen les tres quartes parts de l’illa del Nord-est i més de la meitat del Spitzberg de l’Oest.
Sector muntanyós de Noruega
© Stock.xchng
La roca nua, la tundra i els sòls poligonals predominen en el paisatge. Tenen un valor econòmic (pels jaciments d’hulla) i estratègic (per llur situació en una ruta de navegació circumàrtica). Finalment, la Noruega del SE és la regió més rica i més poblada del país. El territori, format per altiplans i per valls interiors, baixa en terrasses esglaonades fins al Skagerrak. El Strandflat i el Skjärgard es redueixen i el bosc guanya en extensió i en rendiment. Quant a la vegetació, les terres meridionals tenen caràcter subatlàntic, amb bosc caducifoli humit i amb landes. La major part del país pertany al domini del bosc boreal de coníferes (pícea i pi roig) i dels bedollars. A muntanya i a les terres del N el paisatge té caràcter de tundra àrtica.
La geografia econòmica i l’economia
L’agricultura
El sector primari contribueix amb el 2,5% al PIB i inclou el 4,5% de la població activa ocupada (1999). Dins d’aquest sector, l’activitat agrícola no té cap pes important, perquè solament una mica menys del 3% de les terres pot ésser conreat per manca de sòls adequats i perquè el clima permet molt pocs conreus.
La ramaderia és una de les activitats econòmiques principals de Noruega
© Johan Berge / Innovation Norge
Es produeix sobretot ordi i civada i, secundàriament, blat, patates, fruita (pomes, peres, prunes), hortalisses (tomàquets, cols), colza i farratge, sobretot al Sør-Trøndelag, al Vestfold i a l’Østfold. Més important és l’activitat ramadera, amb explotació intensiva del bestiar boví amb vista a l’obtenció de llet, mantega i formatge. La ramaderia també forneix carn (de porcí, boví i oví), ous i llana. A la zona àrtica hom cria rens i, per a aprofitar-ne les pells, visons i guineus. El bosc cobreix un 90% de les terres útils (proporció que representa prop d’un 40% del territori total) i es compon en un 81% de coníferes, d’on procedeix gairebé tota la fusta de construcció. Hom aprofita els cursos d’aigua per a la transformació de la fusta en polpa i en cel·lulosa, en fusta d’obra o en taulons. Pel que fa a la pesca, l’activitat principal dins el sector primari (quasi el 7% del valor de les exportacions el 1997, amb més de 2,8 milions de captures anuals), Noruega ocupa el primer lloc d’Europa (si hom exceptua Rússia) i el desè del món. Les captures més importants són de lluç, al N, amb caladors en aigües de les Lofoten, i l’arengada al S, al sector més septentrional de la mar del Nord. Són també regions pesqueres rellevants el Finmark i els arxipèlags de Vesterålen i Møre. Els ports es dispersen per tot el litoral. L’aqüicultura ha esdevingut com més va més un sector important des dels anys setanta, amb prop d’un miler de granges al final del segle XX. Noruega és un dels primers països baleners del món, i sovint aquesta activitat l’ha enfrontat amb organitzacions internacionals per a la protecció dels cetacis.
La mineria i la indústria
El sector secundari aporta al voltant del 30% del PIB, i ocupa poc més del 20% de la població activa. La peculiaritat d’aquest sector és la gran importància assolida per l’extracció d’hidrocarburs, iniciada el 1971 a la plataforma continental de la mar del Nord, un cop establerts els límits del subsol marí el 1963, i que, amb prop del 15% del valor del PIB total és, considerada individualment, la primera branca de l’economia noruega.
El port d’Oslo
© B. Llebaria
Molt orientada envers l’exportació (45% del valor el 1997), l’extracció de petroli ocupava el 1996 el cinquè lloc de la producció mundial. El gas natural, associat en general als jaciments petrolífers i explotat des del 1977, ocupava el novè lloc mundial. El sector hidroelèctric, molt desenvolupat, permet l’autoabastiment gairebé integral d’electricitat i l’exportació a Dinamarca i Finlàndia on també es comercialitza vora un 90% del petroli i del gas natural (1995). Els principals dipòsits són marítims, i hom hi ha construït plataformes offshore (Statfjord, Ekofisk, Frigg, Oseberg, Eldfisk). Bé que les més importants són a la mar del Nord, n’hi ha tot al llarg del litoral fins a l’Àrtic. De la resta de les activitats extractives, té una certa importància la del ferro, amb jaciments a Fossdalen, Rausand i Sydvaranger. Hi ha també coure, níquel, titani, plom i grafit. Pel que fa a la indústria, la disponibilitat d’hidrocarburs ha afavorit el sector de refinatge i petroquímic, amb plantes a Stavanger, Slagen i Mongstad. Semblantment, l’abundant i barata energia elèctrica ha potenciat l’expansió de la indústria siderúrgica, amb producció de ferro i acer a Stavanger, Arendal, Porsgrunn, Nottodden, Vigeland, Tyssedal, Eydehamn, Årdal, Høyngaer, Sunndalsøra i altres. Noruega és el primer productor europeu d’alumini i el setè del món. També hi ha foneries de plom, zinc, níquel, coure i, en petita escala, magnesi, vanadi i titani. Les pirites de ferro són aprofitades per la indústria química. L’electroquímica, també desenvolupada (àcids sulfúric, clorhídric i nítric, adobs nitrogenats, sosa càustica, etc.), es concentra als ports de la costa sud, a Rjukab, Notodden, Odda, Heroya, etc. Altres branques de la indústria química són les derivades del cautxú, el carbó i, sobretot, de les dues refineries de petroli (plàstics i resines en primer lloc). La transformació de la fusta, una altra indústria important, es concentra a l’Østlandet, sobretot als ports de Drammen, Larvik, Moss i Sarpsborg. Cal destacar-ne la fabricació de mobles “nòrdics”, la polpa de fusta (mecànica, novè lloc mundial, i química, desè), el paper i els llibres. És important la indústria derivada de la pesca, que es concentra a la regió de Stavanger i a les costes de Sørlandet, el Vestlandet, el Møre og Romsdal i el Troms. La construcció naval, instal·lada als principals ports (Oslo, Moss, Fredrikstad, Stavanger, Bergen i Trondheim), havia estat una indústria capdavantera, però des de la segona meitat dels anys setanta ha anat cedint posicions. Encara més modestes són la indústria tèxtil de llana i de cotó (Oslo, Sandnes, Halden i Bergen), la cervesera, la del ciment, la ceràmica, el calçat i la confecció i el tabac. S’hi han desenvolupat indústries noves, com l’electrònica, l’electrotècnica, l’enginyeria mecànica i la maquinària en general.
Els transports
Els transports terrestres són dificultats per la topografia accidentada, la feblesa del poblament i la climatologia, especialment a la regió àrtica. El 1997 el ferrocarril comprenia una xarxa de 4.021 km de vies, de titularitat estatal.
Creuer noruec
© Johan Wildhagen / Innovation Norge
El total de carreteres, asfaltades en un 75% per les dificultats de manteniment a les regions més septentrionals, era d’uns 91.200 km, amb 106 autopistes i 26.000 autovies. La marina noruega és una de les quatre primeres del món. Les companyies navilieres noruegues controlen prop del 10% dels petroliers del món i el 20% dels vaixells de transport de gas i, en la mateixa proporció, de productes químics i de creuers. D’acord amb aquesta importància, i amb el relleu de la pesca i la marina mercant en l’economia, tot el litoral noruec és ple de ports. El més important és el de Narvik, seguit dels d’Oslo, Bergen, Tønsberg, Trondheim, Sandefjord, Narvik i Kristiansand, que tendeixen a una certa especialització. L’aviació és especialment important a les zones àrtiques. Hi ha 53 aeroports, el principal dels quals és el d’Oslo, situat des del 1998 a Gardermøn, 47 km al N de la ciutat. La principal companyia d’aviació és SAS (Scandinavian Airlines System), compartida amb Dinamarca i Suècia.
El comerç exterior i els serveis
L’exportació de carburants capgirà, des de la meitat de la dècada de 1970, el saldo comercial, tradicionalment deficitari a causa de la penúria de primeres matèries i de productes alimentaris d’origen agrícola. Posteriorment, el diner barat multiplicà les importacions i fins el 1979 la balança tornà a ésser deficitària.
Peix, un dels productes més destacats de les exportacions noruegues
© Stock.xchng
Els anys vuitanta el superàvit comercial mitjà anual fou del 7,7% i els noranta, del 13,3%. Hom importa principalment (1997) maquinària i equipament de transport (40%), un terç del qual són automòbils i una sisena part embarcacions, i també metalls i productes metàl·lics (9%), aliments (5,2%) i productes derivats del petroli (2,4%). Els principals països proveïdors són de la Unió Europea (més del 50% de les compres), amb Suècia al capdavant (15,7%), seguida d’Alemanya (13,5%), la Gran Bretanya (9%) i Dinamarca (7%). En les exportacions, el petroli i els seus derivats hi tenen un protagonisme absolut (45%), seguits a molta distància per la maquinària i l’equipament de transport (11,5%), els productes metal·lúrgics (11%) i el peix (7%). El predomini de la UE en les vendes és similar al de les importacions, però es dirigeixen sobretot a la Gran Bretanya (20%), els Països Baixos (12%), Alemanya (11%) i Suècia (9%). Una font molt important d’ingressos és la marina mercant (una de les més modernes del món, i que en tonatge representa prop del 6% del total mundial, proporció que situa la flota noruega entre les quatre primeres) que, després d’una crisi a la meitat dels anys vuitanta, experimentà una ràpida recuperació d’ençà de l’establiment del Registre Noruec Naval Internacional el 1987, que ha permès triplicar el tonatge brut en els deu anys següents. La marina mercant noruega dedica la part més gran al servei de països estrangers, sobretot pel que fa als petroliers. Els serveis aporten (1999) el 65% del PIB i ocupen el 72% de la població activa. La banca té el Norges Bank (1816) com a banca central i deté l’exclusivitat de l’emissió de moneda i del disseny de la política monetària. La major part de la banca és privada. Hi ha (1996) una quinzena de bancs comercials i deu bancs finançats per l’estat. Són àmpliament difoses les caixes d’estalvi (132 entitats el 1996). La borsa d’Oslo opera des del 1819. La moneda és la corona noruega. El turisme és també un recurs important, que explota bàsicament els escenaris naturals dels fiords i els esports d’hivern.
L’economia
L’elevat nivell de l’economia noruega assolit des dels anys seixanta recolza bàsicament en l’aprofitament d’alguns recursos naturals estratègics, sobretot el petroli i el gas natural, però també en la pesca, una orientació exportadora i una població molt modesta. La gran disponibilitat energètica, no tant de petroli (majoritàriament exportat) com d’hidroelectricitat, ha permès bastir un modern sector industrial en relativament poc temps: durant el període 1965-83 el PNB cresqué a una mitjana anual entre el 4% i el 5%. Després d’una crisi a la segona meitat dels anys vuitanta, a la darrera dècada del segle XX ha predominat una tendència general positiva (3,7% anual en 1990-98). La renda per habitant de Noruega ha esdevingut, d’aquesta manera i atès el feble creixement demogràfic, de les més altes del món i la segona d’Europa després de la de Suïssa (34.310 $ per habitant el 1998). El deute públic representa (1997) un 22% del PNB, i la balança de pagaments és, en general, deficitària a causa d’un estat del benestar i unes prestacions socials de les més elevades del món. El 1997 l’índex d’atur era del 4,9%. A banda les pressions d’alguns sectors influents com el pesquer i el dels agricultors, en el rebuig de l’ingrés de Noruega a la UE el 1994 tingué un gran pes la prosperitat i l’abundància de recursos energètics, que permetien un grau superior d’independència al de suecs i finesos (que hi ingressaren el 1995).
La geografia humana i la societat
Noruega presenta un poblament típicament perifèric, amb una gran concentració a les regions meridionals (més del 80%), on s’assoleixen densitats molts superiors a la mitjana del país, que és de 13,6 h/km2 (2000), la xifra més baixa d’Europa després d’Islàndia. L’índex de creixement anual (1998) és baix (el 3,2‰ anual), a causa del petit índex de natalitat (el 13,2‰), el qual amb prou feines supera la taxa de mortalitat (el 10‰).
Sami amb vestimenta tradicional
© Johan Wildhagen / Innovation Norge
La població urbana és del 75%, però només tres ciutats superen els 100.000 h: Oslo, l’aglomeració de la qual ultrapassa els 600.000 h, Bergen i Trøndheim. Ètnicament és un estat molt homogeni: el 96% és noruec i la minoria més important (1%) és formada per suecs i danesos. L’única minoria autòctona és la dels lapons (samis), que, en nombre d’uns 20.000, viuen a les regions septentrionals. Gaudeixen de reconeixement des dels anys vuitanta i disposen des del 1989 d’un parlament de 39 escons que té competències en la promoció lingüística i cultural i sobre l’entorn i els recursos del territori. L’idioma oficial és el noruec, dividit en dues branques principals: el nynorsk, emprat pel 25% de la població, i el bokmål; les dues formes tenen el mateix reconeixement oficial. El luteranisme, practicat pel 86% de la població, és religió oficial. Noruega és una monarquia constitucional. Segons la constitució del 1814, diverses vegades esmenada, el rei deté el poder executiu, però aquest és exercit pel Statsrad (govern). El poder legislatiu correspon al Storting (parlament), integrat per 165 membres elegits per sufragi universal cada quatre anys. És membre de l’ONU, de l’OCDE, de l’OTAN, de l’EFTA, del Consell d’Europa i del Consell Nòrdic.
La història
L’edat mitjana: la formació del poble noruec i els intents de consolidar d’un estat
En el curs del segle VIII els pobles germànics establerts a les regions central i meridional de Noruega s’organitzaren en petits regnes tribals que, més tard, a la darreria del segle IX, foren unificats per Harold I Hårfager. Simultàniament, nombrosos noruecs protagonitzaren un procés expansiu que els dugué a les illes Fèroe, Shetland i Òrcades (segona meitat del segle VIII), des d’on passaren a les Hèbrides, a les costes d’Escòcia i d’Irlanda (primera meitat del segle IX), a Islàndia (descoberta el 860 i colonitzada a partir del 874), a Grenlàndia (982) i, potser, al litoral atlàntic de l’Amèrica septentrional; de vegades llurs expedicions tingueren com a objectiu el botí, però més sovint els vikings noruecs cercaren terres on establir-se i on practicar la ramaderia, l’agricultura, la pesca i el comerç.
El Palau del Bisbe, a la ciutat de Trondheim, primera capital medieval de Noruega
© B. Llebaria
En temps d’Olaf I de Noruega s’inicià la cristianització del país, que rebé un fort impuls d’Olaf II de Noruega; en ocasió d’una revolta nobiliària, en part motivada per la resistència a acceptar la fe cristiana, Canut II de Dinamarca envaí Noruega, que aconseguí de sotmetre després de la derrota i la mort d’Olaf II a la batalla de Stiklestad (1030). Aquesta dominació dels danesos fou efímera: el 1035 Magnus, fill de sant Olaf, els expulsà i cenyí la corona. Els seus successors immediats s’esforçaren per conservar i àdhuc ampliar l’imperi marítim noruec. Des de la mort del rei Sigurd (1130), durant quasi un segle, les rivalitats entre els pretendents al tron i les temptatives de l’alta clerecia per acréixer el seu poder econòmic i polític a costa de la monarquia motivaren lluites freqüents. La pacificació del país i la consolidació de l’autoritat noruega damunt les Òrcades, Grenlàndia i Islàndia foren obra de Haakon IV de Noruega (1217-63). El seu fill Magnus VI de Noruega (1263-80) vengué les Hèbrides i l’illa de Man a Escòcia (tractat de Perth, 1266), accedí a una bona part de les pretensions de l’alta clerecia, atorgà privilegis als mercaders hanseàtics i, desitjós de crear una monarquia similar a les de l’Occident europeu, introduí l’organització feudal. Precisament de les concessions fetes a la Hansa, a l’Església i a la noblesa derivaren els principals problemes a què hagueren d’enfrontar-se els successors de Magnus VI. Magnus VII de Noruega dugué a terme la primera unió sueconoruega (1319-43), precedent de la unió dels tres regnes escandinaus —Suècia, Noruega i Dinamarca— laboriosament assolida per Margarida I de Dinamarca, vídua de Haakon VI de Noruega (Unió de Kalmar, 1397).
Noruega sota el domini danès
A la mort de Margarida (1412), el difícil equilibri establert per ella es trencà a favor de Dinamarca: Eric de Pomerània, Cristòfor de Baviera i Cristià I de Dinamarca confiaren a funcionaris danesos el govern de Noruega, que perdé les Òrcades i les Shetland, cedides a Escòcia (1468). Després de diferents temptatives secessionistes, el 1523 Suècia se separà de la Unió de Kalmar; Noruega no seguí el seu exemple i romangué com una dependència de Dinamarca, que hi imposà la seva llengua i la reforma luterana (1536). En el curs del segle XVI els mercaders hanseàtics, monopolitzadors del comerç exterior noruec (importació de sal i de cereals; exportació de fusta, de mantega i de peix salat), foren desplaçats pels comerciants holandesos. Les derrotes de Dinamarca a mans dels suecs comportaren la pèrdua de les regions de Härjedalen i Jämtland (pau de Brömsebro, 1645) i de Bohuslän (pau de Roskilde, 1658). Durant els segles XVII i XVIII, el renaixement de la marina nacional permeté que Noruega s’alliberés de la tutela econòmica estrangera i que els guanys de l’explotació dels boscs i de les mines de ferro restessin al país, i sorgí una burgesia mercantil que estimulà la modernització de les estructures socials. Aquesta reactivació fou parcialment anorreada pel blocatge marítim patit durant les guerres napoleòniques; restablerta la pau, Jean Baptiste de Bernadotte, regent de Suècia, exigí que Dinamarca li cedís Noruega (tractat de Kiel, gener del 1814).
De la independència a la Segona Guerra Mundial
Per tal d’impedir-ho, el regent danès Cristià-Frederic proclamà la independència noruega i reuní el parlament o Storting, que promulgà la constitució d’Eidsvold (maig del 1814) i el designà rei. Però Anglaterra i els seus aliats feren costat a Bernadotte, i Noruega hagué d’acceptar l’acta d’unió amb Suècia (agost del 1815): Noruega hi podia gaudir d’una amplíssima autonomia, i només la persona del sobirà i el ministeri d’afers estrangers havien d’ésser comuns. Això no obstant, Suècia tractà de fer prevaler els seus interessos damunt els noruecs; les relacions entre ambdós països es feren cada cop més tibants, i a Noruega s’anava estenent més i més el desig d’independència total. Així, no sorprengué que pel juny del 1905 el Storting decidís la ruptura de la unió amb Suècia; pocs mesos després, el príncep Carles de Dinamarca esdevingué rei de Noruega, amb el nom de Haakon VII (1905-57). Una importantíssima marina mercant, la pesca, les explotacions forestals i, des del començament del segle XX, la indústria electroquímica asseguraren la prosperitat noruega, que facilità un notable desenvolupament cultural; paral·lelament, sectors socials cada cop més amplis s’incorporaren a la vida política: el 1898 s’adoptà el sufragi universal, i el 1907 les dones obtingueren el vot. Durant la Primera Guerra Mundial el país es mantingué neutral, però no pogué evitar la destrucció de molts dels seus vaixells per l’esquadra alemanya. El 1935 les eleccions donaren el poder al partit laborista (Arbeiderpartiet), que l’exercí fins al moment de la invasió de Noruega per les forces hitlerianes (9 d’abril de 1940); el rei i el govern s’exiliaren a Londres, i el Tercer Reich, després de rebutjar les forces aliades desembarcades el 14 d’abril, establí un govern titella presidit per Vidkun Quisling, dirigent del feixisme noruec.
De la fi de la Segona Guerra Mundial ençà
A la capitulació d’Alemanya seguí el retorn del rei Haakon VII; a la seva mort (1957) el tron passà al seu fill Olaf V. Durant la postguerra, Noruega es decantà clarament pel bloc occidental: el 1949 ingressà a l’OTAN i el 1959 fou membre fundador de l’EFTA. Del 1945 al 1965 els laboristes dominaren el govern. Aquest darrer any foren derrotats per una coalició de centredreta.
Mapa històric de Noruega
© Fototeca.cat
El 1967 aquest nou govern sol·licità l’entrada del país a la Comunitat Econòmica Europea; però cinc anys després l’electorat noruec refusà en referèndum ratificar la incorporació, tot i que l’any següent signà un acord de lliure comerç amb la CEE. El 1971 es dugueren a terme les primeres extraccions de petroli en aigües territorials noruegues, sector que impulsà un fort creixement econòmic i que ha estat determinant en l’evolució del país.
El 1973 els laboristes recuperaren el poder, i Trygve Bratteli esdevingué primer ministre.
El 1976 Odvar Nordli succeí Bratteli en el càrrec. Les eleccions del 1977 permeteren la continuació en el poder del partit laborista amb el suport parlamentari del partit d’esquerra socialista (Sosialistisk Venstreparti).
El 1981 Nordli dimití, i el succeí Gro Harlem Brundtland, que fou derrotada en les eleccions generals celebrades el mateix any per l’avenç del partit conservador (Hoyre). Khare Willoch formà un govern que el 1983 incorporà els partits de centre (Senterpartiet) i cristianopopular (Kristelig Folkeparti), coalició que es mantingué en el poder després de les eleccions del 1985 tot i no tenir la majoria absoluta al Parlament.
A causa de la baixa dels preus del petroli, els ingressos procedents d’aquest producte minvaren notablement i el govern presentà un programa d’austeritat econòmica per a compensar-ne les pèrdues. El Parlament derrotà (1986) el nou programa econòmic i el govern de centredreta dimití. Hom formà un govern totalment socialista presidit per Brundtland.
El 1987 tingueren lloc dos escàndols arran del descobriment de sengles casos d’espionatge industrial i de malversació de fons per una empresa estatal. En política exterior, Noruega mantingué relacions conflictives amb l’antiga URSS a causa dels límits de les aigües territorials d’ambdós països, que afectaven activitats com la pesca i l’extracció de petroli.
Els anys vuitanta, Noruega es veié també perjudicada per diversos incidents ambientals: així, la fuita de gasos radioactius de la central de Čornobyl afectà greument els ramats de rens de la Lapònia noruega. D’altra banda, el 1986 les emissions de gasos tòxics des de diverses indústries de la Gran Bretanya afectaren una gran part del sud dels país i provocaren una certa tensió en les relacions entre ambdós països. En sentit contrari, la moratòria imposada per la Comissió Balenera Internacional sobre la captura de balenes (1986) motivà protestes formals del govern noruec.
Les eleccions legislatives que tingueren lloc el setembre del 1989 significaren la derrota del Partit Laborista en el poder (pèrdua de 9 escons) i un notable descens dels conservadors (13 escons de menys). Al contrari, milloraren posicions l’extrema dreta —amb un programa de reducció d’ajudes als immigrats i de desmantellament de les assistències socials— i els socialistes d’esquerra. Unes setmanes de negociacions donaren el govern a una coalició minoritària de centre i de cristians populars –amb el conservador Jan P. Syse com a cap de l’executiu–, després de fer a l’oposició importants concessions, com ara la no-adhesió de Noruega a la CEE.
La negativa centrista a l’entrada de capitals estrangers provocà, tanmateix, l’octubre del 1990, la dissolució de la coalició governant per posar el govern novament a mans de la laborista Gro Harlem Brundtland, la qual, en política exterior, donà suport a l’independentisme de les repúbliques bàltiques i a l’ajuda humanitària als damnificats per la guerra del Golf Pèrsic.
Després de la mort del rei Olaf V, prestà jurament el seu fill Harald el 21 de gener de 1991. Les eleccions generals del 1993 confirmaren Gro Harlem Brundtland com a primera ministra. El novembre del 1994 hom celebrà un nou referèndum sobre l’ingrés a la Unió Europea, en el qual tornaren a guanyar els partidaris del “no” (52% dels vots), resultat atribuït a una economia saludable i al temor que l’ingrés a l’organització afectés l’alt nivell de la legislació mediambiental noruega (més estricta que la comunitària).
L’octubre del 1996 Brundtland anuncià de sobte la seva dimissió, i dos dies després fou substituïda en el càrrec per Thorbjørn Jagland, president del Partit Laborista des del 1992. En les eleccions legislatives de l’octubre del 1997, el Partit Laborista es mantingué com a primera força, tot i que el descens en el nombre de vots provocà la dimissió de Jagland.
En el context dels excel·lents resultats econòmics que caracteritzaren l’exercici dels anys 1996 i 1997, se celebraren eleccions legislatives el setembre d’aquest any, en les quals el laborista Thorbjørn Jagland hagué de renunciar a formar govern per haver promès durant la campanya electoral que no governaria si no treia un resultat millor que el de les anteriors eleccions (36,9%)
Com que només obtingué el 35,1% dels sufragis, el govern passà a una feble coalició de liberals, centristes i democratacristians liderada per Kjell Magne Bondevik. La bona marxa de l’economia i la prosperitat deguda a la producció de gas i petroli mantingué el govern estable fins el març del 2000, any que el govern Bondevik dimití després de perdre una moció de confiança sobre la construcció de plantes de gas per a la generació d’electricitat, a la qual s’oposava el mateix primer ministre.
Els laboristes, liderats per Jens Stoltenberg, tornaren a ocupar el govern.
Els anys següents, el sector energètic continuà expandint-se. La iniciativa més important dels primers anys del segle XXI fou l’inici de la construcció, el 2004, del gasoducte submarí de Langeled, un dels més llargs i amb més capacitat del món, que començà a subministrar gas a la Gran Bretanya a partir del 2007.
Paral·lelament, les preocupacions mediambientals foren sovint el centre de la vida política: el març del 2000 la coalició de govern de centredreta caigué pels desacords sobre política energètica i fou succeïda pel laborista Jens Stoltenberg, la gestió del qual fou molt controvertida per la introducció de plantes de gas generadores d’electricitat.
El gener del 2001 l’opinió pública noruega fou sacsejada per l’assassinat d’un jove per motius racistes, i hom posà de manifest la vinculació d’aquest fet amb la creixent presència de l’extrema dreta en l’espectre polític. En les eleccions legislatives del setembre d’aquest any els laboristes sofriren una important derrota. A l’octubre es formà una coalició de govern entre conservadors, democratacristians i liberals, amb Kjell Magne Bondevik com a primer ministre i el suport extern de l’ultradretà Partit del Progrés, creat el 1973.
Durant aquesta legislatura, continuà el debat mediambiental en qüestions com ara les controvèrsies arran de l’aixecament de l’exportació de carn de balena, la detecció d’alts nivells de contaminació en aquest producte i les anunciades prospeccions de petroli i gas natural a la mar de Barentsz (2003), i el juny del 2004 el govern intervingué directament per a posar fi a una vaga del sector petrolier.
En l’àmbit internacional, el govern conservador feu costat a la política antiterrorista de George W. Bush i envià forces de suport a l’Iraq. A banda, Noruega s’involucrà com a mediadora en el conflicte de Sri Lanka entre el govern d’aquest país i la minoria tàmil.
En les eleccions del setembre del 2005, els laboristes retornaren al poder davant d’una coalició d’esquerres novament encapçalada per Stoltenberg, el qual esdevingué primer ministre. El nou govern comunicà oficialment als Estats Units que es retirava de l’Iraq i l’Afganistan al setembre. Durant el 2006 Noruega fou amenaçada per integristes islàmics a causa de la publicació d’unes caricatures de Mahoma pel diari danès Jyllands Posten i que altres diaris noruecs reproduïren, solidàriament.
L’any 2007 Noruega aprovà una esmena constitucional per unificar les cambres parlamentàries, que entrà en vigor després de les eleccions generals del 2009, i el 2008, una llei de matrimonis que equiparava els drets de les parelles homosexuals. Tot i l’important revés del partit socialista en les eleccions locals del 2007, el setembre del 2009 Stoltenberg revalidà el mandat al capdavant de l’anterior coalició d’esquerres, que assolí majoria absoluta. Tot i això, el segon partit fou l’ultradretà Partit del Progrés, que havia crescut sostingudament des del començament dels anys noranta i aconseguí una gran popularitat a través d’una publicitat molt agressiva que associava la delinqüència, la inseguretat i el crim amb la immigració.
Aquestes tensions esclataren el 2011 quan el 22 de juny, en un doble atemptat, l’antic militant d’ultradreta Anders Breivik causà 77 morts, 69 dels quals participaven en una trobada de les joventuts laboristes a l’illa d’Utøya. Tot i actuar en solitari, les idees xenòfobes que exhibí provocaren un debat públic sobre l’auge d’aquests tendències a Noruega i a Europa en general.
Els dos anys següents, a més d’haver d’afrontar les conseqüències de l’atemptat, Stoltenberg també hagué de fer front a la vaga dels treballadors de les plataformes de gas i petroli per les pensions, a les quals el juliol del 2012 respongué declarant l’estat d’emergència, i el gener del 2013 arribà a un acord sobre quotes pesqueres. En les eleccions del setembre del 2013, si bé els laboristes continuaren com la força amb més representació, la unió dels conservadors i l’ultradretà Partit del Progrés en una coalició de govern comportà un canvi de signe de l’executiu, al capdavant del qual la líder conservadora Erna Solberg fou nomenada primera ministra. En aquest context, el 2014, es veieren les primeres mostres del viratge a la dreta de la política noruega, i entre altres mesures fou aprovada la prohibició de la mendicitat als carrers, estigmatitzada i associada de manera recurrent per les autoritats als immigrats de nacionalitat romanesa i ètnia gitana.
En les eleccions legislatives de l’11 de setembre de 2017 la primera ministra conservadora Erne Solberg revalidà el seu mandat, gràcies a una coalició amb el Partit del Progrés, que li permeté formar un govern minoritari de 72 escons sobre 169. A més a més, comptà amb el suport dels partits liberal i cristianodemòcrata, que, amb 8 escons cadascun, asseguraven al govern una majoria i una dependència a la vegada en el Parlament, tot i que finalment, el gener del 2018, els liberals entraren a formar part també del govern.
Les eleccions parlamentàries del mes de setembre del 2021 capgiraren la política noruega arran del triomf contundent dels partits d’esquerra i centreesquerra, amb 100 diputats (19 més que quatre anys abans), mentre que els de dreta i centredreta obtingueren 68 diputats (20 menys). El Partit Laborista es proclamà vencedor (26,3% dels vots), i el seu líder, Jonas Gahr Støre, assumí el càrrec de primer ministre.