Situació i presentació
Limita amb el terme vallesà de la Roca del Vallès (NW) i amb els del Maresme d’Argentona (NW), Cabrils (SW) i Vilassar de Dalt (SE). Se situa en una petita vall dins la Serralada Litoral Catalana, paral·lela a la carena de la serra i oberta vers el NE, formada per diversos torrents (de la Font del Sot, de Séllecs o de Can Maurí, de Can Femades, de la Rambleta, de la Pallota, de Coll de Porc i de Can Blanc) que formen la riera d’Òrrius o de Riudameia, afluent per la dreta de la riera d’Argentona, ja dins el terme d’Argentona. Entre els cims que envolten la vall sobresurten el turó de Séllecs (535 m), a l’extrem de ponent del terme, i el turó d’Aquença (374 m), a l’extrem de llevant. El terreny és paleozoic granític, i apareix cobert en una bona part per vegetació forestal, formada per pinedes de pins pinyers, planifolis i zones d’alzinars. El sauló resultant de la descomposició del granit acumulat, les aigües subterrànies i les torrenteres estableixen una alternança de conreus i exuberants fondalades ombrívoles al voltant del nucli urbà.
Comprèn el poble d’Òrrius, cap municipal, els veïnats de Sant Andreu, Prat, la Plaça i Clarà, i la urbanització del Mirador. Una carretera local comunica el cap municipal amb la Roca del Vallès (Vallès Oriental), a través del coll de Sant Bartomeu (al N del turó de Séllecs), i el terme d’Argentona, passant pel veïnat de Clarà.
La població i l’economia
La població (orriencs) ha estat tradicionalment escassa (els censos fins a mitjan segle XIX van englobats amb els de la Roca del Vallès, població de la qual depenia civilment), i des d’un màxim assolit el 1860, de 384 h, ha experimentat un gradual descens fins a arribar el 1970 a només 218 h. A partir d’aquest moment, tot i tenir la xifra més reduïda de tots els municipis del Maresme, Òrrius anà recuperant població: 366 h el 1991 i 463 h el 2001, fins entrat el segle XXI, quan de nou es produí un descens demogràfic. El 2005 hi havia 315 h.
La funció de lloc de segona residència i estiueig i de residència permanent, per la proximitat de Mataró, s’ha incrementat des de la dècada del 1970. Aquest fet ha provocat la desaparició de l’agricultura, que havia estat l’activitat econòmica predominant (el 1950 ocupava el 51,6% de la població activa). Igualment, les activitats industrials són escasses i té una certa importància una pedrera de granit en explotació.
El poble d’Òrrius
Aspecte de l’església de Sant Andreu d’Òrrius
© Alberto González Rovira
El poble d’Òrrius, amb 295 h el 2006, és a 257 m d’altitud, a la vora de la riera del seu nom, al voltant de l’església parroquial de Sant Andreu, a l’extrem d’un esperó rocós. L’actual edifici, fet damunt un d’anterior, és una construcció del segle XVI, en estil gòtic tardà, d’una sola nau i capelles adossades; engloba una petita capella, ara baptisteri, de l’època romànica, coberta per una volta apuntada. El 1981 hi va ser trobat un important tresor de monedes, amb 191 òbols del temps de Berenguer Ramon II (1082-95) i 4 diners episcopals de Girona (fi del segle XI). La casa rectoral, adossada a l’església, és un notable casal del segle XVII.
Al voltant de l’església, configuren la població diversos conjunts de cases o veïnats: el veïnat de la Plaça (amb les masies de Can Vinyamata i de Ca l’Argent, del segle XV, i Can Joanet i Can Conill, del segle XVII), el veïnat de Prat (amb les masies de Can Triador, Can Femades i de Can Prat de Dalt, del segle XV), el veïnat de Clarà (amb Can Jordi, del segle XV) i el veïnat de Sant Andreu (amb Can Lledó, del segle XV). Aquest conjunt es complementa amb petites agrupacions esparses i espais verds, com el Mirador, a l’altre costat de la riera d’Òrrius.
Façana principal de Can Jordi
© Alberto González Rovira
De les festes d’Òrrius destaca la festa de la plantada del maig, que se celebra el segon dissabte de maig, i la festa major de Sant Abdó i Sant Senén, al mes de juliol, el diumenge després del 30. Pel novembre, el diumenge després del dia 30, se celebra la festa major d’hivern de Sant Andreu, amb motiu de la qual, després de l’ofici, es fa la venda de peixos, unes postres especials de la diada, fetes de pasta confitada.
Altres indrets del terme
Dins el terme, al límit ja amb el de la Roca, dalt la carena i vora el coll del seu nom, hi ha l’antiga església de Sant Bartomeu de Cabanyes, una de les edificacions més antigues del terme; el topònim Cabannas és documentat el 931 (en l’acta de consagració de Sant Sadurní de la Roca) i el 1008, i la capella des del 1191; fou administrada pel rector d’Argentona (1299) i després pel d’Òrrius, i hi tingueren drets de patronatge els propietaris de Can Cabanyes de Dalt i Ca l’Argent; al segle XVIII tenia ermitans. És un notable edifici romànic, amb absis semicircular, d’una nau i campanar d’espadanya, restaurat modernament. S’albira una magnífica panoràmica sobre el Vallès i el Maresme.L’antic monestir de Sant Pere de Clarà, pròxim a Òrrius, es troba ja dins el terme veí d’Argentona. Dalt les alçades del turó de Séllecs hi ha unes importants restes arqueològiques d’un poblat ibèric (al lloc anomenat popularment el Castellot, on a l’edat mitjana hi havia una torre de guaita). L’abric de Sant Bartomeu, en una gran roca sota el camí vell de Sant Bartomeu, té també restes d’època ibèrica i romana.
La història
El lloc apareix documentat des del 974 (vila de Orreos) i el topònim, d’origen llatí, es refereix a “graners”. L’església parroquial de Sant Andreu és, al seu torn, esmentada el 1023, i des del segle XIV figura com a sufragània de la parròquia de Sant Julià d’Argentona, fins que s’independitzà el 1579. Des del punt de vista de la jurisdicció civil, hi tingueren drets, almenys des del segle XIV, els senyors del castell de Burriac, però posteriorment Pere III concedí (1357) al senyor de la Roca del Vallès la jurisdicció total sobre Òrrius, que depengué del municipi de la Roca del Vallès.