Era conseller secretari de Lluís XIV de França. Aquest l’envià (1702) a Felip V de Castella, que li havia demanat un expert per a refer les decaigudes finances castellanes. La seva gestió fou eficaç: millorà els proveïments de l’exèrcit i estimulà les manufactures. Reorganitzà l’administració amb un criteri racionalista i aconsellà d’introduir-hi el càrrec d’intendent (suggeriment dut a la pràctica pel comte de Bergeyck, el 1711). La seva antipatia i insolència el feren impopular i hagué d’abandonar la cort (1706). Reclamat a Madrid el 1713 i recompensat amb el títol de comte de Vinaròs, intervingué en la redacció de la nova planta administrativa que Macanaz promulgà a Castella (1713). Per l’abril del 1714 li foren confiades les negociacions amb els catalans, als quals arribà a oferir la conservació d’algunes de llurs constitucions, sense èxit. Acomiadat poc després d’arribada Isabel Farnese a la cort (febrer del 1715), es retirà a França.