Fill de José Ortega y Munilla, estudià amb els jesuïtes a Màlaga, filosofia a Madrid i, del 1905 al 1907, amplià estudis a Alemanya, sobretot amb H. Cohen. Catedràtic de metafísica a la Universitat de Madrid (1910-36; de fet, però, no en fou jubilat fins el 1952), oferí la seva interpretació del fenomen artisticoliterari a Las meditaciones del Quijote (1914) i a La deshumanización del arte i Ideas sobre la novela (1925), mentre que en els vuit volums d’El Espectador (1916-28) palesà la seva gran activitat de publicista. El tema de nuestro tiempo (1923), corresponent a la seva època de pensament perspectivista, fou seguit de l’article Ni vitalismo ni racionalismo (1924), inici de l’època raciovitalista orteguiana, reflectida sobretot a Kant. Reflexiones de un centenario (1929), En torno a Galileo (1933), Historia como sistema (1936), Ideas y creencias (1940) i ¿Qué es filosofía? (1956); quant a la problemàtica politicosocial, Ortega la tractà a l’España invertebrada (1922) i a La rebelión de las masas (1930), obra que assolí una gran difusió. Fundà la revista España (1915) i la Revista de Occidente (1923).
Inicialment partidari de la Segona República Espanyola, fou elegit diputat el 1931 per l’Agrupación al Servicio de la República, però l’any següent renuncià l’escó després de pronunciar el discurs Rectificación de la República el desembre del 1931, on exposava la disconformitat amb alguns dels aspectes de la Constitució aprovada aquest mes. Exiliat a l’inici de la Guerra Civil Espanyola, del 1936 al 1945 residí a França, Holanda, Argentina i Portugal. Tornat a l’Estat espanyol, la seva presència fou tolerada pel franquisme, i a Madrid fundà, amb Julián Marías, l’Instituto de Humanidades (1948) i començà (1946) la publicació de les seves Obras Completas. Assagista destacat pels temes tractats, la força del seu estil és més gran que no pas l’originalitat del seu pensament, a partir del qual tanmateix fou creada tota una escola que accentua la importància filosòfica del mestre. En aquest sentit cal remarcar l’intent orteguià de superar tant l’idealisme com el realisme mitjançant l’establiment de la vida com a “realitat fonamental”, del jo com a “jo i la seva circumstància” i de la primacia de la raó vital (raciovitalisme).
A banda de les aportacions estrictament filosòfiques, el pensament polític d’Ortega y Gasset tingué una considerable influència en la intel·lectualitat espanyola. Defensor d’un liberalisme de tall europeu amb vocació cosmopolita, assignà tanmateix a les elits suposadament il·lustrades una funció rectora en contraposició al que considerava ofuscació de les masses. Criticà l’endarreriment espanyol des d’una òptica similar a la de la Generació del 98, moviment en el qual de vegades és inclòs, i criticà amb vehemència la polarització entre dretes i (especialment) esquerres durant la Segona República Espanyola. Tanmateix, la qüestió que el preocupà més fou l’absència d’una identitat nacional i un projecte polític que cohesionés Espanya, que veia com una realitat incompleta (España invertebrada) de poderoses tendències centrífugues, molt especialment Catalunya. Davant de l’anomenat problema catalán, renuncià —considerant-la una tasca destinada al fracàs— a l’assimilació completa i, en un famós discurs a les Corts espanyoles el 13 de maig de 1932 sobre l’Estatut d’Autonomia, propugnà una acceptació resignada (conllevancia) que, en termes polítics, equivalia a la concessió d'una autonomia dins dels límits de l’ordenament de l’Estat, excloent-ne la sobirania i el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Aquestes idees conformaren l’ideari central sobre Catalunya del liberalisme i l’esquerra espanyols des de Manuel Azaña fins a la monarquia constitucional restablerta el 1978.