La base fou la inscripció “lo fil de mestre Rodrigo” que figura a l’Epifania de la National Gallery de Londres. La personalitat de l’autor se circumscriuria als anys 1503-13, i en virtut de les obres que li són adjudicades —l’esmentada Epifania, les taules i la predel·la del descabalat retaule de Sant Dionís (Museu Catedralici, València), les taules de la Vida de Jesús procedents de la cartoixa de Portaceli (Museu de Belles Arts, València) i els plafons de la Passió de la col·lecció del comte de Casa Rojas (Madrid, Prado)— el seu estil es fa derivar del d’Osona el Vell, bé que hom hi adverteix una reacció goticista, més en la forma que no pas en el concepte, suscitada pel reviscolament de l’estil tradicional experimentat a tota la península a la darreria del segle XV.
Particularitza el seu estil l’interès pels problemes de la perspectiva, l’exhibició de temes clàssics arbitràriament emprats, el seu sentit arquitectònic de l’espai a la manera de Mantegna, la llibertat iconogràfica prestada al desenvolupament dels temes pintats, etc. Hom li atribueix influències directes d’Itàlia (L. Costa, F. Francia), fetes extensives per alguns a les escoles ferraresa i bolonyesa i a Il Bramantino. Segons Camón Aznar, cal considerar la seva obra com la fase posterior d’Osona el Vell, fill en realitat d’un altre pintor, dit Roderic, del qual no se sap res. Admesa aquesta suposició, caldria establir tres períodes en la vida de l’únic Osona: del 1465 a 1485-90 —l’assignat normalment a Roderic d’Osona el Vell—, del 1490 al 1505 —sense notícies— i del 1505 al 1513 —l’atribuït específicament a l’hipotètic Osona el Jove—.
Sigui com vulgui, l’art d’Osona o dels Osona entronca directament l’art valencià amb el renaixentista, representat plenament pels leonardescs Yáñez i Llanos el 1504. Facilità l’eclosió d’una escola, entre els anònims deixebles de la qual cal esmentar el Mestre de Sant Narcís —autor de les taules de Sant Narcís (Museu Catedralici, València)—, el Mestre de Castelló —taules de la Nativitat i Arribada dels pastors (ajuntament de Castelló)—, el Mestre d’Alacant —gran plafó de la diputació i taula dels Sants Joans (església parroquial de Santa Maria, Alacant)—, el Mestre d’Ademús —taula amb La Verge, el nen i un donant—, etc. El Mestre de Cabanyes mateix i gairebé tots els seus contemporanis són influïts pel “primer Osona”, i moltes obres anònimes giren en la seva òrbita —portetes de l’antic reresagrari de la seu de València, Epifania (Young Memorial Museum, San Francisco), Verge amb donant (col·lecció Bacri, París), Resurrecció (arxiprestal de Morella), tauletes de l’antic convent franciscà i portes del retaule de la col·legiata de Xàtiva, l’excepcional taula de la Verge del cavaller de Montesa (Museo del Prado)— o en l’òrbita del “segon Osona” —taules del Calvari, Santa Àgata, Sant Llorenç, Resurrecció i Visita de Crist a la seva mare en companyia dels Patriarques, Incredulitat de Sant Tomàs, Dubte de Sant Pere al llac de Tiberíades (Museu de Belles Arts de València) i les taules del retaule cartoixà procedent de Valldecrist (Altura), al Museu de Castelló—.