Les despeses de manutenció d’aquests vaixells foren sufragades mitjançant un impost especial, anomenat dret del pariatge, que des de la seva configuració definitiva, a la darreria del s XIV, gravava les mercaderies, tant d’autòctons com d’estrangers, que entraven i sortien per mar, els vaixells i llur personal amb taxes que oscil·laven entre l’1,6% i el 2%. El Pariatge no era una organització permanent, es convocava quan hi havia un augment de les activitats corsàries a les mars catalanes i aleshores solia durar tres anys. La corona no hi representava altre paper que el de promoure o d’autoritzar l’esforç autònom de les ciutats i viles lligades al comerç marítim. El primer pariatge sembla ésser el convocat entre la darreria del 1314 i el començament del 1315 i renovat el 1319. Probablement, les armades reunides per Barcelona, Mallorca i València, amb la collaboració d’altres ciutats i viles, en 1330-31 i novament el 1333 per fer la guerra als genovesos, tingueren molt d’un pariatge, bé que la corona contribuí també a l’esforç, en aquest cas, des del 1332. Altres convocatòries del Pariatge tingueren lloc, sembla, el 1350, el 1379 i el 1382. La de 1401-03, decidida pel Parlament de Tortosa i Barcelona del 1400, fou molt important, ja que assenyalà una ampliació dels objectius del pariatge, que es féu càrrec, durant tres anys, de la defensa de les places catalanes a Sardenya i de les despeses de l’ambaixada per negociar la pau amb Gènova el 1402, a més de l’organització de les petites armades de policia marítima. Aquesta convocatòria fou aprofitada per imposar a la corona l’expulsió dels mercaders italians, mesura que durà només un any, i per acabar de perfilar l’organització corporativa dels mercaders de les ciutats i viles marítimes dels Països Catalans, iniciada amb els privilegis del 1394, que havien creat la figura del defenedor de la mercaderia i el consell de la mercaderia. Sobre ells, ajudats per uns clavaris, recaigué la tasca de defensar els interessos mercantils i d’administrar el dret del pariatge que, d’impost temporal, es convertí en permanent al s XV en identificar-se amb el dret de la mercaderia que, segons els privilegis del 1394, els defenedors podien exigir per sufragar les despeses de l’organisme que presidien. Es conserven els comptes del dret del pariatge a Barcelona del 1432 al 1699 i a Mallorca del 1450 al 1700. Amb el decret de Nova Planta el dret fou incorporat a la corona; el 1759 Carles III el cedí al Consolat de Mar; retornà el 1784 a l’estat i el 1816 fou refós amb la renda de duanes.