La geografia
S'inicia al S del riu Colorado a l’Argentina i acaba a la Terra del Foc. Constitueix una regió administrativa argentina, amb les províncies de Chubut, Neuquén, Río Negro, Santa Cruz i Terra del Foc. És un dels tres grans escuts paleozoics de l’Amèrica meridional. S'aixeca des de 0 m a l’Atlàntic fins a 1.500 m als Andes. Hi ha intrusions de laves volcàniques, mantells de basalt, sediments quaternaris procedents de l’Atlàntic i sediments continentals: grava patagònica, palets que a causa de l’erosió eòlica han produït el fang característic. Es tracta d’un peneplà que arriba a mossegar els plecs dels Andes. Els cursos fluvials (rius Negro i Chubut) s’han encaixat profundament. Clima fred, àrid i ventós. Temperatura mitjana 12°C, pluges a l’hivern, la majoria en forma de neu (300 mm).
La vegetació es compon d’estepa arbustiva, i cap al S, de sabana. Població minsa (uns 500.000 h) distribuïda d’una manera dispersa, excepte a les zones petrolíferes. La producció se centra en la ramaderia de llana i equina i en l’explotació dels jaciments de petroli, especialment a Comodoro Rivadavia.
La història
Fou habitada a l’època precolombina per indis tehueltxes, gennakens i araucans, d’economia caçadora i nòmada, modificada amb l’aparició del cavall. Fernão Magalhães n'explorà les costes (1520) i Simón de Alcazaba penetrà a l’interior (1535). Fins al segle XVIII no fou fundada la ciutat de Carmen de Patagones per Francisco de Viedma a la desembocadura del riu Negro. La colonització començà de fet el 1880, quan només havia reeixit la fundació de Punta Arenas en territori xilè i de Colonia Sarmiento, poblada per gal·lesos. Diverses campanyes militars anorrearen la població indígena i des de Xile i l’Argentina començaren a arribar colons europeus. Des del Riu de la Plata fou repoblada la costa sud-oriental, des de Punta Arenas la zona andina, i una tercera ruta arribava des de Xile cap al llac Nahuel Huapí a través del Neuquén. Això motivà nombroses disputes frontereres entre Xile i l’Argentina.