Comprèn, al N, el sector meridional de la plana de Vinaròs, amb terrenys quaternaris i una línia d’antigues albuferes litorals, drenat per la conca baixa de la rambla d’Alcalà, i, al S, els vessants nord-orientals de la serra d’Irta, que forma, ja dins la mar, el penyal de Peníscola, tómbol unit a la costa per un istme de sorra, on s’estableix la població. La costa, al N de la ciutat, és sorrenca o amb un cordó de còdols i grava, mentre que al S forma espadats alts i mitjans que formen cales i puntes: puntes de l’Hort, del Marbre, del Racó Calent, cala Blanca, cap d’Irta. De N a S hi ha una sèrie de barrancs que desemboquen a la mar.
El territori és ocupat en un 50% per muntanya improductiva. A les 3.000 ha de secà hom conrea ametllers, vinya i cereals, i les 700 de regadiu són destinades a hortalisses i arbres fruiters. Les terres són treballades en règim d’explotació directa. La pesca és també una activitat important. La població activa industrial (el 19%) treballa en gran part a les fàbriques de Benicarló. El turisme hi és una font important de recursos econòmics. Els serveis ocupen un 50% de la població activa.
La ciutat (2.954 h agl i 123 h diss [1981], penisclans; 46 m alt.) s’ha eixamplat modernament per l’istme i s’escampa costa endins, prolongada per les urbanitzacions. El nucli antic, bastit sobre el promontori rocallós que forma el tómbol i acarada a migjorn, és voltada de muralles, perfectament conservades; alguns panys són medievals, però el conjunt fou completament renovat i ampliat per Felip II de Castella al segle XVI segons els plans de l’enginyer militar Battista Antonelli; la porta principal és el portal Fosc o de Felip II (1578), que dona sobre el petit port de pescadors, i altres portals són la porta de Santa Maria (1754) i la de Sant Pere o del Papa Luna, d’arc rebaixat, per on sembla que les naus havien entrat al recinte feudal. Els diversos baluards (el més important és el de Sant Ferran, al nord) i bateries són bastits a diferents nivells, amb valls, casernes i magatzems construïts en diferents èpoques i en ús militar fins a la fi del segle XIX. Es conserven diverses cases senyorials; la casa de la ciutat fou reconstruïda al segle XVIII. L’església parroquial (la Mare de Déu del Socors) és d’estructura gòtica, recoberta d’ornamentació barroca; hi ha també l’església de Santa Anna i el santuari de l’Ermitana.
Castell de Peníscola
© C.I.C. - Moià
El castell de Peníscola, que ja existia en època islàmica, fou edificat pels templers, acabat al segle XIV per l’orde de Montesa i reformat, amb l’addició de la basílica (amb volta de canó), residència i estudi papals en l’època que hi residí el papa Benet XIII i es troba, també, en bon estat de conservació. Peníscola, pel seu emplaçament estratègic, fou lloc poblat probablement ja en època preromana i constantment ocupat al llarg dels segles posteriors. Els àrabs la lliuraren sense lluita el 1233 a Jaume I de Catalunya-Aragó (que atorgà la carta de població el 1250, a fur de València). El 1294 passà a l’orde del Temple, amb Benicarló i Vinaròs, i, després de la seva dissolució (1317), anà el 1319 a l’orde de Montesa, que donà l’església, població i castell, el 1415, al papa Benet XIII, durant el Cisma d’Occident, el qual hi traslladà la seva petita cort fins a la seva mort (1422). La població passà a la Santa Seu, que la cedí a la corona; tornà encara per poc temps a l’orde de Montesa i passà definitivament a la corona el 1488. Esdevingué centre de la governació de Peníscola. Durant les Germanies, resistí el setge dels agermanats i s’hi refugià el lloctinent de València el 1521, des d’on inicià les operacions militars que portaren a la derrota agermanada. Per la seva posició estratègica, i refetes les fortificacions, sofrí nous setges el 1649, durant la guerra dels Segadors, per part dels francesos, i el 1705-07, durant la guerra de Successió, per part de les tropes austriacistes (Felip V concedí a la vila el títol de ciutat); fou ocupada per les tropes franceses del general Suchet el 1812, després d’un setge, durant la guerra contra Napoleó; i encara sofrí un nou setge el 1833 per les forces reialistes.
El municipi comprèn, a més, els quarts d’Irta, de Poatx, de la Redonda i la caseria del Port Blau.