Visqué sobretot a Roma, on fundà un cercle de filosofia. Els únics escrits conservats són notes o assaigs en grec adreçats als deixebles, de caràcter asistemàtic i exhortatiu. Porfiri n'aplegà 54, que dividí en sis grups de nou (Ennèades). Hom el considera fundador del neoplatonisme, malgrat que les seves intuïcions fonamentals es troben ja en els platònics i neopitagòrics anteriors (L. Apuleu, Moderat de Gades, Numeni d’Apamea) i que el seu ensenyament fou alterat pels seus seguidors amb aportacions teosòfiques i esotèriques. El seu pensament s’articula entorn del concepte de la dualitat de l’ànima humana, que participa tant de l’univers intel·ligible com de la natura sensible, del qual procedeix per degradació. En la seva realitat superior, l’ànima és una emanació de l’intel·lecte (Noûs), i conté les formes de tot, no ja en estat de simplicitat i eternitat, sinó com a arquetipus del món, és a dir, individualitzades i temporals. L’intel·lecte participa d’una realitat superior, l’U, del qual emana, i que es troba més enllà de l’ésser i de la intel·ligència. A l’extrem oposat hi ha la matèria, concebuda com a límit de l’allunyament de l’ésser. Aquesta és la filosofia anomenada matutina, diversa de la vespertina, que introdueix un element discordant, la gosadia (tólma), que fa que l’intellecte es posi com a hipòtesi enfront de l’U, i l’ànima enfront de l’intel·lecte. Pel seu pensament “vespertí” enllaça amb les preocupacions religioses de la seva època i és a la base del neoplatonisme.