Vida
Entrà en el món del teatre a vint anys, i el 1967 dirigí la seva primera obra, Els diàlegs de Ruzante, seguida de Nit de reis (1968), de William Shakespeare; Aquell atractiu que es diu el Knack o qui no té grapa no endrapa (1969), d’Ann Jellicoe; Allò que tal vegada s’esdevingué (1970), de Joan Oliver; L’auca del senyor Llovet (1972), de Jordi Teixidor, i un llarg etcètera.
En el camp del cinema, publicà articles a Serra d’Or, Destino i Presència i al diari El Correo Catalán abans de debutar amb el documental Ocaña, retrat intermitent (1977). Projectat al Festival de Canes, el 1978 insistí en el mateix tema amb el curt Informe sobre el FAGC i després dirigí el sainet El vicari d’Olot (1980). El 1985 creà la productora Els Films de la Rambla, amb la qual produí la totalitat de la seva filmografia des de La rossa del bar (1986), un film intimista i de baix pressupost sobre la necessitat d’afecte; seguida per la comèdia Puta misèria! (1989), rodada a València. Després inicià una trilogia basada en guions de Joan Barbero: Què t’hi jugues, Mari Pili? (1991), Aquesta nit o mai (1992), premi de Cinematografia de la Generalitat al millor director, i Rosita, please! (1993), comèdies sobre les relacions de parella en un to desinhibit i un humor gruixut que crearen escola, però acabaren per liquidar la fórmula.
Després canvià de rumb amb l’adaptació de diversos relats de Quim Monzó que componen El perquè de tot plegat (1994). La bona acollida crítica i els premis de Cinematografia de la Generalitat i Butaca 1995 afirmaren un camí que el cineasta seguí amb quatre adaptacions teatrals: Actrius (1996, premi Butaca 1997), a partir d’una obra de Josep Maria Benet i Jornet, autor que tornà a adaptar amb èxit a Amic/amat (1998, premis Butaca i Ondas 1999); mentre que Carícies (1997), Morir (o no) (1999, premi Ciudad de Huesca 2000) i Forasters (2008) parteixen de textos de Sergi Belbel que aborden les relacions humanes des d’una perspectiva aspra i sovint sotmesa als capricis de l’atzar.
La cinta Anita no perd el tren (2000) és un vehicle per al lluïment individual de Rosa Maria Sardà, protagonista amb José Coronado d’aquesta adaptació d’un relat de Lluís Anton Baulenas. Són adaptacions també d’obres de Baulenas Amor idiota (2004) i A la deriva (2009).
Després de fer circular els seus darrers films per festivals d’arreu del món i d’haver estat objecte de diverses retrospectives, dirigí Menja d’amor / Food of Love (2001), adaptació d’un relat de David Leavitt sobre un drama de gelosies homosexuals traslladat a Barcelona i protagonitzat per actors anglosaxons. I amb el musical documentat El Gran Gato (2002) retornà als seus orígens en retratar de nou la ciutat de Barcelona a través de la música del cantant Gato Pérez.
La seva filmografia es completa amb Animals ferits (2005, premi Zinegoak), sobre els relats de Toni Puntí, Animals tristos; La vida abismal (2006), sobre una novel·la de Ferran Torrent, i La vida en l’abisme; Barcelona (un mapa) (2007), a partir de l’obra teatral de Lluïsa Cunillé. El 2011 estrenà la comèdia Any de Gràcia i el 2013 Un berenar a Ginebra, ficció documental sobre Mercè Rodoreda per a la televisió. També aquest any estrenà el documental Ignasi M. Seguiren El virus de la por (2015), el documental Cola, Colita, Colassa (Oda a Barcelona) (2015), Oh, quina joia (2016), Sabates grosses (2017) i Miss Dalí (2018), biografia de la germana del pintor, de la qual també en feu una minisèrie. El 2020 estrenà el musical Be Happy!.
La seva trajectòria fou reconeguda amb el Premi Nacional de cinema de la Generalitat de Catalunya (1995), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts del govern espanyol (2001), el premi Honorífic del festival de cinema gai, lèsbic i transsexual de Bilbao Zinegoak (2005), la Creu de Sant Jordi (2007), el premi Gaudí d’Honor (2014) i el premi Jordi Dauder a la creativitat (2016).
Publicà els llibres de memòries Els meus (i els altres) (2011) i He tastat molts fruits de l’arbre de la vida (2018), i el diari de viatge 54 dies i escaig (2012).
El setembre del 2014 impulsà l’obertura dels cinemes Texas al barri de Gràcia de Barcelona (tancats des del 1995), que dedicà a reestrenes en versió original subtitulades en català i, per a films en català, en anglès. Reprengué la iniciativa el març del 2017 als cinemes Albatros de València, sota el nom d’AlbaTexas, que el desembre del 2018 adoptà el de Las Vegas, i que tancà el març del 2019 per manca de públic. L’abril del 2018, amb el mateix format, reobrí els cinemes Las Vegas a Figueres, que tancà poc després. L’octubre del 2020 tancà definitivament els cinemes Texas de Barcelona a causa de la pandèmia de la COVID-19.
Altres films
- 1997, “MMB. Quadern de memòria”, capítol de la sèrie Autor autor.
Bibliografia
- Baulies, C. i Vall, P.: “Ventura Pons i Rosa Vergés, entrevistats”, Cultura, núm. 73, 1995, p. 10-19.
- Campo Vidal, A.: Ventura Pons. La mirada libre. Certamen Internacional de Curtmetratges d’Osca 2000.
- Cos Val, Á.: “Charla con Ventura Pons o el valor de la diapositiva”, Eikonos, núm. 18, 1977, p. 16-19.