El secà se situa a l’interior i es troba en regressió (garrofers i ametllers). El regadiu aprofita encara l’aigua de la séquia reial de Montcada (828 ha) i també la de pous (480 ha); els principals conreus són les hortalisses i sobretot els tarongers (500 ha) i les pereres. Quant a la indústria hi ha una gran fàbrica d’electrodomèstics i metal·lúrgia, indústria de conserves, mobles, relaminatge. Dins el terme hi ha un hotel de luxe i a la costa s’ha format el barri marítim i turístic de la Platja de Puçol. A partir del 1950 la població ha experimentat un augment notable per l’atracció immigratòria que han exercit les noves indústries. La vila (14 109 h agl [2006], puçolencs o puçolers; 8 m alt.) és a la plana, separada del barri dels Hostalets de Puçol per les línies del ferrocarril de València a Barcelona. De la primitiva parròquia, bastida al s. XIII, resta la portada, romànica. L’actual església parroquial (Sant Joan Baptista) fou consagrada el 1607 i reformada posteriorment. Antiga alqueria islàmica, fou donada per Jaume I al cavaller Assalit de Godall, que atorgà carta de poblament el 1242. Aviat fou donada al bisbe i capítol de la seu de València, que posseïren la vila fins a la fi de l’Antic Règim. Els arquebisbes hi bastiren un palau d’estiu, renovat al s. XVIII, que encara es conserva; a la fi del XVIII l’arquebisbe Fabián y Fuero hi creà un notable jardí botànic que fou abandonat el 1835. El 1811 hi tingué lloc, en la guerra contra Napoleó, la batalla de Puçol. El municipi comprèn a més la caseria de les Cases de l’Estany.