Educat des de jove a Roma amb els mestres Palemon i Domici Afer, tornà a Hispània durant el període 60-68, com a mestre de retòrica. Novament a Roma, i protegit per Galba i Vespasià, rebé un sou oficial com a mestre de retòrica; també Domicià li confià l’educació dels seus nebots (90).
Ensenyà durant vint anys i escriví un parell de llibrets de retòrica, un De causis corruptae eloquentiae (‘Motius de la corrupció de l’eloqüència’) i la defensa de Nevi Arpinià, obres perdudes avui.
Cap a l’any 92 començà la seva gran obra De Institutione Oratoria, en 12 llibres, que és un tractat de retòrica absolutament clàssic i ben ciceronià; simple i clarivident, potser per reacció contra el “Romanticisme” de l’època neroniana. I-III: educació de l’infant i consideracions sobre gramàtica, retòrica i eloqüència; IV-VII: composició del discurs i les seves parts; VIII-X: l’elocució i els autors modèlics que cal seguir; XI: la memòria i l’acció; XII: les qualitats de l’orador (moralitat i erudició). Aquest tractat fou estudiat pels renaixentistes, en especial Erasme i Lluís Vives.