Novici jesuïta, després barnabita i, posteriorment, convertit al protestantisme, a Viena desenvolupà una gran activitat literària, passà a Leipzig i a Weimar. Fou professor a Jena i a Kiel. Intentà de coordinar sensibilitat, enteniment i raó mitjançant una facultat representativa. En la línia kantiana cercà una unitat fonamental del coneixement, en afinitat amb les posicions de Fichte (del qual rebutjà l’activisme absolut de la consciència) i de Jacobi (el “primat de la fe” del qual també refusà) i amb un particular recurs a l’estudi del llenguatge. Escriví: Briefe über die kantische Philosophie (‘Cartes sobre la filosofia kantiana’, 1786-87), Versuch einer neuen Theorie des menschlichen Vorstellungsvermögen (‘Recerca d’una nova teoria de la facultat de representació de l’home’, 1789), Über das Fundament des philosophischen Wissens (‘Sobre el fonament del saber filosòfic’, 1791) i Menschliches Erkenntnisvermögen aus dem Gesichtspunkt des durch die Wortsprache vermittelten Zusammenhangs zwischen der Sinnlichkeit und dem Denkvermögen (‘La facultat humana de coneixement des del punt de vista de la connexió entre sensibilitat i pensament proporcionada per l’estructura verbal’, 1816).