La capital històrica és la vila de Benavarri . Comprèn un total de 24 municipis i tres antics municipis: Torres del Bisbe i Jusseu i Güel (actualment annexats a Graus) i Llaguarres (ara pertanyent a Capella). Per raons lingüístiques, cal incloure encara dins la comarca un sector de l’antic terme de Merli que, en desaparèixer, es va migpartir entre el municipi ribagorçà de la Pobla de Roda i el de Foradada de Toscar (nuclis de Vacamorta i Espluga). Geogràficament comprèn el sector transversal ponentí dels Pirineus catalans, entre el massís axial (N) i les Serres Exteriors (S). Les Serres Interiors tallen les principals conques fluvials de la comarca (l’Éssera, l’Isàvena i la Noguera Ribagorçana), i divideixen la Ribagorça en dues comarques: l’Alta Ribagorça Occidental, centrada a Castilló de Sos, i la Baixa Ribagorça, amb cap a Benavarri. L’Alta Ribagorça Occidental comprèn el sector pirinenc de la comarca i s’articula en tres valls principals: la vall de Barravés (al sector occidental) i la vall de Castanesa, pertanyents a la conca de la Noguera Ribagorçana, i la vall de Benasc, íntegrament a la conca de l’Éssera. Tancada entre muntanyes (entre les quals destaca especialment el massís de la Maladeta, amb el pic d’Aneto, 3.404 m), aquesta subcomarca presenta nombroses afinitats tant econòmiques com històriques i socials amb la comarca administrativament catalana de l’Alta Ribagorça, de la qual només resta separada per la Noguera Ribagorçana, riu que actua sovint com a límit entre les comunitats autònomes d’Aragó i Catalunya. La Baixa Ribagorça, per la seva banda, és situada a la depressió mitjana dels Prepirineus, entre les Serres Interiors i les Serres Exteriors, que marquen la transició vers la depressió de la vall de l’Ebre. Comprèn la conca mitjana de l’Isàvena, la vall del riu Guard i el sector occidental de la Noguera Ribagorçana.
la Ribagorça Paisatge de la vall mitjana de l’Isàvena
© Fototeca.cat
La seva extrema accidentalitat, fa que hi hagi una gran varietat climàtica, varietat que ha marcat les formes de vida tradicional. Al sector septentrional hi ha un predomini dels climes d’alta muntanya (amb variacions segons la insolació i l’altitud), caracteritzats per hiverns freds i llargs amb nevades freqüents i abundoses. Al contrari, als sectors més meridionals, marcats per climes mediterranis de transició, l’aridesa pot arribar a ésser extrema.
La vegetació reflecteix aquesta diversitat climàtica i comprèn des dels boscs i prats alpins de les altes muntanyes fins als alzinars propis de la Baixa Ribagorça (en bona part substituïts per pins). En general, però, en l’actualitat hi ha un predomini important de les pinedes i, com a característica bàsica, una forta degradació de la vegetació natural de la Ribagorça a causa de l’acció humana.
L’evolució comarcal, econòmicament molt depressiva, s’ha vist afectada per diversos factors, però especialment, per la manca de nuclis aglutinadors, pel despoblament accelerat i pel predomini d’un sector primari amb escasses perspectives. La conjunció d’aquests factors ha fet de la Ribagorça una comarca poc cohesionada internament (Graus i Pont de Suert són actualment els principals nuclis d’atracció per als ribagorçans) i amb una dinàmica econòmica molt negativa. L’any 2001, el 18,7% de la població es dedicava al sector primari. El 2000 el total de terres conreades sumava 29 988 ha (28 950 ha de secà i 1 038 ha de regadiu), i hi havia 36 540 ha de pastures permanents.
La indústria (12% dels actius [2001]) és gairebé inexistent a la comarca. Les iniciatives són molt aïllades i només té una certa força l’aprofitament hidroelèctric, concentrat a les conques de la Noguera Ribagorçana i de l’Éssera. Tanmateix, cal dir que, aquest aprofitament, iniciat els anys cinquanta, oferí unes perspectives econòmiques a la comarca que amb el temps no s’han complert. Tot i l’existència d’importants complexs (com el de Baserca-Moralets, a Montanui), la mecanització ha comportat que actualment el percentatge de població que treballa en aquest sector sigui mínima. Quant al sector terciari, només cal esmentar el creixement turístic de la vall de Benasc, desenvolupat a partir dels anys setanta. La major part dels treballadors del sector (55,6% [2001]) es concentren a Benasc. La construcció, impulsada periòdicament pel turisme benasquès o per les construccions hidràuliques, ocupava el 1986 el 8% dels actius,xifra que havia augmentat a 13,7% el 2001. Les activitats comercials són escasses. Dins de la comarca, només Benasc, Castilló de Sos i Benavarri tenen un cert pes, que queda molt apagat per la notable influència del Pont de Suert i Graus (ja fora de la comarca). L’any 2001, la taxa d’atur era del 8%. Les vies de comunicació principals són la N-340, de Tortosa a França, que segueix el curs de la Noguera Ribagorçana, i la que va de Castilló de Sos a Graus, seguint el curs de l’Éssera.
La despoblació ha estat constant a la comarca. El 1993 hi havia un total de 6.743 h, dada que contrasta amb els 17.501 h censats el 1930. Els períodes més greus de despoblament s’esdevingueren d’ençà del 1965, acabades les grans construccions hidràuliques, i originaren una població molt envellida (la mitjana d’edat era de 47 anys el 1986).El 1998 la població era de 6.285 h, si bé en aquesta dada no s’incloïen els habitants dels nuclis de població que resten integrats en els municipis de parla castellana de Graus i Foradada del Toscar. El 2001 la població era de 3.683 h (2 h/km2). Benavarri (1.116 h) era el municipi més poblat i concentrava el 30,3% del cens. Per trams d’edat, el 10,5% de la població tenia menys de 15 anys, el 59,9% eren adults i el 29,6% sobrepassava els 65 anys. La Ribagorça fou poblada originàriament per població bascoide, que conservà la seva personalitat, i en una bona part la seva llengua, durant el primer mil·lenni de l’era cristiana, fou també de lenta cristianització a causa de l’aïllament respecte als territoris veïns. Aquest fet facilità també que després de l’ocupació del territori pels sarraïns, a diferència dels comtats més orientals, fossin els comtes de Tolosa els qui, com una iniciativa particular, conquerissin la part septentrional del país juntament amb les altes valls pallareses al principi del segle IX (Pallars) i creessin així el comtat de Ribagorça.