Sacerdot des del 1941, visqué apartat a Riells del Montseny, que es convertí a la postguerra en un dels primers fogars del catalanisme literarii d’on fou rector durant més de mig segle. Influït per la Bíblia, Prudenci i Claudel, el seu món liricoreligiós és de vegades roent i sempre formalment ben construït. Publicà Laetare (1935), L’ombra dels tres (1945), Llengua de foc (1950), El pont de l’àguila (1951) —poemes montsenyencs—, Epifania (1952), Si el gra no mor... (1959), La pedra en la veu (1971), Llevat d’amor (1975), Cadolles de muntanya (1978), El crit del desert (1982), El petit gran do (1987), Intimitat (1992) i La llum del corriol (1997). Escriví la part literària d’un volum molt il·lustrat, El Montseny (1975), col·laborà en la versió catalana del breviari sacerdotal Litúrgia de les hores (1978) i en el llibre, amb xilografies d’Antoni Gelabert, La Seu adorant (1983).