Situació i presentació
Limita amb els de l’Argentera (W), Vilanova d’Escornalbou (S), Mont-roig del Camp (SE), Montbrió del Camp (E), Botarell (E), Riudecols (N) i Duesaigües (NW). De terreny més aviat abrupte, el municipi és situat als vessants meridionals de Puig Marí i als orientals de la serra de l’Argentera. El terme, ocupat en una bona part pel pi i la garriga, oscil·la entre els 649 m d’Escornalbou i els 120 m, dividit en dues parts d’una extensió similar per la riera de Riudecanyes, que recull les aigües de diversos barrancs de menor entitat. Al sector de muntanya es construí el pantà de Riudecanyes.
El pantà de Riudecanyes fou impulsat a la fi del segle XIX per gent de Reus, Riudoms, Cambrils, Vila-seca, Vallmoll i el Rourell. Paral·lelament, l’ajuntament de Reus encarregà l’estudi de les possibilitats de dur aigua a Reus per al seu proveïment i per a regar-ne els camps. El 1903 Gaietà Úbeda i Sarrachaga projectà el pantà; la primera pedra fou posada el 1904. El 1907 s’abandonà l’obra feta i s’inicià la construcció de la resclosa actual, que s’acabà el 1919. L’alçada de la resclosa era de 34,5 m i tenia una capacitat d’uns 3,4 Hm3. La conca de captació del pantà és de 30 km2. En 1924-25, amb motiu d’una forta secada, s’estudià de dur-hi les aigües del riu de Siurana, i s’obtingué l’autorització per al transvasament el 1930. L’obra del canal, projectada per Joaquim Blasco, no s’acabà fins el 1951 i fou després complementada per la construcció del pantà de Siurana entre el 1965 i el 1974, que va ampliar considerablement el percentatge de les terres de regadiu del Baix Camp. El 1989 el pantà tornà a buidar-se a causa de les obres d’engrandiment que pretenien doblar-ne la capacitat. Al novembre del 1991 s’inaugurà l’obra de recreixement, que ha permès arribar a una capacitat d’uns 5,2 Hm3.
El municipi comprèn la vila de Riudecanyes, cap de terme, i les urbanitzacions de Montclar, al N de la vila, amb 41 h empadronats el 2005 i el Mar de Riudecanyes, a l’W, que en tenia 75. És travessat per la carretera local de Cambrils al coll de la Teixeta, que va paral·lela a la riera de Riudecanyes, per l’esquerra, via que li permet de comunicar-se amb Montbrió del Camp i Duesaigües. Una altra carretera local uneix la vila amb Botarell i una altra arriba al castell monestir d’Escornalbou. Travessa el terme de llevant a ponent el ferrocarril de Reus a Móra la Nova.
La població i l’economia
La població (riudecanyencs) tenia 44 focs el 1339, 79 el 1457, 38 el 1497, 49 el 1515, 74 el 1553, 58 el 1563, 128 el 1708, 140 el 1719 i 180 el 1773, amb 486 h el 1719 i 986 h el 1787. En el primer cens del segle XIX, el 1830, tenia 1 085 h, que arribaren a un màxim de 1.190 el 1842, per caure fins als 926 el 1860; assolí els 1.036 el 1887 per davallar de nou als 944 el 1897. Al segle XX, després d’algunes oscil·lacions a l’entorn del miler d’habitants, inicià una davallada demogràfica: 965 h el 1900, 948 h el 1920, 875 h el 1940, 760 h el 1960, 635 h el 1975 i 593 h el 1981. Els anys noranta semblava registrar-se una estabilització (596 h el 1996), però, amb el canvi de segle, tingué lloc un fort creixement. Així, el 2001, hi havia 734 h i el 2005 s’arribà a 845 h.
El 1849 Riudecanyes tenia sis molins fariners moguts per la riera. El principal conreu era la vinya, però exportava excedents de faves, avellanes i oli i criava ramats d’ovelles. Tenia anomenada de produir bon blat i bon vi. El 1945 es fundà la Cooperativa Agrícola, que el 1953 construí els cellers i magatzems. Les característiques muntanyoses del terreny fan que hi hagi un percentatge força alt de terreny forestal. El regadiu és escàs i es troba sota la resclosa del pantà. En el secà el conreu més important és l’olivera, seguida de l’avellaner i, a molta distància, de l’ametller i els fruiters; la vinya desaparagué en benefici de l’avellaner i de l’olivera. El sector ramader se centra en l’avicultura i la cria de porcí. A causa de la relativa proximitat de Reus molta gent alterna el treball del camp amb l’industrial o, com fan especialment els joves, només treballa a la ciutat i utilitza el poble com a dormitori. Riudecanyes s’ha anat convertint progressivament en un lloc de segona residència i estiueig.
La vila de Riudecanyes
La vila de Riudecanyes (729 h el 2005) és situada sota el pantà, a 195 m d’altitud, a la dreta de la riera. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Mateu de Riudecanyes, la planta de la qual fou alçada pel cambrilenc Joan Santfeliu el 1582; la seva construcció s’acabà l’any 1598. Va ser parcialment reformada entre el 1680 i el 1698. El retaule major, de gust renaixentista, datava del 1602 i n’hi havia d’altres del segle XVIII, moment en què es restaurà també l’orde. Tot plegat va desaparèixer el 1936.
La vila manté una notable activitat cultural, duta a terme, entre altres associacions, per la fundació Loaiza-Vidiella, que realitza activitats encaminades a promoure la llengua i la cultura catalanes, com l’edició de llibres d’història i art. També són actius a la vila el Centre Cultural Riudecanyes i la Societat Recreativa.
Riudecanyes celebra la festa major per sant Abdó i sant Senén, al juliol. Altres celebracions que són tradicionals a la vila són la festa petita de sant Mateu (al setembre), el Carnaval (que ha perdut l’antiga tradició que simulava l’enterrament del gat per les rates), o la vuitada de Corpus, que se celebra des del segle XV i que donà origen a les festes dels Barris i als noms dels carrers referents als dies de la setmana, excepte el dijous. El carrer del Divendres, per exemple, celebra la seva festa a l’agost.
Altres indrets del terme
Tradicionalment, els de Riudecanyes pujaven cada any el dia de Sant Jordi a l’antic monestir i castell de Sant Miquel d’Escornalbou. Actualment s’hi fa un aplec al mes de juny. Escornalbou és situat en un replà del turó de Santa Bàrbara o de la Mola, a 649 m, a l’extrem S de la serra de l’Argentera. En les actuals construccions resten incrustades restes de les fortificacions romanes, com un fragment de muralla d’1 km de llargada; també hi ha una escultura que representa un cap de bou.
Els edificis subsistents d’Escornalbou són de gres vermell. Es conserven el portal d’entrada, l’església romànica —de volta de canó amb capçalera carrada, bastida aprofitant una torre romana per fer el presbiteri, d’una sola nau, consagrada per Pere d’Albalat el 1240, de la qual Toda suprimí el campanar—, el porxo de l’entrada i les capelles laterals afegides en data més tardana. Sota el presbiteri hi ha una cripta rectangular, que ha estat tapada. Toda, que va efectuar la restauració del conjunt al principi del segle XX, seguí en la reconstrucció unes directrius més aviat escenogràfiques, totalment diferents de les proposades per Puig i Cadafalch. Va enderrocar sense gaire justificació algunes construccions, s’inventà torres d’un exòtic aire germànic i convertí el claustre, que trobà desmuntat, en mirador. Des d’ell es domina una extraordinària panoràmica damunt el Camp. Al seu costat hi ha la sala capitular, romànica, convertida ara en capella. El castell té riques col·leccions de mobles i ceràmica catalana. A la part més alta de la muntanya, dins el recinte del castell convent, s’alçà al començament del segle XIX la capella de Santa Bàrbara, damunt les restes d’una torre romana, utilitzada pels àrabs com a lloc de guaita.
El lloc de població, no arrelat, de Segura, en el terme d’Escornalbou, se suposa integrat al de Riudecanyes des d’abans del segle XVIII. Fou cedit el 1178 per Joan de Santboi a Joan Guillem de Malagranada i 10 o 20 homes més perquè el repoblessin. Segura quedava a llevant d’Escornalbou i la donació comprenia aigües, pastures, cases i coves, comprometent-se els receptors a poblar i viure al lloc amb franquesa de gairebé tots els drets. Els beneficiaris de la cessió habitaven a Botarell i, si bé artigaren les terres, no compliren el compromís d’anar-hi a viure, tot i les reiterades comminacions fetes al llarg del segle XIII. El 1339 l’arquebisbe Arnau Sescomes cedí tots els dilluns l’aigua de Segura, des de Tots Sants fins al primer de maig, als de Montbrió.
Hom ha trobat a la Cova Josefina, excavada per Serra Vilaró el 1922, restes prehistòriques que van des del Neolític fins a l’edat del ferro, amb nombrosos elements de vas campaniforme; també han aparegut restes del bronze III a la cova del Passeig dels Frares i en diversos indrets a l’entorn de la muralla. A la Cova Josefina s’ha trobat, a més, ceràmica romana i peces d’un fermall visigòtic. Vora el pantà han aparegut restes del Paleolític mitjà, i a la partida del Gort, restes ibèriques.
La història
De la carta de poblament de Cambrils atorgada per Ramon Berenguer IV el 1152 sembla desprendre’s la configuració ja de Riudecanyes com a poble, “torrente qui est iuxta Rivum de Canes”. Segons E. Toda, el 1162 tenia ja el castell de Riudecanyes, del qual només es conserva el record toponímic (al segle XVIII encara restaven les muralles). El 1185 Alfons I cedia diverses terres en alou a Berenguer de Cambrils, reservant-se, però, mitja dominicatura en les de la part de Riudecanyes. El 1339 la vila ja participava de manera efectiva en les activitats de la Comuna del Camp i passà aleshores a ser residència del batlle i, per tant, cap de la baronia d’Escornalbou com a màxim des del 1387. El governador de la baronia fou originàriament un canonge i després un advocat, que tenia a Riudecanyes el tribunal amb els notaris i els escrivans; en passar la baronia a la mitra, els arquebisbes en nomenaren administradors. El 1412 Guillem Marcó reconeixia que el seu mas pagava delme de blat i avellanes, més vuit quarteres fixes d’avellanes, fet que sembla indicar la importància en el terme del conreu de l’avellaner al segle XV. El 1442 l’arquebisbe Domènec Ram instituí un molí fariner. El seu successor, Jeroni Dòria, establia el 1549 el paraire Guillem Guinjoan en la ferreria comuna de la baronia. Cap al 1651 Ferran de Lloaces donava dos cups, el dels Reguerals i el Cup, als jurats de la vila.
El 1640 es declarà partidari de la Generalitat; malgrat això el 1645 eren les tropes catalanes, i essencialment les franceses, les que cometien malvestats al terme. A l’octubre del 1650 gent del poble fou denunciada per haver-se passat als castellans. A l’agost del 1710 el poble es refermà a favor del rei arxiduc Carles III. Al començament del segle tenia ja hospital, un molí fariner i un de draps, i hi havia diversos teixidors i paraires. El 1751 la seva església encara tenia com a sufragànies les de Vilanova d’Escornalbou, l’Arbocet, Masmunter i Segura.
El 1868 es féu una gran manifestació republicana. Abans, el 1835, un grup d’artillers reusencs voluntaris, camí d’Escornalbou, cremaren l’altar major i el cor de l’església de Riudecanyes.
La baronia i el castell monestir d’Escornalbou
L’establiment romà es féu en data tardana, cap als segles II-III dC, mentre que al segle VIII s’hi establien els sarraïns, que batejaren amb el nom de Saloquia, que vol dir ‘guaita’, l’indret on ara hi ha l’ermita de Santa Bàrbara. L’Escornalbou sarraí depenia del valiat de Siurana i fou conquerit per Alfons I el dia de Sant Miquel del 1162.
Escornalbou degué estar al començament comprès dins el terme de Siurana, regit per la carta atorgada el 1153, on se l’esmenta amb el nom de castro de Cornu Bovis. El 1158 surt esmentat com a fita en la carta de poblament d’Alforja. Entre el 1162 i el 1170 Alfons I concedí d’acord amb Albert de Castellvell el lloc erm, derruït i deshabitat d’Escornalbou en lliure i franc alou, per restaurar-lo, fortificar-lo, poblar-lo i construir-hi al cim un convent de canonges agustins dedicat a sant Miquel, sota l’obediència de l’església de Tarragona. La baronia comprenia els llocs i els termes de Colldejou, Vilanova d’Escornalbou, Riudecanyes, Duesaigües, la de Peu, Pradell, l’Argentera, la Torre de Refallí i Fontaubella i l’Arbocet. L’arquebisbe, que n’era l’únic senyor, nomenava un batlle general i un tinent de batlle per a cadascun dels vuit llocs de la baronia.
Al tercer terç del segle XIV la baronia tenia 101,32 km2 i 150 focs; s’hi conreaven bàsicament la vinya i l’avellaner i s’hi criaven gallines i coloms. La baronia fou una de les entitats de població que el 1391 deixà diners a l’arquebisbe Ènnec de Vallterra per a comprar els drets de la monarquia damunt diversos pobles del Camp. El 1391 els jueus de la baronia foren maltractats i s’hagué de comprar el perdó reial el 1393. Amb tot, el convent devia estar força abandonat, ja que, el 1404, Martí I ordenà que s’arreglés. Per aquells anys la població de la baronia passava una fase decreixent; el 1399 tenia 141 focs, 121 el 1405 i 72 el 1413.
En la guerra civil catalana del segle XV la baronia fou fidel a Urrea i al rei Joan II, encara que sembla que els canonges del convent mantenien la posició contrària. Aquells anys la decadència s’havia apoderat de nou de l’edifici. Un segle més tard, el 1574, només hi residia un canonge. Davant aquest fet l’arquebisbe Gaspar Cervantes de Gaeta oferí el monestir als franciscans observants, que no l’acceptaren, mentre que, arran de les protestes de la Comuna, donava les rendes de la baronia a la universitat creada per ell a Tarragona. El seu successor cedí únicament l’edifici d’Escornalbou als franciscans recol·lectes, que el reberen el 1580. La comunitat no arribà mai als 10 frares.
El 1654 el veguer ordenà que 70 homes de Riudoms, Mont-roig, Reus, la Selva, Alcover, les Borges, Riudecanyes, Botarell, Vinyols i Montbrió enderroquessin les fortificacions. Ja anteriorment havia estat ocupat pels castellans (1646), pels catalans i els francesos, que el fortificaren el 1647, i de nou pels francesos el 1651. El 1648 el papa autoritzà els franciscans observants la fundació d’un col·legi de missioners a Catalunya i escolliren com a seu Escornalbou. Els recol·lectes accediren a cedir-lo el mateix 1686. Durant la guerra de Successió Escornalbou es decantà pel partit austriacista i es convertí, acabada la guerra, en refugi dels derrotats, després que els frares, durant els anys del conflicte bèl·lic, haguessin fet propaganda del rei arxiduc Carles III en les seves prèdiques.
En la guerra del Francès participaren activament en la lluita popular contra les tropes napoleòniques, fet que provocà un violent saqueig el 1811, i al retorn de Ferran VII es convertiren en actius apòstols de l’absolutisme; els frares foren acusats de donar acolliment als guerrillers absolutistes i l’edifici fou clausurat el 1822. El 1823 els frares retornaren a Escornalbou.
El 1835, davant la notícia de l’incendi de convents a Reus, els franciscans abandonaren el lloc, on després feren múltiples estades els liberals i els carlins. En el transcurs de la guerra civil, un escamot liberal reusenc volà part de l’església, clivellada des del començament del segle XIX per un terratrèmol, i la volta de la sala capitular. A partir d’aleshores s’accelerà l’espoliació. El convent fou adquirit al govern amb totes les seves terres el 1843 per John Bridgman, vicecònsol d’Anglaterra a Tarragona, interessat especialment en l’explotació de les mines. El 1845 s’habilità part de l’edifici com a casa de pastors i l’església com a corral. El 1844 Josep Alberich promogué l’explotació de la mina de barita La Restauradora, que s’hagué d’abandonar pel seu escàs rendiment (fou definitivament clausurada el 1920). Cap al 1845 l’industrial reusenc Macià Vila, àlies Sisos, íntim amic de Prim, muntà a Escornalbou una fàbrica de batre moneda falsa, de peces de sis.
E. Toda n’adquirí les ruïnes a la primera dècada del segle XX i, més tard, el 1926, el cedí al bisbat de Tarragona per a seminari d’estiu, reservant-se l’usdefruit. El castell passà posteriorment al Banco Urquijo; gràcies a la pressió popular, va ser adquirit per un consorci de la Generalitat i la Diputació de Tarragona.