Fill del pintor Joan Roig i Soler. Es llicencià a Barcelona (1904) i exercí durant quinze anys a la Casa de Maternitat de Barcelona. S’hi especialitzà en pediatria i tocologia i amplià estudis a París i Berlín. Presidí la Federació Escolar Catalana. Fundà amb Caritat Giraudier (1920) la Lluita contra la Mortalitat Infantil, que establí a Barcelona una xarxa de dispensaris de puericultura. A més d’un centenar de treballs sobre obstetrícia, pediatria i puericultura, publicà Trastorns intestinals dels infants (1928) i Nocions de puericultura (1922), del qual es feren vuit edicions.
Escriptor fecund —la seva àmplia obra reprèn els tòpics del ruralisme modernista, marcats per un tractament sentimentalista i moralitzant, que anà substituint per un escenari ciutadà— i dels més llegits del país en el període d’entreguerres, les seves obres foren molt reeditades i traduïdes a diversos idiomes. Col·laborà, entre altres publicacions, a Catalunya, La Veu de Catalunya, Recull, on publicà contes ambientats a Blanes, Art Jove, L’Eco de Sitges, L’Amic de les Arts i Antologia de Sitges. Difongué les seves primeres narracions (1901-05), adscrites al ruralisme modernista sota l’influx de Ruyra, en les pàgines de La Costa de Llevant, Joventut, La Renaixença i La Il·lustració Catalana.
Inicià la seva vocació literària amb el drama Vaga (1907), però es dedicà molt aviat a la narrativa i publicà els volums de contes Argelaga florida (1919), Infantívoles (1920), Ànimes atuïdes (1921), on ja apareixen ambients ciutadans amb un plantejament fulletonesc, La rica pobra i altres contes (1935), amb pinzellades costumistes, Nuvolades (1928) i El secret d’en Salvi i altres narracions (1961).
Els grans èxits, però, els obtingué amb la novel·la, en què s’inicià amb la trilogia formada per L’ermità Maurici (1923, premi Fastenrath 1924), Flama vivent (1924) i Montnegre (1926). Més tard escriví Sang nua (1929), la seva novel·la més coneguda i que més s’acosta al melodrama, Esbarzer (1930), Presons obertes (1934), una diatriba contra el divorci, Celístia (1932) i Muralles de silenci (1937), ambdues d’un ruralisme idíl·lic.
A la represa editorial, després del 1939, es publicaren de nou les seves novel·les de més èxit, a més de noves narracions, de les quals cal destacar El boig de la pineda (1950), Maràvia (1952), una novel·la melodramàtica de crítica social, L’Avenc (1956), un estudi de caràcters de base determinista, Tecleta (1957) i El quillat foraster (1961). És autor d’una interessant biografia del seu pare, Joan Roig i Soler (1933). Cultivà, també, la prosa poètica (L’encís de la mar, 1920) i el drama (Camins esborrats, 1955).
La seva filiació literària és clarament naturalista, però d’un naturalisme moralista i benpensant, amb un gust per les situacions melodramàtiques, que eren el seu principal atractiu. Fou membre de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona (1921).
Bibliografia
- Garreta, F. (1992): Josep Roig i Raventós, metge i escriptor. Sitges, Grup d’Estudis Sitgetans.
- Tasis i Marca, R. (1966): “Josep Roig i Raventós, metge i novel·lista, home bondadós”. Tele-estel, 7, p. 11