Cursà estudis de dret i filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià i, més tard, es doctorà. Posteriorment, amplià estudis de dret i de llengües orientals a Munic (1923). Dedicat a la docència, fou professor d’història de Catalunya a l’Institut de Granollers i als Estudis Universitaris Catalans. Membre d’Acció Catalana, fou nomenat, el 1933, cònsol a Costa Rica i, el 1936, ministre plenipotenciari a Berlín, però deixà el càrrec i fugí de la persecució de la Gestapo. Aquell mateix any fou cònsol a Portvendres (Rosselló) i a Marsella. En acabar la guerra civil, el 1939, un vaixell el dugé exiliat a un camp de concentració del Sengal. Després de diverses gestions per part de la República, un vaixell enviat per Indalecio Prieto el rescatà, amb altres republicans, i els dugué a Mèxic. Més tard, es traslladà a l’Uruguai i residí a Montevideo. Dins del món universitari, hi fundà la facultat d’humanitats. Ben integrat al món polític d’aquest país, el govern l’envià com a representant de l’Uruguai a les Nacions Unides. Posteriorment, s’establí a l’Argentina. Hi treballà com a traductor de moltes obres de dret i també treballà a l’editorial Atlante. Membre destacat de la comunitat catalana, entre altres càrrecs, fou president del Casal de Catalunya. S'interessà pel moviment de la maçoneria, on, el 1936, ingressà, a San José de Costa Rica; més tard, participà a les lògies Razón (Montevideo) i Pitágoras (Buenos Aires). Arribà a posseir el grau 33 d’aquesta associació i, a més a més, exercí, a Buenos Aires, com a director de la revista de maçoneria Excelsior. Intervingué en diversos camps de la vida catalana en aquest país, on cal destacar les seves col·laboracions a la revista Catalunya. Edità els Usatges de Barcelona.