Augustinià (1622), doctor en teologia (1639). El 1640 es mostrà contrari a Felip IV de Castella i favorable a la intervenció francesa. Fou nomenat catedràtic de teologia de la Universitat de Barcelona (1641) i recompensat per Lluís XIII de França amb el nomenament d’abat de Sant Cugat del Vallès (1646-52) (malgrat les protestes dels altres abats) i de cronista i predicador reial. El 1652, caiguda Barcelona en poder de l’exèrcit castellà, es refugià a Perpinyà. Firmada la pau dels Pirineus, reprengué el càrrec d’abat de Sant Cugat (1659-70). És autor d’un tractat sobre la política municipal barcelonina respecte als pobres i vagabunds (1636) i d’una Noticia universal de Cataluña (1630). El 1640 publicà anònimament el seu opuscle més cèlebre, Proclamación católica, dedicat a Lluís XIII, el qual, juntament amb Secretos públicos i Epítome de los principios y progresos de las guerras de Cataluña en los años 1640 y 1641 (1641), intentava de contrarestar la propaganda oficial castellana. Predicà el sermó en les exèquies de Pau Claris, sermó que publicà (1641), curiosament, en castellà (Lágrimas catalanas) i dedicà al cardenal Richelieu. Per ajudar a l’aplicació dels límits fronterers establerts per la pau dels Pirineus, escriví, per encàrrec del comissari francès, el bisbe d’Aurenja, una División geográfica de los reinos de Francia y España. És autor d’altres obres, com el Sermó de Sant Jordi del 1641, en català.