Situació i presentació
Limita amb els municipis de Riells i Viabrea i Breda (SW), Arbúcies (NW i N), Santa Coloma de Farners (N), Riudarenes (NE), Maçanes (E), Hostalric (SE), Fogars de la Selva (S) i Sant Celoni (SW), aquest últim de la comarca del Vallès Oriental.
El territori és muntanyós, especialment al sector septentrional, situat als contraforts dels massissos del Montseny i de les Guilleries, on abunden els boscos d’alzines, d’alzines sureres, de pins i de castanyers. El terme s’estén al marge esquerre de la Tordera, que en forma el límit meridional, i comprèn la vall baixa de la riera d’Arbúcies (llevat del tram final, que entra al terme d’Hostalric); és drenat també per la riera de Repiaix, que forma en bona part el límit occidental del terme fins a la confluència amb la Tordera.
Comprèn els pobles de Sant Feliu de Buixalleu, cap del municipi, Gaserans i Grions, el veïnat del Carrer del Montseny i les urbanitzacions de Buixalleu, Can Cadell, Can Lledó, el Clos, el Ducat del Montseny i Riuparc.
El sector meridional és travessat per la línia de ferrocarril de Barcelona a Girona per Granollers i per la carretera C-35, des de la que hom pot accedir, a l’altura d’Hostalric, a l’AP-7, que corre a migdia del terme. De la C-35, al límit amb el terme d’Hostalric, surt un brancal vers Arbúcies que continua paral·lel a la riera del mateix nom i del qual surt un altre petit brancal cap el poble de Sant Feliu de Buixalleu.
El poble prengué el nom de la masia de Buixalleu, antiga vila rural entre el petit nucli i la riera d’Arbúcies. En els documents antics el nom figura com a Bursolevi (1019), Bursaleu (1185) i Bursalevi (1362). El 1937 el municipi de Sant Feliu de Buixalleu canvià el nom pel de Buixalleu de la Selva.
La població i l’economia
L’evolució de la població (feliuans, feliuencs o santfeliuencs), registrà pel fogatjament del 1553, 63 focs o famílies; el 1718 tenia només 406 h, que s’incrementaren notablement al llarg del segle (1.020 h el 1787), gràcies a la puixança del sector agrícola i ramader. L’augment continuà fins el 1860, en què s’assolí un màxim de 1.682 h. A partir d’aquell moment, la davallada fou continuada: 1.454 h el 1900, 1.388 el 1930, 1.047 el 1960, 781 el 1970, 615 el 1981 i 592 el 1991, data a partir de la qual la població experimentà una tendència a la recuperació, gràcies, en part, a la construcció de nombroses urbanitzacions de segona residència: 672 h el 1996, 727 el 2001 i 769 el 2005.
L’agricultura es localitza al sector meridional, més planer, aprofitant l’aigua de la Tordera i de la riera d’Arbúcies. Els principals conreus són els cereals (ordi, blat de moro, civada), els farratges, els arbres fruiters i les hortalisses. També tenen importància les explotacions forestals i la cria de bestiar, sobretot oví, boví, porcí i la cuniculicultura.
La indústria és representada pels sectors tèxtil i pelleter, els metalls, la fusta, els plàstics i els materials per a la construcció. Els serveis enfocats al turisme estan en plena expansió i són un dels puntals de l’economia del terme, on funciona un càmping. Des del punt de vista comercial, sanitari i educatiu, depèn de municipis veïns, principalment Arbúcies i Breda.
El poble de Sant Feliu de Buixalleu
Vista de l’església de Sant Feliu
© C.I.C. - Moià
El poble de Sant Feliu de Buixalleu (128 h el 2006) es troba a 402 m d’altitud, al centre del terme, al peu del sector més muntanyós. Unes quantes cases envolten l’església parroquial de Sant Feliu, originàriament romànica però modificada en època gòtica amb l’afegit de dues naus laterals. Té un notable campanar quadrat amb una escala exterior. En les obres de restauració fetes vers el 1970 quedaren al descobert quatre finestres romàniques. Celebra la festa major el primer diumenge d’agost.
Altres indrets del terme
Gaserans i Grions
El poble de Gaserans (417 h el 2005), de població disseminada, s’estén al sector meridional, a la dreta de la riera d’Arbúcies (pla de Gaserans), a la zona més rica per a l’agricultura; és centrat per l’església parroquial de Sant Llorenç de Gaserans, esmentada ja el 1086 (Gaseranis) com a possessió del monestir de Breda. D’origen romànic, d’aquesta època conserva només l’absis i un rengle d’arcuacions al mur meridional. Dins el terme hi ha la capella de Sant Jaume (prop de l’estació de Breda) i una torre medieval dita la torre de la Mora. La festa major de Gaserans se celebra l’últim cap de setmana de juliol, en honor a sant Llorenç.
El poble de Grions (216 h el 2005) es troba també al sector meridional, però a l’esquerra de la riera d’Arbúcies, centrat per l’església parroquial de Sant Gabriel, molt modificada a través del temps. Dins la demarcació, el 1185, tenia possessions el monestir de Breda, confirmades en una butlla del 1246 pel papa Innocenci IV. En una de les masies pròximes, entre les moltes d’esparses pel terme, hi ha una torre de defensa ben conservada, que data del segle XII. Grions celebra la seva festa major el 26 de juliol, en honor a santa Anna.
Sant Segimon del Bosc i el Gorg Negre
Al sector NW, prop ja del terme d’Arbúcies, hi ha el santuari de Sant Segimon del Bosc (dit així en contraposició a Sant Segimon de la Muntanya de Viladrau), que consta el 1244 com a parròquia sufragània de Sant Feliu de Buixalleu, però segons una consueta d’Arbúcies existia ja el 923, dependent de la parròquia d’Arbúcies. Al començament del segle XVI l’edifici primitiu fou molt modificat. S’hi celebra un aplec el primer diumenge de setembre.
Al límit meridional, sota la masia de la Perxa de l’Astor, a la Tordera, hi ha el famós Gorg Negre (al trifini amb els termes de Fogars de la Selva i de Sant Celoni), on segons una molt antiga tradició el 5 de desembre de 1082 fou assassinat el comte de Barcelona Ramon Berenguer II dit Cap d’Estopes a mans dels seus acompanyants instigats pel seu germà Berenguer Ramon II dit per això el Fratricida.
La història
Inicialment, tant Sant Feliu de Buixalleu com Grions i Gaserans formaven part del terme jurisdiccional del castell de Montsoriu, les ruïnes del qual s’aixequen a l’extrem occidental del terme, migpartides pel límit municipal amb Arbúcies (hom sol descriure aquest castell com un dels monuments del terme d’Arbúcies); des del segle XIII els tres llocs restaren integrats dins la batllia de n’Orri, dins el vescomtat i els dominis de la família dels Cabrera. Secularment, ha estat un centre agrícola de poca importància estratègica; només per la proximitat d’Hostalric ha estat ocupat en accions de guerra, com succeí en el setge d’aquesta població del 1810.