Situació i presentació
Limita amb els termes de Sales de Llierca (W), Argelaguer (NW), Sales de Llierca (NW), Beuda (N i NE), Besalú (NE), Maià de Montcal (E), Serinyà (E) i Sant Miquel de Campmajor (SE), ambdós del Pla de l’Estany, Mieres (S) i Santa Pau (SW i W). Estès en bona part a la dreta del Fluvià, rebé fins el 1930 el nom de la Parròquia de Besalú, per tal com és format per una sèrie de veïnats i una església que depenien eclesiàsticament de la parròquia besaluenca. Comprèn gairebé tota la vall del torrent de la Miana o el Junyell i un petit sector de la vall del Ser, afluents del Fluvià per la dreta, el primer procedent de la serra de Sant Julià del Mont, que fa que el sector de ponent del terme sigui accidentat, i el segon procedent de la vall de Santa Pau.
El municipi inclou, a part el veïnat de Sant Ferriol, considerat cap de municipi, els pobles del Torn, que avui és el nucli més important, Juïnyà, Fares i la Miana, i els veïnats d’Ossinyà i el Mor. Les comunicacions, llevat del sector NE, que és travessat per la carretera N-260 de Figueres a Olot, i del de llevant, per on passa la C-66 de Banyoles a Besalú, són molt dificultoses, fet que ha afavorit l’èxode rural. Des del Torn, però, hi ha una carretera vers Mieres i vers Sant Miquel de Campmajor i Banyoles.
La població i l’economia
El poblament, molt disseminat, es repartia tradicionalment en els diferents veïnats, alguns ja deshabitats. En el fogatjament del 1553, la relació de focs als diversos nuclis habitats donava les següents xifres: el Torn (a Santa Maria del Collell), 10 focs; Sant Martí de Capellada (Juïnyà), 11 focs; la Miana, 8 focs; Fares, 8 focs; Ossinyà, 1 foc. Els censos del segle XVIII són inclosos en el de Besalú, i el 1860 havia assolit una xifra alta, 1.161 h, que des d’aleshores van tenir una línia descendent: 786 h el 1900, 722 h el 1930, 310 h el 1970, 221 h el 1981 i 177 h el 1998. El 2005 hi havia 206 h.
L’agricultura i la ramaderia són la base tradicional de l’economia. A les valls hom conrea ordi i farratge principalment, i als sectors muntanyosos hi ha extensions de bosc d’alzines. La cria de bestiar porcí i l’avicultura són la base ramadera, complementada per l’oví i el boví. La indústria hi ha tingut poc desenvolupament; hi destaca una empresa de fabricació de productes de formigó, guix i ciment. El turisme rural troba allotjament en residències cases de pagès al mateix municipi. Destaquen les instal·lacions del Pitch & Putt Golf Garrotxa.
El veïnat de Sant Ferriol
Dona nom al municipi i se n’ha considerat el cap del municipi. L’edifici consistorial és prop de la carretera C-66 a l’altura de Juïnyà. La població (61 h el 2005) és dispersa en masos.
El santuari de Sant Ferriol s’alça a 366 m d’altitud prop de la riba dreta del Fluvià, a llevant del terme. Al segle XV és citada la capella i casa de Sant Ferriol, dins el veïnat de Fornells. L’edifici actual és del segle XVII, d’un estil gòtic tardà, i al seu costat hi ha una gran hostatgeria. S’hi reunia l’ajuntament i era molt concorregut l’aplec del setembre, que encara avui se celebra amb una missa, arrossada popular i ballada de sardanes.
A llevant, també aturonat sobre la dreta del riu, hi ha l’ermita del Sagrat Cor, erigida per la família Farrés el 1901, on se celebra un aplec el diumenge més proper a Corpus.
Altres indrets del terme
El Torn i el santuari del Collell
El poble del Torn (63 h el 2005) es troba al sector S, a la dreta del Ser, prop de la seva confluència amb la riera de Mieres. Forma un petit nucli de cases al voltant de l’església parroquial de Sant Andreu del Torn, molt modificada al segle XVIII (la llinda d’entrada és datada del 1737), sobre l’edifici romànic preexistent (l’absis rectangular d’una primitiva església preromànica resta incorporat com a sagristia); té la façana barroca i el campanar de torre quadrat. Conserva una pica baptismal romànica en forma de copa. És esmentada el 977, any en què el comte Miró II de Besalú (i bisbe de Girona) la donà al monestir de Sant Pere de Besalú. Dins la seva demarcació parroquial hi ha l’església de Sant Feliu de Ventajol (a Sant Miquel de Campmajor) i l’important santuari del Collell. Entre les masies es destaca el Noguer. La festa major se celebra al setembre, el mateix dia que l’aplec de Sant Ferriol.
Al SE del Torn, prop de la carretera a Sant Miquel de Campmajor, hi ha l’antic priorat i santuari del Collell. L’indret era propietat, ja al segle XI, del monestir de Sant Pere de Besalú, que hi fundà un priorat benedictí, esmentat el 1158 (rebé donacions de la família Cartellà, protectora del priorat). Al priorat, dedicat a Santa Maria, es venerava des del segle XII una talla mariana, romànica, amb el Fill a la falda, amb vestits postissos des del segle XVI. Des del 1405 els benedictins abandonaren el priorat i el culte fou confiat a sacerdots seculars.
Al llarg del segle XV, però, el santuari caigué en greu estat d’abandonament i el bisbat posà en entredit la capella fins que el 1483 un pagès del Torn, Miquel Noguer, tingué una visió de la Mare de Déu en la qual aquesta li ordenava de donar nova vida al santuari. Aquest fet miraculós atragué la devoció popular i el santuari fou confiat a una comunitat de preveres comandada per un prior comendatari (amb escolania des del 1534) i fou administrat per una junta d’obrers de les parròquies del Torn, Mieres, el Sallent i Sant Miquel de Campmajor. La devoció s’estengué ràpidament a totes les comarques veïnes i els mateixos sobirans (Ferran el Catòlic el visità el 1493) el protegiren. L’església fou ampliada (la portada, obra de Llàtzer Cisterna, és del 1613, i el 1670 hom l’adornà amb un gran retaule barroc) i al segle XVII hi havia ja moltes sales, hostal i infermeria. Es crearen nombroses confraries i els aplecs més concorreguts eren els del 8 de desembre, el del 25 de març (traslladat després al 8 de setembre) i l’aplec del Ninou, el primer dia de gener, que encara se celebra. A partir del segle XVIII hi hagué ermitans.
Desamortitzats els seus béns el 1836, tornà a caure en estat d’abandonament fins que el bisbe de Girona Florenci Lorente instal·là en el vell edifici un seminari diocesà, inaugurat el 1852. Ja al segle XX dirigí les obres d’ampliació de l’edifici i de construcció d’una nova església, iniciada el 1912, l’arquitecte Josep Renom. Durant la guerra civil serví de presó política (el gener de 1939 hi foren afusellats diversos presoners). El nou seminari s’inaugurà el 1949, l’església el 1952 i el 1953 fou coronada canònicament la Mare de Déu del Collell, patrona de la clerecia gironina. El santuari esdevingué després seu d’un centre d’ensenyament on, un cop tancat, s’ha previst la reconversió en un alberg de joventut. L’antiga església, molt de temps abandonada, va ser restaurada al culte. A l’octubre s’hi celebra la festa de l’Aparició.
La Miana i Sant Silvestre del Mor
El poble de la Miana (22 h el 2005) és situat a la capçalera del Junyell, als vessants nord-orientals de la serra de Sant Julià del Mont, a l’esquerra de la vall del torrent de la Miana. De població tradicionalment disseminada en masies, alguna rehabilitada com a establiment d’allotjament, l’indret es troba gairebé despoblat. És centrat per l’antiga església parroquial de Sant Miquel de la Miana, edifici d’origen romànic, modificat, d’una nau, absis i volta de canó, amb una porta amb triple arquivolta i, al davant, un porxo posterior, ara caigut; el campanar, de torre, és posterior. Sobre la parròquia de la Miana resten pedres d’una antiga fortalesa, documentada el 1268, que correspon al castell de la Miana. Inicialment, l’església depengué de la de Sant Julià del Mont (antic priorat del terme de Santa Pau), però al segle XV la parroquialitat es traslladà a la Miana, d’on depengué des d’aleshores Sant Julià. Les comunicacions, per camí, solen fer-se per Sant Jaume de Llierca.
Entre la Miana i Sant Ferriol s’alça la petita serra del Mor (592 m), que separa les valls del Junyell i del Fluvià. Als seus vessants hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Silvestre del Mor, que fou possessió de la canònica de Santa Maria de Besalú. El lloc és esmentat ja el 977 (l’any 1000 és documentada una villa Mauri) i el 1392 Hug de Santa pau comprà al rei Joan I la jurisdicció del lloc.
Ossinyà, Juïnyà i Fares
Més a llevant, també al vessant esquerre de la vall del Junyell, hi ha l’antiga parròquia rural de Sant Fruitós d’Ossinyà, restaurada el 2001, d’origen romànic; era d’una nau, amb absis i porta amb arquivolta sobre àbac. El lloc és esmentat el 975 (Ursiniano) i l’església fou també possessió de la canònica de Santa Maria de Besalú. La caseria d’Ossinyà tenia 4 h el 2005.
El poble de Juïnyà (37 h el 2005) es troba també a l’esquerra del Junyell, poc abans del seu aiguabarreig amb el Fluvià, al sector ja més pròxim a Besalú i més poblat s’hi havia iniciat una zona d’urbanització residencial dita Comtal). Prop seu hi és prevista la construcció d’un nou ajuntament. L’església de Sant Martí de Juïnyà fou cedida el 977 pel comte Miró a Santa Maria de Besalú, i pocs anys després, el 1004, ja arruïnada, fou cedida per Bernat III als canonges reformats de Sant Ruf, que la reedificaren a Sant Martí de Capellada, prop del nucli urbà de Besalú. A l’indret de la primitiva església es féu un petit oratori.
A l’extrem de llevant del terme, a la dreta del Fluvià, aigua amunt de la seva unió amb el Ser, prop la carretera de Banyoles a Besalú, hi ha el poble de Fares (19 h el 2005), centrat per l’església parroquial de Santa Maria de Fares. L’alou de Faris és esmentat ja el 966, que fou donat pel comte Sunifred al seu germà Miró (futur bisbe i comte) i l’església consta des del 977, que fou cedida com a sufragània a la canònica de Santa Maria de Besalú (el primitiu edifici romànic ha estat modificat posteriorment). Dins la localitat, el 1973 hom descobrí restes paleolítiques.
Entre les masies del terme es destaquen, a més, Can Badia i Roset.