Documentat des de la fi del segle X, la sistematització de l’iter, via o caminus sancti Jacobi coincideix amb els regnats de Sanç el Major (1000-32) i Sanç Ramírez (1063-94), a Navarra i Aragó, i amb el d’Alfons VI (1065-1109) a Castella. Fomentada pel monaquisme cluniacenc, gran impulsor dels romiatges compostel·lans, la iniciativa reial fou també eficaçment ajudada per la jerarquia local (Diego Gelmírez), clergues, nobles i sants (Domingo de la Calzada, Juan de Ortega), i donà lloc a la creació de nombroses institucions, hospitals i albergs dedicats a l’acolliment i a l’assistència dels pelegrins. La descripció més antiga de l’itinerari és la continguda en el Codex calixtinus (primera meitat del segle XII), atribuït a Aimeric de Picaud, i en el Kitāb al-Ruǧarī del geògraf àrab al-Idrisī (mort vers el 1166). Les tres grans rutes europees que travessaven França de N a S partien de París, Vézelay i Lo Puèi, es reunien a Ostabat i penetraven a la península Ibèrica per Roncesvalls, en el Pirineu navarrès, mentre que la que provenia d’Arle i Tolosa de Llenguadoc ho feia per Somport i Canfranc, en el Pirineu aragonès. Ambdues vies s’ajuntaven a Puente la Reina i en formaven, a partir d’allí, una de sola, que per Nájera, Burgos, Sahagún-Lleó, Astorga, Ponferrada, O Cebreiro i Portomartín conduïa fins a Santiago de Compostel·la. Al costat d’aquesta, la ruta anomenada de la costa, que entrava al País Basc per Baiona i seguint el litoral cantàbric incloïa la visita a Oviedo, tingué una importància secundària. A Catalunya, malgrat l’atractiu i la freqüència dels romiatges compostel·lans, a partir del segle XI, i del nombre relativament crescut de pelegrins que en anar a Galícia o en tornar-ne visitaven els santuaris catalans —sobretot Montserrat—, no existí un camí designat amb el nom de Sant Jaume, ni aquest hi tingué tampoc la transcendència que li ha estat reconeguda amb relació als regnes occidentals de la península, com a llaç d’unió amb Europa i vehicle primordial dels mutus intercanvis comercials (mercats i poblaments), artístics (art romànic i aràbic), literaris (cançons de gesta, poema del Mio Cid) i culturals. Tingué també, d’altra banda, una influència considerable en l’expansió de certes formes d’espiritualitat característiques (pràctiques litúrgiques, devocions, culte dels sants), i donà peu a la formació de no poques tradicions folklòriques, algunes encara vivents, com el nom de camí de Sant Jaume, amb el qual és designada popularment la via làctia.