Segona ciutat de l’illa, és situada al NW, a la vall del Rossello, petit afluent del Mascari, a 10 km de la costa (Porto Torres), en una zona de turons que limiten la plana de la Nurra des de l’Alguer fins al golf d’Asinara. El nucli antic, que conserva el seu aspecte medieval i romangué clos per les muralles fins a mitjan s. XIX, és envoltat per la ciutat moderna, que s’ha desenvolupat com a centre comercialitzador dels productes agrícoles de la zona. Arquebisbat i universitat (fundada el 1562).Fundada probablement pels habitants de la colònia romana de Torres, apareix com a entitat de població en començar el s. XI. Enriquida pel comerç pisà, esdevingué la primera ciutat del jutjat de Torres. En morir el jutge Barisó (1236) s’organitzà com a municipi autònom sota la potestat pisana, combatuda pels genovesos. Ocupada per Marià II d’Arborea (1272), després de la derrota dels pisans a la Meloria (1284) quedà definitivament dins la influència genovesa. Signà un tractat amb Gènova (1294), pel qual obtingué la consideració de república i el respecte als seus estatuts, promulgats el 1316. En iniciar l’infant Alfons la conquesta de Sardenya (1323), Sàsser oferí voluntàriament la seva fidelitat al rei, el qual li confirmà els privilegis. Instigada pels Doria, els Malaspina i els genovesos, i moguda pel mal govern dels oficials reials, que lesionava el seu esperit d’antic municipi autònom, la ciutat es rebel·là. Els sasseresos mataren el potestat, ocuparen els béns dels catalans i es feren independents per uns quants mesos (1325-26). El rei hi féu construir un castell, tornà el govern opressiu i es rebel·laren novament (1329); però els catalans saquejaren la ciutat, exiliaren els habitants i la repoblaren de catalans i aragonesos. Assetjada pels Doria (1347), el jutge Marià IV d’Arborea l’alliberà, amb reforços reials. Un nou atac genovès restà fallit (1353). Esdevingué capital del cap del Logudor. En lluita contra el rei Pere III, Marià IV l’ocupà (1369). Més tard la prengué el seu fill Hug III, el qual donà noves ordinacions (1378). Sàsser intentà de cercar la protecció genovesa, però l’entrada de Brancaleó Doria, marit d’Elionor d’Arborea, ho impedí (1391). Passà al poder del vescomte Guillem II de Narbona, que hi renuncià en favor de Ferran I de Catalunya-Aragó (1414). En ésser incorporada Sardenya a la corona castellana (1478), Sàsser continuà mantenint els estatuts propis. Esdevingué la seu del tribunal de la inquisició a Sardenya. Devastada per una expedició francesa (1527), continuà després més o menys en pau sota el domini espanyol. Com tota l’illa, fou lliurada (1720) als Savoia, reis del Piemont. Sota una monarquia absoluta, es rebel·là contra el governador, acusat d’especular amb els cereals enviats pel rei (1780), revolta que fou fortament dominada. La rivalitat secular amb Càller i la resistència al virrei promogueren un moviment antifeudal, també reprimit (1795), com també una revolta filofrancesa (1802). Amb la monarquia constitucional (1847), la història de Sàsser continua després dins la història d’Itàlia. Entre els pocs monuments medievals conservats (desaparegueren les torres pisanes, el castell català, etc), es destaca la catedral, amb restes de construccions dels s. XI-XIII i façana barroca, i les esglésies de Sant Donat i de Santa Maria de Betlem.