Fou motivat pel secular antagonisme austrofrancès, per les ambicions territorials de Prússia i per la rivalitat mercantil i colonial entre la Gran Bretanya, d’una banda, i França i Espanya, de l’altra. Malgrat llur acceptació de la Pragmàtica Sanció, les potències europees refusaren de reconèixer Maria Teresa per tal d’emparar-se de territoris austríacs. El conflicte s’inicià amb la conquesta de Silèsia per part de Frederic II de Prússia (desembre del 1740 — abril del 1741). Tot seguit França, Espanya, Baviera i Saxònia s’uniren al vencedor en la lliga de Nymphenburg. Maria Teresa, no obstant el suport dels hongaresos (dieta de Pressburg, maig-juny del 1741), tampoc no pogué impedir l’ocupació de l’Alta Àustria i de Bohèmia per part de les tropes francobaoareses (octubre-novembre del 1741) ni l’elecció i la proclamació de Carles Albert de Baviera com a emperador amb el nom de Carles VII (gener-febrer del 1742). Quan Àustria semblava a punt de sucumbir, Maria Teresa aconseguí d’allunyar temporalment del conflicte els exèrcits prussians, mitjançant la renúncia a Silèsia (tractat de Breslau, signat pel juliol del 1742); quasi simultàniament obtingué l’ajut de la Gran Bretanya, Hannover i els Països Baixos i el pas de Saxònia al seu camp: a més, pel setembre del 1743, el rei de Sardenya féu costat a Maria Teresa, després que aquesta li hagués ofert alguns territoris italians. El progressiu aïllament de França determinà el reforçament de la seva aliança amb Espanya —segon pacte de Família (pactes de Família), octubre del 1743— i el retorn de Prússia a la guerra (1744). Finalment, la mort de Carles VII (gener del 1745) i la renúncia del seu fill Maximilià a la dignitat imperial en benefici de Francesc de Lorena, marit de Maria Teresa, i el definitiu apartament de Frederic II (pau de Dresden, desembre del 1745, confirmant el domini prussià damunt Silèsia), reduïren el conflicte a un enfrontament d’Àustria i la Gran Bretanya contra França i Espanya (on, el 1746, el pacifista Ferran VI accedí al tron). Bé que al front europeu l’avantatge hispanofrancès fou considerable, quan el 1748, a Aquisgrà, s’arribà a la pau, França restituí tots els territoris conquerits i es conformà de recobrar les colònies perdudes, mentre que Frederic II s’assegurà la possessió de Silèsia, el regne de Sardenya obtenia part del Milanesat, i l’infant Felip, fill petit de Felip V d’Espanya, rebé els ducats italians de Parma, Piacenza i Guastalla. Però, malgrat la conciliadora actitud francesa, a Aquisgrà no fou signada la pau, sinó, de fet, una treva (guerra dels Set Anys).