Situació i presentació
Limita amb els termes d’Aiguafreda (N), Montseny (E), Cànoves i Samalús (SE), el Figaró i Montmany (S), i els municipis osonencs de Sant Martí de Centelles (W) i el Brull (N).
El terme s’estén des dels vessants occidentals del Montseny fins al Congost, que sobrepassa una mica en el seu límit SW, on s’enfila vers els cingles de Castellar. És el tercer municipi en extensió del Vallès Oriental i també un dels menys poblats. Ocupa el sector central del Congost, el més engorjat, a la riba del qual s’emplaça la major part del seu poblament, però el seu territori té com a eix l’afuat turó de Tagamanent (1.056 m d’altitud), del qual va prendre el nom. A llevant, la seva demarcació s’estén per la major part del pla de la Calma, pels vessants de la riera de l’Avencó o sector de la Móra i s’aboca a la plana vallesana per la vall de Vallforners pel SE. L’altitud de la major part del municipi, la zona montsenyenca, es troba per sobre dels 900 m, amb una sèrie de punts culminants d’altituds superiors als 1.200 m a la punta de la Calma (1.235 m) i especialment en el límit E del municipi, on ateny els 1.350 m al Puig Drau, 1.281 a Pedres Blanques i a Roca Roja, 1.322 al Sull i 1.235 al turó d’en Cuc a l’extrem E, on hi ha una fita de quatre termenals: Sant Pere de Vilamajor, Cànoves i Samalús, Tagamanent i Montseny. Roca-sentella, trifini amb el Figueró i Montmany i Cànoves i Samalús, té 1.000 m.
Pels pendents del terme s’escolen molts torrents que aboquen les seves aigües directament al Congost, com els torrents de Croells, d’Artigues o de Santa Eugènia, o a través de la riera de l’Avencó o de Picamena on s’aboquen els torrents de les Ferreres, de la Móra, de la Baga o de la Llobina, o al Besòs, continuació del Congost, a través de la riera del Fondal de Vallforners, origen de la de Cànoves o de Cardedeu.
El terme comprèn el llogaret i urbanització de Santa Eugènia del Congost, la caseria de Tagamanent, el raval de l’Avencó i les urbanitzacions de Can Bosc (compartida amb el municipi del Figaró i Montmany) i la Pedralba, on és situat l’ajuntament. Travessa el sector ponentí del terme, paral·lela al Congost, l’autovia C-17 en direcció a Ripoll. Seguint el mateix traçat, però a l’altra banda del riu, corre la línia de ferrocarril de Barcelona a Puigcerdà, amb parada al nucli de l’Abella, del municipi veí de Sant Martí de Centelles.
La població i l’economia
La població del terme (tagamanentins) en gran part disseminada, sempre ha estat escassa. Els primers registres de població li adjudicaren 329 habitants l’any 1719, que augmentaren a 518 el 1857, màxima fita demogràfica. A partir del segle XX, la tendència al despoblament del municipi, allunyat dels principals pols industrials de la comarca, fou contínua: 303 h el 1920, 231 el 1950, 182 el 1970 i 132 el 1981. Durant l’última dècada del segle XX, l’auge del fenomen turístic i la construcció d’urbanitzacions comportà una lleu recuperació del cens (151 h el 1991 i 215 el 2001). El 2005 hi havia 265 h.
El caràcter muntanyós i trencat del terme el fa poc apte per a les activitats del camp, que es limiten al conreu d’unes poques hectàrees i la cria d’alguns caps de bestiar boví. En contraposició, la superfície forestal del terme, poblat de pins, alzines i també alguns roures i faigs, és molt extensa. El pasturatge hi havia estat molt estès gràcies a les amples planures de la part alta del terme. Ja al segle XVII els senyors de Tagamanent, els Rocabertí, establiren en uns plans sota Vallforners una fira del bestiar que baixava dels pasturatges del pla de la Calma.
L’única activitat industrial és la producció de materials de pedra destinats al sector de la construcció. Vàries empreses exploten unes pedreres situades al mateix terme. Hi ha antics meners de ferro a la vall de Picamena, antigament explotats, i altres de coure al bosc de Can Vila de la Riba, als sots de l’Afrau d’en Coll i de l’Afrau de Roca de Corbs; igualment s’extreia plom prop de la Figuera, a la Roca de Caçà i al sot de l’Afrau. Les petites explotacions mineres de fluorita i baritina foren tancades.
Al terme s’hi ha desenvolupat força el comerç i els serveis, que han esdevingut la principal font d’ingressos gràcies a l’auge del turisme i a la instal·lació de segones residències, que produeixen un augment considerable de la població durant les vacances estivals.
Altres indrets del terme
La Pedralba i Santa Eugènia del Congost
La Pedralba és una antiga domus o casa forta, que manté encara l’estructura de gran casal amb un escut dels Brude Fiveller, els seus darrers propietaris, refosos amb els comtes d’Alba de Liste. És documentada des del segle XII i els seus propietaris eren donzells. Al seu interior hi ha restes d’una antiga capella. El casal té una part edificada al segle XV sobre murs més antics. Prop d’aquest s’ha format una urbanització que duu el mateix nom i en l’àmbit de la qual es troba l’ajuntament, vora l’autovia C-17.
El 8 de setembre el municipi celebra la festa major i pel juny, el primer diumenge, té lloc l’aplec de la primavera, des del 1982.
Prop de la Pedralba (160 h el 2005), a l’altra banda del Congost, aigües avall del riu, s’alça l’església de Santa Eugènia del Congost, que adquirí la parroquialitat el 1940 darrere un vell mas del segle XVI anomenat Santa Eugènia. La capella de Santa Eugènia, existent al segle XVII, es va ampliar al segle següent i modernament hi fou construït un nou campanar d’espadanya i una sagristia, com també altres altars interiors, per adaptar-la a les funcions de parroquial. Vora l’església s’ha construït una urbanització que n’ha pres el nom.
Algunes de les cases d’aquest sector de la vall del Congost han estat renovades modernament, o en temps més o menys recents, com ara Pereres del Pla, un gran casal amb detalls modernistes al peu de la carretera, reconstruït el 1893 i envoltat d’un parc, o Can Torn, residència de la família Goula.
Sant Cebrià de la Móra i Vallforners
Vista de l’església de Sant Cebrià de la Móra
© CIC-Moià
A mig pendent sota l’església hi ha la casa del Clot; s’han abandonat la resta de masos històrics, com les Ferreres, la Codina o Can Figuera, aquest amb una vella capella de Sant Isidre, erigida el 1625, prop seu.
La demografia de la resta del terme, si fem excepció del sector del Congost, no ha estat pas més afortunada puix que s’han abandonat o aterrat cases i masies de tanta tradició històrica com la Vila, Puig-agut, el Solà i el Soler, Vilardebò, el Bellit, Montcau o l’Avencó, proper a Aiguafreda, on hi havia els antics pous de gel que abastaven en part la ciutat de Barcelona i els masos del fondal, com la Torre, el Torn, Santa Eugènia, Pereres o la Pedralba.
Vallforners és també un antic casal, documentat des del 1009, quan els comtes Ramon Borrell i Ermessenda lliuraren la meitat del seu domini alodial als vescomtes Ramon Folc i Ermessenda. Es troba sota el pla de la Calma, enfilat en la vall on neix la riera que esdevindrà la de Cànoves o Cardedeu i era un gran casal que fou renovat a la fi del segle XVI pels senyors de Tagamanent. Es troba en un petit planell per on passava l’antic camí d’accés al pla de la Calma. El barri del casal és envoltat per un portal i tancat de tipus modernista. El casal té annexa una capella ara en ruïnes, on en una làpida de marbre en llatí macarrònic es diu que la casa fou edificada pel senyor de Tagamanent i restaurada l’any 1610 pel seu fill Dalmau de Rocabertí, de la família dels vescomtes de Perelada. Damunt la porta del casal hi ha un escut en marbre dels Rocabertí. Sota el casal hi ha dos plans envoltats de murs on es féu alguns temps una fira de bestiar.
Tagamanent
Al planell que corona el turó de Tagamanent, gairebé circular, només amb un apèndix al NW, hi hagué un antic castell que marcava la frontera de migjorn del comtat d’Osona i del seu bisbat (als quals sempre va pertànyer) i també l’església de Santa Maria de Tagamanent, matriu del terme. El castell de Tagamanent, visible a la major part de la Plana de Vic i del Vallès Oriental, era el sentinella principal de la vall del Congost, per on passava la via que comunicava el Vallès i Osona. Les seves notícies històriques arrenquen de l’any 947 i des del principi del segle XI surt en domini o feu dels vescomtes d’Osona, els futurs vescomtes de Cardona, que feren per ell sovintejats actes de vassallatge als comtes de Barcelona. El 1009 consta que a dalt del castell, prop de la seva porta, hi havia una sala o residència dels comtes de Barcelona, en la qual el comte tenia dret d’estatge.
El castell tenia com a castlans la família Tagamanent, documentada des del 1082. Un membre d’aquest llinatge, Miró de Tagamanent (1135-1161), fill de Ramon Berenguer i Ermessenda, fou canonge de Sant Joan de les Abadesses, on es conserva encara la seva tomba i és venerat com a beat. Altres Tagamanent anaren a Mallorca, on s’establí una branca de dit llinatge.
El castell passà, al segle XV, per casament, als Montbui i, després, als Rocabertí, vescomtes de Rocabertí-Peralada, però l’alta jurisdicció del terme fou reial des del segle XVI.
Del castell avui dia no es coneix res, només unes bases de murs que podrien correspondre a edificacions, i altres restes de murs de defensa en els dos punts accessibles del planell superior on es trobava. Per les troballes que hom ha fet en el dit pla resta ben evident que havia estat habitat almenys des de l’època ibèrica. Tot i que hom en desconeixia la situació exacta, el 1949 fou declarat Monument Històric-Artístic d’Interès Nacional. L’any 2013, uns treballs de restauració a l’església de Santa Maria forniren dades que amb molta probabilitat el castell es trobava emmascarat en les parets de la rectoria i de l’església.
El sector de Tagamanent (38 h el 2005) es troba integrat en el Parc Natural del Montseny, gestionat per les diputacions de Barcelona i de Girona. La Diputació de Barcelona és així mateix propietària de les dues grans cases i heretats veïnes de Bellver i de l’Agustí, que han estat restaurades i que formen part de l’anomenat Parc Etnològic del Tagamanent. Al mas de Bellver hi ha un punt d’informació del parc i l’altre mas alberga la Casa Museu l’Agustí, que mostra com era la vida de pagès a muntanya des del segle XVI al XIX; disposa, a més, d’una escola de natura i de sales d’actes.