Es formà a la preguerra en la premsa radical de Pich i Pon. Després, convertit al catolicisme, es dedicà a la premsa i a la ràdio, bo i exaltant els valors tradicionals, folklòrics i anecdòtics. Des del 1957 fou secretari particular de J.M. de Porcioles. Fou director del Diario de Barcelona (1969-72) i del Noticiero Universal (1977-82) i publicà, entre d’altres, Milà i Fontanals, periodista i poeta (1950), L’abat Marcet (1955), Unamuno y sus amigos catalanes i les memòries Vivir para contar. Medio siglo entre la anécdota y el recuerdo. Fou guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit del Treball i el premi Sant Jordi de periodisme. El seu germà, Manuel Tarín i Iglésias (Barcelona 1919-2007), periodista, dirigí la revista Ondas (1952) i ideà i creà el premi de comunicació d’aquest nom, atorgat des del 1954. Posteriorment dirigí Ràdio Barcelona de 1963 i 1972, època en que començaren les primeres emissions en català, i El Noticiero Universal (1973-77). Fou autor de la novel·la Pena de vida (1968), ambientada al Poble Sec, i dels llibres històrics Pierre Laval (1945) i Los años rojos (1985).