Es llicencià en lletres a Barcelona. S’inicià molt jove en la literatura i col·laborà en La Publicitat, Mirador i Quaderns de Poesia, dels quals fou fundador. Aviat feu una gran amistat amb Carles Riba, Salvador Espriu i Joan Vinyoli. Com a poeta recollí les experiències més afinades del postsimbolisme i de l’avantguarda, a més de l’empremta de la generació castellana del 1927: Poemes (1932), Joc partit (1935) i L’aventura fràgil (1937). Després de la Guerra Civil s’afegí al grup fundador de la revista Destino i de l’Editorial Destino i hi escriví amb regularitat.
La tragèdia col·lectiva, la guerra i la maduresa personal aprofundiren la seva lírica a Camí dels dies (1948) i sobretot a El príncep (1954), colpidor recull sobre la mort d’un fill de leucèmia. De fet, l’aparició d’aquests dos poemaris influïren en l’evolució de la poesia catalana de postguerra cap al realisme. També publicà Per aquest misteri (1962), de caràcter religiós, l’obra poètica completa Una veu et crida (1969), que contenia el poemari inèdit “Quan tot es trenca”, premiat amb la Lletra d’Or 1970, i el recull de prosa poètica Un cel blavíssim (1978). Tancà la seva excel·lent carrera de poeta amb Fluvià (1989, premi Ciutat de Barcelona), un cicle de poemes autobiogràfics que ressegueix els grans moments de la vida de l’autor.
Com a crític literari s’empara d’un mètode interpretatiu lliure, humanístic, d’acord amb la seva formació noucentista i internacional: Entre les lletres i les arts (1957) i Cinc poetes (1969). També cal remarcar la seva tasca de crític artístic, la monografia Antoni Tàpies (1964), Miró: escultures (1973), Miró, Lithographe III (1977) i Eudald Serra (1978). A més és autor dels llibres de viatges, d’assaigs i dietaris Els antics (1968), Viatge a Orient (1969), Tot apuntat 1965-1975 (1980), Els anys i els llocs (1985), Apunts encara (1986) i Més apunts (1990). La prosa de Teixidor és un model de sensibilitat, precisió i rigor.
L’any 1989 rebé la Medalla d’Or al mèrit artístic de Barcelona.