Es llicencià en dret a Barcelona (1892) i feu oposicions d’ingrés al cos consular, però abandonà la diplomàcia per dedicar-se a la literatura. Fou cofundador i crític teatral de la revista Joventut, on mostrà una mentalitat plenament modernista. A partir del 1907 fou redactor de Las Noticias, on, amb el pseudònim Max publicà la secció “Paradojas”. Traduí al castellà, amb Lluís Via i Josep O. Martí, Cyrano de Bergerac de Rostand, que tingué un gran èxit. Els seus drames estigueren molt influïts per Ibsen i Hauptmann. A Mal de verge (1906), explica la història i les reaccions vitals d’Angeleta, la qual veu desfer tres prometatges per culpa dels prejudicis ideològics de la seva família. La resta d’obres les escriví en col·laboració amb Freferic Pujulà: El geni (1904) —seguida d’una segona part: El boig (1907)—, que no s’estrenaren, i Dintre la gàbia (1906), una fantasia tràgica que plantejava una relació de domini. Tracten d’un artista que fa una obra que només ell és capaç de comprendre perquè és superior als altres. Escriví també l’assaig La moral en el teatre (1905), d’influència ibseniana, i Petites convencions (1909), un recull d’articles publicats a Joventut. També formà part del comitè de lectura encarregat d’escollir les obres que s’havien d’estrenar en el teatre del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1912).