Situació i presentació
La demarcació municipal de Torà —en el punt de contacte entre la Segarra, el Solsonès i l’Anoia— inicialment de 18,0 km2, va veure augmentada des del 1968 la seva superfície fins a 93,31 km2 per l’annexió del municipi de Llanera de Solsonès. Limita al N i a l’E amb els municipis solsonencs de Llobera i Pinós, respectivament; al S, amb l’enclavament d’Enfesta del municipi de la Molsosa (Solsonès), Castellfollit de Riubregós (Anoia), i els municipis segarrencs d’Ivorra i Sant Guim de la Plana, i a l’W ho fa amb Massoteres i Biosca.
L’antic terme de Torà s’estén preferentment per una ampla plana d’uns 7 km molt apta per als conreus. Entre el tossal de l’Aguda (626 m), i el de Sant Donat (670 m) s’obre pas la riera de Llanera, que es forma a l’E de l’antic terme de Llanera per la unió del barranc de Santa Maria, procedent de Llobera, i de la rasa d’Ardèvol, procedent de Pinós; prop de Fontanet, al S de Llanera, rep les rieres de Vallferosa per la dreta i de Figuerola per l’esquerra; rep encara, prop de Torà, la riera de Cellers per l’esquerra. El sector de l’antic terme de Llanera, al N dels tossals de l’Aguda i de Sant Donat, presenta un terreny trencat i en les costes s’escampen una sèrie de roques despreses que dificulten la formació de grans conreus (prop de Sant Serni i Claret hi ha, però, alguns plans ben conreats). Hi trobem els relleus amb més altitud del municipi, com la serra de Sant Salvador, que davalla del cim homònim (854 m, ja al límit septentrional del terme).
Al sector meridional hi ha la serra de Cellers (que arriba a altituds superiors als 660 m), el tossal de Sant Pere (578 m) i el de la Pineda (619 m). Predomina la plana, solcada pel Riubregós o Llobregós, que baixa pel migdia de boscos de pins de les serres de llevant i tramuntana dels plans i serrats segarrencs. La riera o torrent de Llanera, i els de Cellers i de Musell desguassen al Llobregós prop de Torà; provinent de migjorn, també dins del terme, hi desguassa la riera d’Ivorra.
Els principals nuclis de població d’aquest municipi són la vila de Torà, cap de municipi, els pobles de Cellers, Claret (o Claret de Figuerola o dels Pagesos), Fontanet i Llanera, el llogaret de l’Aguda (o l’Aguda de Torà), i les caseries de Sant Serni, de Vallferosa i de Puig-redon.
Passa per la vila de Torà l’antiga carretera comarcal C-1412 entre Calaf i Ponts, a la qual connecten, vora la vila, la carretera que porta a Solsona i que passa vora Vallferosa i la que es dirigeix a Portell i a l’Eix Transversal. Altres vies menors comuniquen els diferents indrets del terme, com la que porta a Cellers des de la vila, o com la carretera que trenca de la de Solsona a l’altura de Fontanet i es dirigeix a Ardèvol; des d’aquesta es pot accedir a Claret, a Sant Serni i a Llanera.
La població
Torà
© Fototeca.cat
Demogràficament fou una població notable a la fi de l’edat mitjana, amb 111 famílies o focs el 1365 (toranencs); amb el despoblament consegüent a la Pesta Negra baixà a 69 focs a la fi del segle XIV, però tornà a tenir les mateixes famílies que el 1365 en el fogatjament del 1553. Al segle XVIII conegué una notable expansió que arribà fins a 569 h el 1718 i 810 el 1787. Es mantingué després estancat fins a mitjan segle XIX, en què passà de 801 h a 1.062 entre el 1842 i el 1857, i de nou s’estancà per haver entrat tard en el camí de la industrialització i fins disminuí lleugerament durant la primera part del segle XX amb 1.037 h el 1887, 931 el 1900, 1.098 el 1936 i 985 el 1950. Mentrestant, la població de l’antic municipi de Llanera, totalment disseminada en els masos, es mantingué prou estable des del segle XVI (els 58 focs del 1380 havien passat a 85 el 1553) fins al segle XVIII (345 h el 1719 i 452 el 1787); assolí un màxim el 1860 amb 883 h —coherent amb la resta de la comarca—, però baixà molt aviat (392 h el 1900). Després d’una puja els anys 1940-50 (526 h), es detectà una tendència clara al despoblament (215 h el 1970), especialment als sectors de Llanera i a Vallferosa.
L’empenta del decenni del 1960 al 1970, que feu passar Torà de 1.054 h a 1.387 (amb Llanera de Solsonès, que s’hi annexà el 1968), es va deturar i s’experimentà una pèrdua d’habitants, amb 1 300 h el 1975, 1 279 h el 1981 i 1 136 h el 1991. Amb el canvi de segle, però, el creixement demogràfic s’accentuà; així, es passà de 1.159 h el 2001 a 1.274 h el 2005.
L’economia
L’economia del terme es basa principalment en l’agricultura i en la indústria. La zona de conreus és formada per terrenys margosos i guixosos fruit de l’erosió, amb sediments geològics que es mostren molt inclinats vers el N per la banda de l’Aguda i les muntanyes de Figuerola i que, en canvi, s’anivellen força a la riba esquerra del riu i es fonen vers ponent i a l’altra banda del Llobregós en les ondulacions d’Ivorra, Vicfred i Talteüll. Predominen els conreus de secà, principalment els cereals (ordi i blat), tot i que també es poden mencionar els conreus industrials i el farratge, a més de claps d’oliveres, ametllers i vinya. També hi ha petits sectors de regadiu, dedicats essencialment a hortalisses, que aprofiten l’aigua de la riera de Llanera, formada per les aigües que s’escorren de les valls de Puig-redon, Vallferosa i Llanera. La ramaderia se centra en la cria d’aviram i de bestiar porcí, oví i boví.
Mercat setmanal a Torà
© CIC-Moià
El sector industrial a Torà tingué com a pioner Ignasi Balcells, de Manresa, que el 1900 hi construí una fàbrica de telers de mà per a fer mocadors de seda. El 1920 Josep Francàs, fill d’Avinyó i fabricant de Barcelona, traslladà a Torà els seus telers de cotó, moguts per força elèctrica, i creà així la primera fàbrica moderna. Aquesta petita industrialització ha permès a Torà mantenir-se com una de les poblacions més importants de la Segarra i esdevenir pels seus serveis el centre d’atracció del sector NE de la comarca i de pobles veïns de l’Anoia i el Solsonès. La indústria moderna s’ha basat en el sector agroalimentari (pinsos), el de materials i equips elèctrics, el de materials de la construcció i en el químic. El mercat setmanal se celebra els divendres, a la plaça del Vall, i el Divendres Sant és tradicional celebrar una fira.
La vila de Torà
La vila de Torà (1.165 h el 2005), situada a 448 m d’altitud, marca l’altura mitjana de la seva vall i s’arrecera a la serra de l’Aguda, que li fa de marc de fons. Es troba a l’esquerra de la riera de Llanera, poc abans de la confluència amb la de Cellers i el Llobregós.
Carrer del nucli antic de Torà
© CIC-Moià
El nucli antic de la població mostra un clos semicircular, amb algunes obertures, i un vell portal vers migdia. És centrat en l’església de Sant Gil, a la qual menen carrerons, amb arcs, trossos coberts i cases ben restaurades. El poble nou s’ha estès per migdia. El primer eixample del poble forma una gran plaça allargada o passeig amb un tros porticat i un altre portal. Es començà a edificar al segle XVI, en iniciar-se el segon augment de població, i en aquest sector cal destacar la creu de pedra amb sòcol graonat, lligada a la llegenda de sant Ramon Nonat, ja que hom relata que la mula que portava el cos de sant Ramon des del castell de Cardona a Sant Ramon de Portell va fer aquí dos volts i va caure a terra, si bé reprengué el camí amb les despulles del sant. A continuació d’aquest segon tram, vers la carretera de Ponts, s’estén la zona de carrers moderns, més amples.
L’església parroquial de Sant Gil de Torà conserva l’orientació i alguns murs de l’època romànica, si bé es va refer en època gòtica avançada, com indica la seva volta, de gòtic florit. La porta de la façana de ponent té data del 1567 i el nom de Mestre Francesc, que indica l’època i l’autor de l’ampliació. Les naus laterals són neoclàssiques, i a l’exterior de l’església es veu una portalada tapiada de grans dovelles. La portalada lateral, que ara s’utilitza com a principal, és de gust plateresc. Aquesta església, que inicialment era sufragània de la de l’Aguda, el 1430 obtingué la possibilitat de tenir fonts baptismals i que el vicari de l’Aguda residís sempre a la vila, i el 1438 obtingué la plena categoria de parròquia. Inicialment era de la diòcesi d’Urgell, fins que el 1593 passà a la de Solsona, d’on és cap d’arxiprestat. L’església de Sant Gil és esmentada des del 1100, quan el vescomte Guerau Ponç de Cabrera, net d’Arnau Mir de Tost, la va cedir amb delmes, primícies i oblacions, juntament amb les esglésies de l’Aguda, que des del 1085 eren ja de la canònica de Solsona, a la comunitat canonical solsonina. De nou és esmentada el 1163 en l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona.
En l’època d’esplendor del segle XVI s’erigí a Torà un hospital de pobres, amb una capella dedicada als Sants Metges, que té en una llinda la data del 1589. Aquesta capella i l’edifici construït al costat amb portal de grans dovelles i finestrals platerescs, formen ara la casa de la vila. L’hospital, situat al començament de la plaça porticada, serví com a tal fins al segle XIX. El 1860 hi vingueren monges dominicanes de l’Anunciata, que es dedicaren a l’ensenyament. La capella encara té culte.
A la fi del segle XVII els franciscans, amb l’acord del consell de la vila, del bisbe de Solsona i de la duquessa de Cardona, decidiren de fundar un convent a la partida de les Pedrisses, extramurs, i prop de la creu de l’Home Mort. Des del 1694 els frares habitaren a Can Cavallers mentre es feia el convent, en el qual es llegeixen les dates del 1697 i el 1747, que revelen els anys extrems de l’obra. L’església es rehabilità per a usos culturals, mentre que el convent restà en mans privades.
Quant als equipaments culturals de la vila destaca el Museu del Pa, situat al nucli antic; mostra un antic forn de pedra i col·leccions d’utensilis relacionats amb la fabricació del pa. Pel que fa a les festes populars, a Torà la festa major s’escau el primer cap de setmana de setembre, per Sant Gil. El primer diumenge de maig, se celebra també la festa del Roser, on es fa l’anomenat ball de priors i priores. Finalment, al mes de febrer i més concretament durant la setmana abans de carnaval té lloc la celebració anomenada festa de la Llordera, amb una desfilada de gegants on el Brut i la Bruta, prenen un gran protagonisme, juntament amb altres personatges (el Bonic, la Bonica i el Brau).
Altres indrets del terme
L’Aguda
El llogaret de l’Aguda (o l’Aguda de Torà), amb les casetes que l’envolten, dista uns 4 km escassos de la vila, i s’hi arriba per una pista que surt de la carretera de Calaf a Ponts. Del castell de l’Aguda resten notables trossos de murs i de dues torres de 2 o 3 m d’alçada, ja que la darrera que restava en peu va caure el 1907 sobre el santuari de Santa Maria de l’Aguda. Sota del castell, i en els plans que corona el seu cimal, es desenvolupà una parròquia i un petit agrupament entorn seu, que tenia 9 famílies el 1380, en el moment de ple despoblament del terme, i 13 h segons el cens del 1910.
Aquesta parròquia tenia inicialment com a centre l’església de Sant Salvador de l’Aguda, situada uns 300 m vers llevant del santuari i el nucli habitat de l’Aguda. Aquesta capella és un edifici romànic de pedra gran amb una nau, absis i porta al mur de migdia, que correspon a l’edifici que fou consagrat el 22 de febrer de 1190 pel bisbe d’Urgell, amb assistència dels Cervera, aleshores senyors del lloc.
Més esponerosa és l’església de Santa Maria de l’Aguda, que aviat prengué el relleu a l’església de Sant Salvador com a centre religiós de l’Aguda, i posteriorment amb el caire de santuari. És un edifici d’una nau i absis sobrealçats, aquest ornat d’arcuacions i bandes llombardes. Té capelles afegides a banda i banda, porta a ponent refeta i un campanar de planta rectangular més modern. És un edifici que cavalca entre els segles XI i XII i que ha estat modificat en diferents èpoques. Avui dia queda poc de l’antiga esplendor de l’Aguda, i és ara una dependència de l’església de Torà, la seva antiga filial.
Llanera i Sant Serni
Vista de l’església de Sant Martí de Llanera
© Patrimonifunerari.cat
Vers el sector oriental del terme hi ha el poble de Llanera (13 h el 2005). A la dreta de la riera de llanera, s’alça l’antiga parròquia de Sant Martí de Llanera, en estat ruïnós, i les restes del castell de Llanera, que amb el de Vallferosa eren defenses o punts de guàrdia de la contrada. El castell de Llanera és esmentat ja el 1010 al testament del bisbe de Vic Arnulf, i més endavant el comte i bisbe d’Urgell el cedí a Guifre Eldemar i, si no tenia fills, a la seva canònica. Entre els feudataris hi hagué Pere Humbert, fill d’Humbert Guitard, probablement germà del prepòsit de la canònica solsonina Ramon Guitard, que acompanyà el comte d’Urgell en les expedicions castellanes. La jurisdicció del terme passà a la nissaga dels Vilaró, que tingué un paper important a l’Església de Solsona, però la jurisdicció criminal fou dels vescomtes de Cardona, dins la batllia de Cardona. L’església fou consagrada el 1060 pel bisbe d’Urgell; vers el 1630 devia estar ruïnosa, perquè hom l’anava reconstruint i els cònsols de Llanera demanaren ajuda a la comunitat de canonges de Solsona el 1638 (aquests els concediren 20 lliures dels terços de l’home mort i, més endavant, donaren més diners). El capellà d’aquesta parròquia era considerat vicari de la comunitat de Solsona, que era la que arrendava les terres de l’Església i pagava el vicari.
Al S del poble de Llanera i a l’esquerra de la riera que porta el mateix nom hi ha la caseria de Sant Serni (33 h el 2005). Vora l’església, que és sufragània de la parròquia de Claret, hi ha la masia de Can Mas, que havia estat la seu de la casa del comú de l’antic municipi de Llanera. La festa major de Sant Serni se celebra el segon diumenge de setembre.
Vallferosa, Fontanet i Puig-redon
Al N de Torà hi ha el terme parroquial de Vallferosa, que comprèn l’antiga Vallis Frauosa i les costes de Santa Maria (per on passa la carretera a Solsona). És la zona més agresta i àrida del municipi. L’antiga església parroquial de Sant Pere de Vallferosa (construïda de nou el 1698, sense culte des del 1940) s’alça a la vora de la riera del mateix nom i vora seu hi ha la imponent torre de guaita o de defensa circular (de 32 m d’alçada) del Torre de Vallferosa. L’església fou cedida el 1109 a Santa Maria de Solsona per Guerau Ponç i Ramon Rotllan, amb la seva muller Adalgarús, amb els delmes i serveis que havien de fer els homes. L’alt domini del castell de Vallferosa (esmentat ja el 1052) fou dels comtes d’Urgell i després del comtat i ducat de Cardona, on s’integrà posteriorment a la batllia de Torà. En foren feudataris Ramon de Camporrells (1166) i Ramon de Ribelles (1166), que la vengué a Bernat de Granyena (durant alguns anys la comanda templera de Granyena en rebé els fruits). Al segle XIV s’hi establí la nissaga dels Brull (es conserva un sarcòfag de Bernat del Brull al Museu Diocesà de Solsona). L’església i les seves terres continuaren en mans dels bisbes d’Urgell (després de Solsona), però la baronia de Vallferosa era el 1603 de Josep de Ferrer Ferrera i al segle XVIII de Cristòfol de Gironella, ciutadà honrat de Barcelona.
El 1940 fou adoptada com a temple parroquial l’església de Santa Maria, prop de la carretera de Solsona a Torà, que continua essent el centre de les poques cases habitades de Vallferosa (19 h el 2005) i de les de Puig-redon. La caseria de Vallferosa celebra la festa major el diumenge posterior a la festivitat de la Mare de Déu d’Agost.
Aspecte exterior de l’església de Sant Miquel de Fontanet
© Patrimonifunerari.cat
A la confluència de les rieres de Llanera i de Vallferosa, al NE de Torà hi ha el poble de Fontanet (12 h el 2005), centrat per l’antiga església parroquial de Sant Miquel de Fontanet, que s’alça dominant les valls de Puig-redon i de Torà. Al seu costat hi ha la rectoria i una altra casa. El lloc havia tingut 10 cases a la fi del segle XVIII, i de la parròquia eren sufragànies les esglésies de Sant Pere de Figuerola i de Sant Joan de Puig-redon. Aquest poble celebra la festa major per Sant Miquel, el 29 de setembre.
Puig-redon és una caseria que es troba entre Fontanet i Vallferosa, a redós del puig homònim. Cal Millet (antigament Malasanc), juntament amb Cal Rafel i la seva capella dedicada a Sant Joan integren el sector més important, on es troba també el mas de Bells. Aquests masos i altres de la zona (Jovans, Bellera, Casanova, les Freixes, Soler) són esmentats ja al segle XV. Se celebra la festa major el diumenge després de Sant Antoni, al gener.
Claret i Cellers
Església de Santa Maria de Claret
© Patrimonifunerari.cat
El poble de Claret, amb 6 h el 2005, (dit Claret de Figuerola per una de les grans masies i antic terme del municipi, o també Claret dels Pagesos en oposició a Claret dels Cavallers del Bages) es troba al SE del terme, al sector esquerre de la riera de Llanera, en un planell sota uns contraforts de la serra de Pinós, centrat per l’antiga església parroquial de Santa Maria de Claret, i un grupet de masies avui quasi totes deshabitades. L’edifici és romànic, encara que modificat, i conserva sarcòfags i osseres dels senyors feudals. La festa major de Claret se celebra el diumenge després de l’Ascensió.
El lloc fou poblat des dels primers temps de la conquesta d’aquest sector i ja el 1026 és esmentat el castell de Claret, on s’establí una família que portà aquest cognom; el 1139 Bernat de Claret donà la meitat del castell i dels seus homes i el terme a l’Església de Solsona. Un fill seu es casà amb Ermessenda, filla d’Arnau de Cardona. Aquesta família contribuí a la conquesta de la Segarra i de l’Urgell; hom en troba alguns membres al segle XIII a Granyena i a altres llocs. Al principi del segle XVI eren senyors de Claret, Cellers i Figuerola.
El poble de Cellers (26 h el 2005), al S de Claret, a la vall de Forest i prop de la riera del mateix nom, és centrat per l’església parroquial de Sant Martí de Cellers i un grupet de cases. Prop seu s’alça l’antic monestir de Sant Celdoni i Sant Ermenter de Cellers. En un document datat el 1038, conservat a l’Arxiu Episcopal d’Urgell, consta una donació a Guillem, Galí i Sunifred (probablement tres companys monjos) de l’església de Sant Martí de Cellers, amb l’encàrrec que tinguessin cura de l’església de Sant Celdoni, on s’establí una petita comunitat monàstica que adoptà la regla benedictina, i formà un priorat que el 1070 fou unit al monestir també benedictí de Sant Serni de Tavèrnoles. Una llegenda tardana (recollida al segle XVI) diu que els cossos dels màrtirs sant Celdoni i sant Ermenter foren portats de Calahorra a Cellers al moment de la invasió musulmana, cercant un indret amagat, on després s’edificà l’església. La festa major s’escau el segon diumenge d’octubre.
Resta de l’antic monestir de Cellers l’església (segles XI-XII), notable exemplar romànic, restaurat, compost d’un creuer amb tres absis però sense nau (probablement inacabat); la cripta, amb capitells originals, fou restaurada el 1898. Probablement a causa de les epidèmies que delmaren la població a la meitat del segle XIV, el monestir restà sense gent i el poble només tenia sis famílies; a la fi del mateix segle, el comte de Cardona Joan Ramon Folc, usant el seu poder i el consentiment del seu feudatari Ramon de Pinós, i adduint la solitud del lloc, s’apoderà de les relíquies o cossos dels Sants Màrtirs i les donà a la parròquia de Cardona, on foren dipositades a l’altar major de l’església de Sant Miquel, recentment construïda (el solemne trasllat es feu el 19 d’octubre de 1399). Les rendes del priorat foren cedides el 1593 a la nova canònica diocesana de Solsona. Fou senyor feudatari del lloc Bernat d’Anglesola; passà als Pinós i el 1514 era del mateix senyor de Claret.
La història
L’Aguda i Torà, sempre formant una unitat, són esmentats en documents dels anys 1024 i 1034 com a límits de Guissona i de Fontanet. Des dels volts del 1050 era senyor del lloc Ramon Miró d’Aguda, cunyat d’Amat Elderic d’Oris, el primer senescal de la casa comtal de Barcelona.
Sembla que també era parent d’Arnau Mir o Miró de Tost, el repoblador de la vall d’Àger i d’Ecard, Miró, que l’any 1085 traspassà el castell de l’Aguda al seu hereu Bernat. A partir d’aquest moment es perfila una família senyorial cognominada Aguda, per bé que l’alt domini del lloc consta en mans dels Cabrera, descendents d’Arnau Mir de Tost, l’any 1100 i de Ponç de Cervera, senyor de l’Aguda i de Torà el 1190; el llinatge de la família Cervera continuà amb l’alt domini fins a la fi del segle XIII.
Vers el 1301 el vescomte de Cardona comprà la jurisdicció dels llocs de l’Aguda, de Torà i de Vicfred, que no es mogueren mai més de l’òrbita de la gran casa cardonina i algun temps després Torà passà a ser el cap d’una de les batllies del ducat de Cardona.
La vila de Torà fou fortificada sota la dependència dels Cardona, que fa que el lloc s’anomeni castell i fortalesa des del segle XIV. També fou escenari d’una famosa lluita contra els bandolers el 1578, en què participà el mateix duc de Cardona.
La població sofrí diferents escomeses en les guerres Carlines: el 1836 fou escenari de fortes topades entre les tropes d’Espoz i Mina i les del baró d’Eroles, i l’any següent fou presa per Tristany, després d’un llarg bombardeig.