Ingressà al monestir de Montserrat el 1894 i fou ordenat de sacerdot el 1902. Entre dues docències de matèries bíbliques i llengües orientals a Montserrat (1902-06 i 1910-13), sojornà a Jerusalem (1906-10), on fou deixeble dels exegetes Lagrange, Vincent i Abel, visità les terres bíbliques i començà a aplegar elements per al futur museu bíblic montserratí. Durant aquests anys publicà una sèrie d’articles a la Revista Montserratina i la narració del seu viatge El Sinaí (1913, reeditat el 1951). Els anys 1913-22 ensenyà hebreu i siríac a Roma, al Pontificio Istituto Anselmiano. Intervingué (1917) en els preparatius per a la creació de la Congregació Oriental i del Pontificio Istituto Orientale, on ensenyà siríac i hebreu (1918-20). Fruit d’aquestes classes fou la publicació de la gramàtica d’hebreu Legisne Toram? (1919), que fou adoptada en molts seminaris i universitats i reeditada diverses vegades. De tornada a l’Orient el 1922, tingué una vinculació molt plena amb l’Església Siríaca catòlica (n'adoptà el ritu, col·laborà amb el patriarca Efrem Rahmani en les tasques d’edició dels llibres litúrgics siríacs, envià a Pius XI, el 1923, una memòria sobre un treball en bé dels siríacs jacobites, etc.). El seu viatge per Mesopotàmia (1922-23), on adquirí, entre molts altres objectes, el talent que és al Museu de Montserrat, el descriví en el Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq, que no fou publicat, llevat d’alguns fragments, fins el 2010 amb el títol de Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923), a cura de Damià Roure. Després d’una nova docència a Roma, el 1924 anà a Jerusalem, subvencionat per Francesc Cambó, per endegar el projecte d’una versió catalana de la Bíblia a compte de la Fundació Sant Damas, de Barcelona (Fundació Bíblica Catalana). La discrepància de criteris féu que es trenqués la col·laboració entre aquesta entitat i el monestir de Montserrat; llavors emprengué sol l’obra que havia d’ésser coneguda com la Bíblia de Montserrat (Bíblia). Hi publicà els volums següents: El Gènesi (1926), L’Èxode - El Levític (1927), Els Nombres - El Deuteronomi (1928), El Psalteri (1932), I i II de Samuel (1952), i els volums d’il·lustració El Gènesi (1929) i L’Èxode - El Levític (1934). De tornada definitivament a Montserrat el 1951, hi continuà els treballs bíblics i hi creà un petit nucli d’estudi de l’Església Siríaca; el 1952 publicà Litúrgia siríaca de Sant Jaume. Anàfora dels XII Apòstols, versió de la missa siríaca.
Bonaventura Ubach i Medir
© Fototeca.cat
Biblista i orientalista.