De la fundació a la fi de la Guerra Civil Espanyola
La major part dels seus membres fundadors o incorporats en els primers moments procedien del tradicionalisme, del qual havien sortit perquè aquest no permetia la propaganda a favor de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, o d’Acció Catalana Republicana, quan aquesta donà la seva aprovació als articles de la constitució de la República considerats lesius per a la llibertat religiosa; d’altres procedien de la Lliga Regionalista i fins i tot d’Esquerra Republicana o no havien actuat fins llavors en cap organització política.
Tingué un diputat a les Corts constituents, Manuel Carrasco i Formiguera, i un altre al Parlament de Catalunya, Pau Romeva. En tot moment mostrà una actitud de defensa dels drets de Catalunya, de la democràcia i del progrés social. Votà a favor de la llei de Contractes de Conreu, mantenint, però, els vots parcials contraris emesos durant la discussió del text. Desaprovà l’actuació del Govern de la Generalitat el 6 d'octubre de 1934.
Durant la Guerra Civil es trobà en una situació difícil i es mantingué fidel a les institucions catalanes i democràtiques, però manifestà clarament la seva oposició a la política dels governs que les regien. Tingué víctimes per tots dos costats: mentre Carrasco i Formiguera era afusellat a Burgos pel règim del general Franco, dos dirigents, Francesc de Paula Badia i Tobella i Rafael Morató i Senesteva, i molts afiliats foren assassinats a Catalunya per elements revolucionaris.
Actuà intensament en la salvació de gent perseguida, especialment en la dels sacerdots, els quals protegí i ajudà, amb la cooperació obtinguda gràcies als contactes personals de Lluís Vila i d’Abadal amb el cardenal Vidal i Barraquer. En col·laboració amb el ministre nacionalista basc Manuel de Irujo, treballà per la normalització de les relacions entre el Govern de la República i la Santa Seu.
Unió Democràtica durant el franquisme
En acabar-se la Guerra Civil, la major part dels dirigents s’exiliaren. Alguns dels que romangueren al país reorganitzaren el partit en clandestinitat des del començament del 1941. Llavors lluità en defensa de la cultura catalana, perseguida.
Formà part de tots els organismes de coordinació de l’oposició clandestina des que, el 1944, començaren a formar-se. Es coordinà també amb altres partits democràtics d’inspiració cristiana de l’Estat espanyol, fins a formar-hi l’anomenat Equip Democratacristià d’aquest Estat (1965).
Amb aquest Equip s’integrà a la Unió Europea Democratacristiana i Internacional Democratacristiana, dins les quals ha ocupat càrrecs importants. Ajudà en la fundació de la Unió Democràtica del Poble Valencià (després anomenada del País Valencià), el 1965, i de la Unió Democràtica de les Illes, el 1974, i participà en el procés de normalització democràtica de l’Estat espanyol, accentuat des de la mort del general Franco.
Després del franquisme: Convergència i Unió (1979-2015)
Concorregué a les eleccions del 1977 dins la coalició Unió del Centre i la Democràcia Cristiana de Catalunya, i hi obtingué resultats molt modestos. Arran del seu setè congrés (1978), Anton Cañellas i Balcells, diputat i cap visible del partit, l’abandonà per vincular-se a la UCD i crear després Centristes de Catalunya-UCD.
El 1979 formalitzà amb Convergència Democràtica de Catalunya la coalició Convergència i Unió, dins la qual es presentà a les eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat, al Parlament de Catalunya, a les municipals i al Parlament Europeu (si bé els electes per a aquesta cambra formaven part de grups diferents: en el cas de d’UDC, del Partit Popular Europeu). Malgrat les tensions intermitents entre ambdós socis, l’aliança es reforçà el 2001 amb un acord que convertia la coalició en federació, i reportà sempre a UCD representació en les diverses cambres: al voltant d’un terç dels escons de CiU al Parlament de Catalunya i al Congrés (on ocupà el càrrec de portaveu des del 2004) i al Senat, a més d’un bon nombre de regidors i alcaldes. De manera similar, membres d’UDC ocuparen sempre càrrecs en els diversos governs de CiU a la Generalitat de Catalunya: entre dues i tres conselleries entre el 1980 i el 2003, i novament dues conselleries des de l’any 2010, i tres el 2012.
Llevat de la legislatura 1995-99, fins el 2003 la presidència del Parlament de Catalunya recaigué en un membre d’aquest partit (M. Coll i Alentorn, 1984-88; Joaquim Xicoy i Bassegoda, 1988-95, i Joan Rigol i Roig, 1999-2003). Els anys 2010-15 UDC tornà a ocupar aquest càrrec en ésser elegida Núria de Gispert.
Entre els dirigents principals del partit en aquesta etapa cal esmentar Miquel Coll i Alentorn, que presidí el Consell Nacional del 1963 al 1987, i al qual succeí Joan Rigol i Roig (1987-2000), Lluís Franco (2000-03), Ramon Espadaler (2003-14, i secretari general des d’aquest any) i Josep Maria Pelegrí (des del 2014). Per la seva banda, el portaveu al Congrés dels Diputats (2004-15) i secretari general de CiU (2004-14) Josep Antoni Duran i Lleida presidí el comitè de govern del 1987 al 2014, càrrec des del qual exercí una influència cabdal en l’orientació del partit. Altres membre destacats del partit foren Concepció Ferrer, presidenta del comitè de govern (1984-87) i diputada al Parlament Europeu (1987-2004) i Joana Ortega, vicepresidenta del govern de la Generalitat (2010-15). En 1992 constituí la Fundació Miquel Coll i Alentorn, que es desvinculà del partit l’any 2016.
Tensions amb l’independentisme i desaparició (2015-2017)
A partir de la segona dècada del segle XXI, l’ascens del sobiranisme i l’independentisme introduïren tensions, tant entre els dirigents d’UDC i CDC com dins mateix d’UDC. Un primer enfrontament intern es produí en el congrés del maig del 2012, quan les tesis més favorables a la independència de Catalunya liderades per Josep Maria Vila d’Abadal foren derrotades pel sector oficialista de Duran i Lleida.
Tanmateix, pressionat tant per la implantació creixent de l’independentisme com per les creixents desavinences amb CDC, en la consulta interna del 14 de juny de 2015 s’imposaren per una majoria justa (51,8%) les tesis oficialistes, enfront del sector clarament independentista (46,1%). Però arran de les polèmiques entorn del pronunciament clar a favor o en contra de la independència, els dos consellers d’UDC al govern català, Ramon Espadaler i Josep Maria Pelegrí, i la vicepresidenta Joana Ortega, dimitiren el càrrec el 17 de juny. L’endemà la direcció de CDC declarà finalitzada Convergència i Unió, situació que UDC assumí el dia 24 segregant els respectius diputats al Congrés dels Diputats, bé que mantenint el grup parlamentari a efectes formals fins a la fi de la legislatura.
El 12 de juliol es constituí a Barcelona Demòcrates de Catalunya a partir d’una escissió d’UDC del sector independentista. En les eleccions del 27 de setembre de 2015, per primer cop UDC no obtingué representació al Parlament de Catalunya. Tampoc n’obtingué al Congrés dels Diputats en les eleccions del 20 de desembre de 2015, les primeres en què es presentava sense CDC. El gener del 2016, Josep Antoni Duran i Lleida dimití la presidència del comitè de govern. Assumí el lideratge efectiu d’UDC el secretari general Ramon Maria Espadaler. La crisi, tanmateix, continuà amb la sortida de càrrecs: a més de nombrosos alcaldes i regidors, l’abril del 2016 ho feu l’eurodiputat Francesc Gambús i, al maig, el vice-secretari general Antoni Font. El partit renuncià a concórrer a les eleccions generals del juny d’aquest any. La complicada situació financera, determinada per un deute inassumible, l’abocà a anunciar concurs de creditors al juliol. El 24 de març de 2017 la direcció d’UDC anuncià l’inici de la liquidació del partit, dictat per un jutjat de Barcelona. Culminada el 23 d’octubre, feu efectiva la desaparició formal del partit.
A banda, el partit també resultà afectat per un afer de corrupció, consistent en la desviació de fons públics, a conseqüència del qual els tribunals sentenciaren, el gener del 2013, condemnes de presó per a alguns excàrrecs del partit i per a un empresari que hi estava relacionat.