És una plana formada pels al·luvions d’aquest riu al peu de les terrasses plistocèniques que voregen els estreps meridionals de la serralada carpàtica, i solcada de N a S pels nombrosos afluents de l’esquerra del Danubi. La vall de l’Olt la divideix en dues subregions: l'Oltènia o Petita Valàquia (W) i la Muntènia o Gran Valàquia (E). És una regió agrícola (cereals, bleda-rave, tabac) i també industrial, on hi ha els principals jaciments de petroli de Romania. Ha estat sempre una regió d’atracció humana. La capital —que ho és també de Muntènia i de tot l’estat— és Bucarest. Altres ciutats importants són Ploesti, Brăila i Craiova (capital de l’Oltènia). Prengué el nom del poble dels valacs (valac), que s’hi instal·là al s. XIII i es constituí principat independent al s. XIV, després que el capitost Basarab, havent-se sostret al domini hongarès i al tribut al kan dels tàtars, prengué el títol de gran voivoda. Els seus successors eixamplaren els territoris, que assoliren l’extensió màxima sota Mircea el Gran. El 1394 els turcs envaïren Valàquia, que hagué de declarar-se tributària de la Sublim Porta, fins que, després de la victòria turca damunt els hongaresos a la batalla de Mohács (1526), restà plenament sotmesa al soldà. No hi valgué la victòria de Miquel el Brau (1593-1601), el qual aconseguí, d’una manera efímera, la unió política dels tres principats de Valàquia, Moldàvia i Transsilvània. L’apropament del príncep Constantí Brâncoveanu (1688-1714) a Rússia feu que la Porta decidís d’instaurar a Valàquia un règim fanariota (1714-1821). La insurrecció dels cristians dels principats danubians contra l’imperi Otomà, iniciada al començament del segle XIX pel grec Alexandros Ypsilantis, topà a Valàquia amb una insurrecció rural paral·lela contra els fanariotes, dirigida per Tudor Vladimirescu, que fou derrotat i assassinat. A partir de llavors el soldà nomenà prínceps d’origen romanès (els Ghica) a Valàquia. El 1848 esclatà el moviment nacionalista romanès a Valàquia i els patriotes valacs proclamaren la independència del principat; però la intervenció russoturca posà fi a l’aixecament revolucionari. Després de la guerra de Crimea, Moldàvia i Valàquia s’alliberaren totalment de la sobirania turca i passaren sota la protecció de les potències europees (tractat de París del 1856). Ambdós principats votaren llur unió el 1857, la qual dugueren a terme en escollir el mateix príncep, Alexandre I, del llinatge dels Cuza, per tal de regir el nou estat, que a partir d’aleshores (1862) prengué el nom de Romania.