La geografia
Cap de comarca, Viella. Ocupa un sector dels Pirineus axials, on la vall de la Garona s’enfondeix d’E a W, dominada pel muntanyam (Aran alt i mitjà), que acaba rebutjant-la cap al N, on la vall (baix Aran) s’obre per un trau a Occitània i a l’Atlàntic. L’eix hidrogràfic entre les conques de la Garona i l’Ebre coincideix aproximadament amb els límits de l’Alta Ribagorça (S) i el Pallars Sobirà (E). El límit meridional forma part de la carena més sostinguda dels Pirineus, a llevant de la Maladeta, on el tuc de Molières culmina a 3 010 m alt., seguint per la cresta de Salanques, el tossal d’Es Estanhets (2.882 m), el Besiberri Nord (3.015 m), la serra de Tumeneia (2.935 m), el Montardo (2.833 m) i el gran tuc de Colomers (2.933 m). El límit pallarès, a l’est, té com a fites el tuc de Ratera (2.858 m) i el tuc gran de Sendrosa (2.702 m), el port de la Bonaigua (2.072 m), el tuc de la Llança (2.659 m), el massís de Beret i el tuc dera Gireta (2.591 m). D’ací a ponent encara hi ha els tucs d’Eth Milh (2.802 m), de Pietar (2.720 m), de Mauberme (2.880 m) i de Crabèra (2.630 m), abans no davalla a la vall de la Garona, que a uns 600 m constitueix el nivell de base de tota la capçalera del riu. El límit ponentí amb Comenge, més baix que el septentrional (tuc de Vacanera, 2.192 m; Eth Portilhon, 1.300 m), és, però, igualment inaccessible i es torna a elevar en arribar a l’Alta Ribagorça (malh des Pois, 2.881 m), el límit hidrogràfic amb la qual és d’abast estratègic a la tuca del port de Viella (2.606 m alt.). La Vall d’Aran, doncs, és tancada pel relleu tant a Catalunya com a l’Estat francès. Les dues grans carenes paral·leles del S i el N corresponen a l’anomenat geoanticlinal central i al geoanticlinal de Bossost, respectivament, enllaçats per contraforts transversals. El geoanticlinal central té a la base essencialment un batòlit de roques plutòniques àcides, mentre que el geoanticlinal de Bossost és de materials sedimentaris silurians, i a llevant dominen les llicorelles metamòrfiques, molt menys resistents en els climes freds que els granits i que l’erosió glacial ha arrasat originant calmes extenses, com el pla de Beret. Aquesta erosió glacial quaternària donà al paisatge la fesomia actual. La vall de la Garona, planera i ampla, fou afaiçonada per una glacera de 400 m d’amplària, alimentada encara per glaceres laterals, com les de l’Unhòla per la dreta i l’Aiguamòg i de Valarties per l’esquerra, suspeses damunt la vall principal per graons de confluència. L’acció del glaç esportellà les carenes, allisà les valls i les emplenà de sòls fèrtils.
EL clima actual és molt diferent, encara que les temperatures també són fredes (mitjana del port de la Bonaigua, 3,7 °C; de Viella, 9,2 °C; manquen dades del baix Aran, de clima més suau). Les mitjanes de juliol són de 17 °C a Viella i d’11,4 °C al port de la Bonaigua; i les de gener, d’1,3 °C a Viella i -4 °C al port de la Bonaigua. Val a dir que les diferències són petites amb relació a la diferència d’altitud (uns 1.100 m, car l’estació meteorològica de Viella és a 970 m). Això vol dir que hi ha inversió de temperatures entre Viella i els llogarets a mig aire de la vall, que miren per damunt la massa d’aire fred i pesant que els dies encalmats d’hivern s’empara del fons emboirat de la vall. Les precipitacions són notables: 1.163 mm al port de la Bonaigua i 873 a Viella, 200 més que en una altitud similar de la vall de la Noguera Pallaresa. A tots dos vessants dels Pirineus les precipitacions màximes són registrades al llindar de l’estiu (maig-juny), però al Pallars ja s’acusa una temporada seca, mentre que a la Vall d’Aran cada mes rep enllà de 45 mm de precipitacions, que cauen un dia de cada tres de mitjana. És l’únic cas de clima atlàntic dels Països Catalans. L’amplitud tèrmica relativament forta i la freqüència de nevades (un terç dels dies de precipitació al port de la Bonaigua, 30 dies sobre 123 a Viella, on pot nevar deu mesos l’any) indica que és un clima atlàntic de muntanya, i encara de muntanya alta fora de la vall principal. Alimentat per aquestes precipitacions, la Garona és un riu cabalós i ràpid, que en una cinquantena de quilòmetres, d’ençà que el riu de Ruda és anomenat Garona, davalla uns 700 m. Hom sosté també que la veritable Garona és la del Joèu, que sorgeix als ulls deu Joèu amb un cabal de 2 a 10 m3/s després d’un trajecte subterrani de 3,5 km entre calcàries devonianes d’un mateix sinclinal.
Vista general de la vila de Viella
© Arxiu Fototeca.cat
Les altres contribucions importants al cabal que se’n va cap a Occitània són les de l’Unhòla i del riu de Varradòs per la dreta i l’Aiguamòg i el riu Nere per l’esquerra. Però així com la capçalera oculta de la Garona és a l’Alta Ribagorça, la Vall d’Aran també inclou les capçaleres de la Noguera Ribagorçana, una branca de la qual passa vora l’hospital de Viella, i de la Noguera Pallaresa, que, com a riu de Montgarri, neix al pla de Beret, només a mig quilòmetre de la Garona, que pot acabar capturant-lo. Completen la hidrografia aranesa una munió d’estanys que alimenten aquestes capçaleres, que són especialment nombrosos als circs de Montardo i de Colomers.
La vegetació
El segment inferior, obert cap al nord, entre Eth Pònt de Rei i Viella, té caràcter acusadament atlàntic. La part més baixa, fins a uns 800 m, pertany al domini del bosc humit de roure pènol i de roure de fulla gran.
La vall de Ruda, a la Vall d’Aran
© Fototeca.cat
Entre 800 i 1200 m, aproximadament, la vegetació zonal és la fageda amb joliu, molt rica, substituïda en alguns solells per boscs acidòfils de roure de fulla gran. Entre 1.200 i 1.800 m predomina l’avetosa, en comptes de la qual als solells hi pot haver bosc de pi roig. Cap a 2.000 m el bosc s’acaba amb una garlanda d’arbres caducifolis subalpins, principalment bedoll pubescent. Per damunt hi ha l’estatge alpí, amb prats de càrex corbat, etc. La part alta de la vall, de Viella en amunt, és orientada en direcció E-W i no és tan oceànica. La seva vegetació recorda més la del vessant meridional dels Pirineus: rouredes humides i fagedes desapareixen, però l’avetosa es manté a les obagues. La garlanda superior de caducifolis cedeix el lloc al bosc subalpí de pi negre amb neret. A tots dos segments tenen importància les landes i pastures, i també els prats dalladors. Vernedes i prats molls segueixen el fons de les valls.
La demografia i l’economia
A l’alta edat mitjana una immigració fràncica devia completar el poblament aranès, segons es desprèn de topònims germànics, com Montcorbau, Escunhau, Betren, Betlan, Begòs i Bausén. La població aranesa ha patit tradicionalment la inestabilitat fronterera: d’uns 7.000 h el 1313, quatre segles després estava a punt de despoblar-se (3.083 h). El 1787 s’havia recuperat (5.559). El ritme encara s’accelerà, i el 1860 la Vall d’Aran assolí el seu màxim conegut (11.272 h); Bossost i Canejan tenien més habitants que Viella: és el contacte amb l’Estat francès. Una davallada brutal reduí la Vall a 7.957 h el 1877. La minva constant produí uns mínims realment baixos: 6.389 h el 1900, 4.681 el 1940 i 5.055 el 1970. El 1981 hi havia 5.923 h, i el 1991, 6.184 h. Segons la renovació del padró del 1995, la població era de 7 148 h, xifra que augmentà a 7.425 h el 1998. El 2001 la població era de 7.691 h, amb una densitat de 12,4 h/km2. En el període 1998-2001 el cens s’incrementà en 266 h, a un ritme anual de l’1,2% (en l’interval 1991-98 el creixement absolut havia estat de 1.241 persones, a un ritme del 2,6%). El saldo vegetatiu fou del 2,1‰, el saldo migratori, de l’11,6‰ i el creixement total de la població, del 13‰. Els municipis d’Arres (que passà de 64 h el 1998 a 58 h el 2001), Bausén (de 67 h a 53 h) i Vilamòs (de 148 h a 139 h) foren els únics que davallaren. La resta de nuclis de la comarca incrementà la seva població. Bossost (959 h el 2001) augmentà el cens el 16,8% i Canejan (110 h) cresqué un 10%. Viella, el cap comarcal, concentrava el 52,4% de la població amb 4.029 h i un creixement absolut de 133 persones respecte el 1998. Tan sols dos nuclis, Salardú (1 444 h) i Viella, superaven el miler d’habitants. Per trams d’edat, el 2001 la comarca presentava una població madura, amb una certa tendència al rejoveniment: el 15,6% de la població tenia menys de 15 anys, el 70,6% era població adulta i el 13,8% sobrepassava els 65 anys. El mateix any, la població activa es calculava en 4.124 persones, amb una taxa d’atur del 5%. El 2,3% de les persones ocupades treballava en el sector primari, el 5,6% en la indústria, el 15,8% en la construcció i el 76,4% en els serveis.La comarca té una concentració municipal molt forta: el 1967 Arties, Bagergue, Gessa i Tredòs, presidits per Salardú, constituïren el nou municipi de Salardú. I el 1970 els del Mig Aran (Arròs i Vila, Betlan, Escunhau, Gausac i Vilac) foren annexats a Viella. En canvi, al Baix Aran continuen separats els set municipis tradicionals. La Vall d’Aran, on domina netament la propietat col·lectiva (gairebé tots els terrenys no conreats ni edificats), és una comarca forestal i ramadera: el 1989 el bosc ocupava el 22,8% del territori, els prats i les pastures permanents el 72,1% i els conreus el 0,1%. Els prats han anat guanyant terreny a l’agricultura, que els últims anys s’ha orientat cap a la ramaderia. Pel que fa a l’agricultura, els cereals no han ocupat mai una superfície superior a l’exigida per les necessitats dels diferents pobles, però des de fa anys aquestes necessitats no es cobreixen. El blat era, al segle XVIII, el cereal més important.
Vista panoràmica de la Vall d’Aran, amb Vilac, al fons
© Fototeca.cat
Els 9 molins que hi havia a la Vall demostren que els cereals hi tenien una certa importància. El blat i el sègol han desaparegut, i gairebé l’únic cereal que prospera és el blat de moro (milhòc), amb unes 10 ha el 1989. El conreu de la patata, introduït al segle XVIII, esdevingué important, però del 1950 al 1970 disminuí. El farratge constitueix el principal conreu. L’any 2003 se censaren 57 ha de terres conreades (51 ha de secà i 6 ha de regadiu). En molts municipis els prats han esdevingut gairebé una monocultura. Els prats naturals són constituïts per un 70-75% de gramínies i un 20-25% de lleguminoses. La importància de la ramaderia sobre altres activitats agrícoles s’ha fet palesa els darrers anys, però malgrat tot ha sofert també una forta davallada. La crisi de la transhumància, la mecanització del camp i la desaparició de les dues indústries de transformació de llet a Viella i Bossost han repercutit en la reducció de tota mena de bestiar. Els aranesos han tingut dificultats tradicionalment per a fer transhumar els seus ramats, primer del costat català i després de l’occità. Però l’abundor de pasturatges de bona qualitat a diferents altituds ha compensat aquesta dificultat: el bestiar de llana, molt important al segle passat (45.000 caps el 1860), sofrí una forta crisi durant aquest segle i el 1986 només en restaven 3.800 caps. Però a partir d’aquest any la ramaderia ovina augmentà i el 1991 arribava als 7.979 caps. El bestiar boví tingué també una evolució semblant (9.000 el 1860, 2.000 el 1986 i 1.597 el 1991); tanmateix, cal constatar un canvi en el tipus de bestiar, abans sobretot de bestiar de treball, i ara de vaques lleteres per a la producció de vedells i de llet. Al començament del segle XX la Vall d’Aran s’havia especialitzat en bestiar de peu rodó. El 1909 hom en calculava uns 4.000 caps, que produïen unes 1.300 cries. En canvi, la Vall d’Aran abunda en pasturatges desaprofitats pel bestiar de la Vall, i això ha originat l’aprofitament de les herbes per ramats d’altres comarques (Ribagorça, Pallars) i d’Aragó. Hom calcula que en els temps més puixants pujaven uns 70.000 caps d’oví, 1.500 de boví i 500 d’equí. Després de la forta crisi dels anys setanta, sembla que la transhumància es va revifant. La majoria pasturen a la solana de Cap d’Aran, del pla de Beret a la vall de Varradòs, i la resta a la de Viella. L’any 2003, el cens ramader era de 894 caps de bestiar boví, 4.120 d’oví i 599 de cabrú. Els boscos (de pi roig i negre i avet, de faig i roure) dominen el paisatge entre 1.000 i 2.200 m alt. La fusta se subhasta públicament un cop l’any. Ben portats i explotats racionalment per tècnics d’organismes públics, els ingressos procedents de les subhastes de fusta són la clau per a entendre les pistes forestals, els camins veïnals, les unitats escolars o les cases de la vila, les conduccions d’aigua, de llum i telèfon, etc., més ben agençades que les de pobles de la plana, on els pagesos són benestants però amb pocs béns comunals. Una comarca amb tan pocs habitants no pot ni fornir mà d’obra industrial ni consumir un volum de producció mínima a fi d’estabilitzar-ne els costos. Hom havia especulat amb la possibilitat d’instal·lar-hi indústries extractives a fi d’explotar la mineralització de materials procedents de la metamorfosi magmàtica dels sediments paleozoics. La galena de Bossost i de Canejan o la blenda de Bossost han deixat pràcticament d’explotar-se; com a pedra de construcció, només els marbres d’Arties són realment apreciats.
La indústria més innovadora per a la Vall d’Aran és la hidroelèctrica, que des del 1920 malda per aprofitar les possibilitats hidroelèctriques de la Garona, que els convenis internacionals no permeten d’aprofitar desviant-ne l’aigua cap a una conca més assedegada. Les centrals principals són les del Joèu, Aiguamòg, Arties (amb un salt de 802 m), Viella, Bossost, Varradòs, Benòs, Sant Joan de Toran i Eth Pònt de Rei, que tenen en total uns 270.000 kW de potència instal·lada, regulada per una capacitat d’embassament de 860 hm3. Hi ha dues centrals que tenen més d’un salt d’aigua: la d’Arties, amb els salts d’Arties i Aiguamòg, i la de Benòs, amb els salts de Benòs, el Joèu i Varradòs. La seva producció anual és al voltant dels 700.000 kWh i ocupa unes 160 persones. La construcció d’aquestes centrals comportà que s’establissin a la Vall d’Aran fins a 2.800 treballadors de la construcció, que trasbalsaren transitòriament la vida de la comarca. La construcció ha assolit una gran importància, gràcies a la construcció d’apartaments (Viella, Baqueira-Beret) i conjunts residencials, de centrals hidroelèctriques i a la millora de la infraestructura viària, com el túnel de Viella.El sector més dinàmic de la comarca és el turisme, afavorit per la situació geogràfica de la Vall d’Aran i per les seves característiques. L’atractiu extraordinari que la Vall inspira a catalans i a occitans, que ja de temps prenien les aigües termals a Arties, a Les i fins a Tredòs, ha estat potenciat per la construcció d’hotels i apartaments, el parador de turisme d’Arties i, sobretot, les pistes d’esquí de Baqueira-Beret. Així, el turisme relacionat amb l’estiueig, els esports de neu, els de muntanya i els esports d’aventura ha augmentat la seva presència a la zona els darrers anys. El 2002 existien 86 establiments hotelers (4.881 places), 9 càmpings (2.608 places) i 18 residències cases de pagès (171 places). El 2003 es creà l’Institut de l’Alt Pirineu i d’Aran, amb la intenció de contribuir al desenvolupament de les comarques de l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, l’Alt Urgell, la Cerdanya i la Vall d’Aran. Aquesta expansió ha estat facilitada i condicionada per la xarxa de carreteres, fins el 1924 no completada pel port de la Bonaigua (2.073 m), vehicle de la ruta axial que permet de seguir de cap a cap les valls de la Noguera Pallaresa i la Garona. Altres variants de menys importància són el port de Viella (2.424 m), que obre la ruta de la Noguera Ribagorçana cap a Lleida, Tortosa i Saragossa, i la carretera de Bossost a Luchon, per Eth Portilhon, de situació marginal. El 1948 hom posà en servei el túnel de Viella (1.620 m d’altitud, 5.133 km de longitud), que absorbeix gran part del tràfic amb l’exterior de la comarca. El comerç -centrat antigament en les fires ramaderes, de les quals només es mantenen vives les del 7 d’octubre a Salardú i el 8 del mateix mes a Viella, i en el mercat que aplega setmanalment al cap comarcal els comerciants de tota la Vall- ara es basa, sobretot a Viella i a Les, en l’estiueig, els esports d’hivern i en els accessos fronterers d’Eth Portilhon i de Les (les duanes dels quals hom suprimí el 1995, d’acord amb la normativa de la Unió Europea). Pel nombre de persones entrades, aquest darrer pas ha esdevingut la tercera entrada espanyola per la frontera catalana, només superada per la de la Jonquera i la ferroviària de Portbou, i els mesos estiuencs, només per la primera.
La història
De l’època preromana al Baix Imperi
La toponímia aranesa sembla certificar que la població anterior a la denominació romana era d’origen mixt, cèltic i basc. Polibi esmenta l’existència, als Pirineus, dels airenosi, amb els quals tractà Anníbal quan marxà contra Roma, poble que hom ha cregut identificar amb els aranesos. La romanització fou profunda —hi introduí, entre altres, el conreu de la vinya—, però no esborrà les característiques autòctones araneses. La Vall d’Aran, amb la seva capital Vetula (Viella), esdevingué —com altres territoris de la zona dels Pirineus centrals— un dels pagi o districtes de la civitas Convenarum creada per Pompeu (72 aC) amb centre a Lugdunum (Lió). Una via romana procedent de Tolosa (Llenguadoc) travessava la Vall d’Aran i arribava a Esterri d’Àneu. Durant el Baix Imperi formà part de la Novempopulània, i en desfer-se l’imperi Romà formà part del pagus Convenicus.
Dels inicis de l’edat mitjana a la vinculació a la corona catalanoaragonesa (segle VIII-1280)
Portada de l’església de Salardú (Vall d’Aran), obra del romànic de transició
© Fototeca.cat
Després de la invasió musulmana —que no hi tingué cap influència cultural ni ètnica— restà incorporada al comtat de Comenge; als segles X, XI i XII sembla haver oscil·lat entre aquest, el comtat de Pallars i el domini ribagorçà i aragonès, probablement amb jurisdiccions més nominals que reals i disputes que permeteren que la Vall d’Aran conservés el caràcter propi, sense ésser absorbida per cap d’aquests centres de poder. Sembla que formà part del dot aportat per Gerberga de Foix al seu matrimoni amb Ramir I d’Aragó, que així n’esdevingué sobirà (1036); amb tot, els comtes de Comenge intentaren en diverses ocasions d’imposar-hi llur domini, i els aranesos els combateren amb un èxit variable, fins que, poc abans del 1175, es posaren sota la protecció d’Alfons I de Catalunya-Aragó, que signà amb ells, a Sant Andreu de Barravés, un tractat d’emparança, en canvi d’un fogatge o tribut de blat. Alfons I adquiria, de fet, el domini de la Vall d’Aran, base del seu projecte de restauració de la civitas Convenarum; però per dur-lo a terme no vacil·là a fer donació, l’any 1175, de la Vall d’Aran a Cèntul III de Bigorra, en canvi del vassallatge d’aquest i dels seus successors per Bigorra i per la mateixa Vall d’Aran; quan Peronella, neta de Cèntul III, es casà amb Gastó VI de Bearn, Alfons I els feu donació del Bigorra, però es reservà el domini útil de la Vall d’Aran (1192). Similarment, el seu successor, Pere I, cedí la Vall d’Aran (1201) al comte Bernat de Comenge, que acceptava en canvi el vassallatge envers el rei per Comenge i la Vall d’Aran; aquesta esdevenia, així, en frase de Miret i Sans, un atot per a anar bastint els dominis pirinencs de la corona catalanoaragonesa (procés que la desfeta de Muret, el 1213, havia de fer irrealitzable), però amb l’oposició cada vegada més resolta dels aranesos, que es veien reiteradament transferits a un domini feudal i que s’oposaren al domini dels comtes de Comenge per les armes. El 1220 tornaven a dependre directament de la corona catalanoaragonesa, i, quan Jaume I tornà a cedir-los (ara a Guillem d’Entença), es negaren rodonament a acceptar-lo com a senyor, fet que Jaume I considerà com una prova de fidelitat a la corona, alhora que declarava que la Vall d’Aran no tornaria a separar-se’n. Des d’aleshores els aranesos ajudaren sovint els reis a combatre revoltes nobiliàries i esdevingueren un baluard avançat de la corona catalanoaragonesa quan Jaume I renuncià als dominis ultrapirinencs pel tractat de Corbeil (1258). La Vall d’Aran tingué una intervenció molt important en la guerra moguda contra Pere II de Catalunya-Aragó per un sector important de la noblesa catalana, dirigida pels comtes de Foix i de Pallars (1276-80): els aranesos impediren que els rebels rebessin ajut de França i intervingueren en l’ocupació de Pallars i el setge de Balaguer.
Les lluites amb França pel domini de la Vall d’Aran (1283-1491)
La monarquia francesa inicià al segle XIII temptatives repetides d’emparar-se de la Vall d’Aran; el primer intent fou amb motiu de l’anomenada croada contra Catalunya, encara que la invasió fou iniciada abans del trencament oficial de les hostilitats, amb el pretext de castigar les vexacions dels aranesos contra el comtat de Comenge. Els francesos foren ajudats en aquesta ocupació per Auger de Lés, senyor de Lés. El fracàs de la croada contra Catalunya pressuposava la restitució de la Vall a la corona catalanoaragonesa, però els francesos al·legaren que la conquesta no tenia res a veure amb la croada i calgué una intensa activitat diplomàtica per a obtenir-ne la restitució (1295-1313); després de la negativa francesa inicial, el 1298 se signà el conveni d’Argelers entre Felip IV de França i Jaume II de Catalunya-Aragó, pel qual la Vall passaria provisionalment als dominis d’un sobirà neutral, Jaume II de Mallorca, que la integrà a la lloctinència del Rosselló, amb un governador nomenat per aquesta. Aquesta situació es prolongà fins el 1313; durant aquesta etapa hi hagué tres governadors mallorquins: Arnau de Sant Marçal (1298-1307), Pere Bernat d’Asnava (1307-10) i Pere de Castell (1310-13). Aquests restabliren les institucions pròpies de la Vall d’Aran (els francesos les havien violades en incorporar la Vall a la demarcació administrativa del senescal de Tolosa de Llenguadoc), però no saberen dominar l’actitud rebel dels senyors de Lés, francòfils declarats des de llur participació en la invasió francesa. L’administració de la Vall comportà per a Jaume II de Mallorca un llast costós, que es prolongà inesperadament per la resistència francesa a cedir la vall, fins que una comissió mixta catalanofrancesa, reunida a Viella, declarà que el dret legítim pertanyia al monarca català (1213). Jaume II, en recuperar la Vall, reconfirmà el conjunt d’usatges i constitucions dels seus habitants, reunits en l’anomenat privilegi de la Querimònia (1313), confirmat novament per Alfons III el 1328 i escrupolosament respectat per Pere III durant tot el seu regnat, malgrat un intent d’alienació en favor del comte Hug de Pallars (1385), que els aranesos rebutjaren amb el lliurament de 2.000 florins al rei. Poc després Joan I de Catalunya-Aragó concedí als aranesos diverses exempcions de drets, i a la cort de Montsó integrà definitivament la Vall d’Aran dins el Principat de Catalunya (1389), integració que fou confirmada per la generalitat del Principat durant l’interregne causat per la mort de Martí I. Entretant s’havia produït un nou intent francès d’annexió de la Vall, arran de la invasió de Lluís d’Anjou (1390); els francesos foren rebutjats per les forces comandades per Arnau de Cervelló i Ramon de Bages, ajudats pels aranesos. Noves invasions infructuoses foren la del comte de Foix (1396) i l’organitzada per Carles VI de França, aprofitant la mort de Martí I de Catalunya-Aragó (1410). Més greu fou la situació de la Vall durant la guerra contra Joan II de Borgonya. Després d’un primer intent d’ocupació francesa el 1470, rebutjat per tropes catalanes comandades pel príncep Ferran (el futur Ferran II), la Vall d’Aran caigué en mans de mercenaris i bandolers, que s’aprofitaren de la manca de control efectiu per part dels monarques catalans, causada per la insurrecció del comte de Pallars, i encara que França no assolí un domini efectiu de la Vall, els bandolers Cabdet Ramonet i Maixicot en controlaven els accessos (fins que foren vençuts, el 1477), i el nou rei, Ferran II, no assolí de pacificar-la fins el 1491.
La Vall d’Aran dins dels conflictes de la monarquia hispànica (segles XV-XVIII)
Els anys de pau que seguiren foren torbats, a mitjan segle XVI, per les lluites frontereres contra els hugonots, que el 1579 penetraren a la vall i arribaren fins a Salardú abans de retirar-se davant les forces de Felip II de Castella. Miquel Ferrer, governador de Castèl-Leon, feu reforçar aquesta fortalesa per tal de prevenir noves invasions (1589). Durant la guerra dels Segadors la Vall d’Aran s’oposà a l’entrada dels francesos, malgrat que la Generalitat havia prestat obediència a Lluís XIII de França; Josep Margarit, governador general de Catalunya, entrà a la vall amb un exèrcit i n’expulsà les tropes de Felip IV. Aquestes tornaren a ocupar-la l’any 1651, però les constitucions araneses foren respectades. En signar-se el tractat dels Pirineus (1659), la manca de raons per atribuir la Vall d’Aran a França era tan palesa que Pèire de Marca, tan parcial a favor de Lluís XIV, no s’atreví a demanar-ne la incorporació al regne francès, tot i la seva situació geogràfica favorable a aquesta pretensió. Al segle XVIII, en esclatar la guerra de Successió, la Vall d’Aran es mostrà tot seguit partidària del rei arxiduc Carles III. Conquerida pel general Arpayon, al servei de Felip V, la població fou sotmesa a tributs feixucs, en part destinats a la reconstrucció de Castèl-Leon; Felip V concedí el càrrec de governador a Gaspar de Lés, fill de l’anterior governador, executat pels austriacistes per la seva actitud francòfila; Gaspar de Lés aprofità les circumstàncies i governà despòticament.
De la instauració dels Borbó a la fi del franquisme (1717-1977)
Acabada la guerra de Successió, la Vall d’Aran fou exceptuada del decret de Nova Planta i fou mantinguda al marge de la divisió del Principat en corregiments; malgrat la seva tendència uniformista, Felip V confirmà els usos i costums dels aranesos, però restablí el baró de Lés com a governador (1717). En esclatar la guerra de la Quàdruple Aliança, les forces franceses penetraren novament a la Vall i empresonaren el baró de Lés (1719), però hi practicaren una repressió molt més dura que la d’aquest, a les ordres del governador francès Champier, fins que fou destituït pels seus excessos. Obertes les negociacions de pau, França intentà de mantenir-se a la Vall, però hagué de restituir-la pel tractat de Madrid (1721). Felip V establí novament les constitucions dels aranesos, així com el dret —adquirit al segle anterior— de lliure comerç amb França, i, a més, el 1735 els concedí exempció en l’ús de paper segellat, privilegi que encara perdura. El 1770 el papa Climent XIV autoritzà el traspàs de la Vall a la jurisdicció de la diòcesi d’Urgell (fins aleshores havia estat dependent de la de Comenge), traspàs que no fou efectiu fins el 1804. Durant la Guerra Gran fou novament ocupada pels francesos (1794-96), i en la pau de Basilea es resistiren a tornar-la, fins que ho feren en canvi d’avantatges territorials a l’illa de Santo Domingo. Una nova ocupació s’esdevingué arran de la guerra del Francès. Inicialment mantinguda al marge de la guerra, la Vall fou ocupada pels francesos des del Principat (1810). L’administració napoleònica segregà la Vall d’Aran d’aquest, quan en feu la divisió en departaments, i la incorporà al departament francès de l’Alta Garona, amb l’abolició de les constitucions i l’equiparació a un territori francès. Els francesos s’hi mantingueren encara un any després de la derrota de Napoleó, amb l’esperança de poder-la retenir. Ferran VII, en recuperar-la (1815), la incorporà al corregiment de Talarn. Els aranesos, descontents, ho restaren encara més quan el govern constitucional, en crear la divisió provincial, els incorporà a la província de Lleida. Oposats a l’uniformisme liberal, la majoria dels aranesos es declararen reialistes; el Consell General de la Vall d’Aran s’adherí a la Regència d’Urgell (1822) i, desapareguda aquesta, es mantingué reialista fins a la caiguda del règim constitucional (1823). Durant la primera guerra Carlina, la Vall fou ocupada per les forces del pretendent Carles Maria Isidre de Borbó (1835); l’antic governador de la vall, Pascual Madoz Ibáñez, la recuperà el mateix any per a Isabel II, malgrat la tendència carlina de la població. La Vall d’Aran fou definitivament integrada a la província de Lleida, amb Viella com a cap del partit judicial de la Vall. La Vall d’Aran fou inicialment un territori de la corona catalanoaragonesa amb caràcter independent tant de Catalunya com d’Aragó, i vinculat només a aquests països per la figura del rei. Aquesta situació persistí fins a la seva incorporació al Principat. El govern de la Vall s’exercia a tres nivells: el conjunt dels vesins o veïns, format pels caps de família, com a assemblea que es reunia a Cap d’Aran o bé a Santa Maria de Mijaran, i més teòrica que no pas eficaç; el segon era l’assemblea de cònsols municipals, reunida a Castèl-Leon o Viella; i el superior, més restringit, era la cort o Consell General d’Aran, formada per representants nomenats pels cònsols. El representant del rei era el batlle (més tard governador), encarregat especialment de la percepció i l’administració dels tributs; inicialment n’hi havia un d’únic per a tota la vall; més tard foren tres, bé que el de Viella n’era considerat el cap. Jaume II de Catalunya-Aragó refermà l’autoritat reial amb la creació de la batllia general d’Aran, comparable a les del Principat, València i Mallorca. El primer batlle general fou Guillem de Castellnou. La seva comesa era d’administrar justícia, percebre els tributs i admetre a composició els condemnats a penes no capitals, i nomenament dels tres batlles subordinats. Aquests eren caps de cadascuna de les circumscripcions o terçons de la Vall d’Aran: el de Viella, el de Bossost i el de Garòs, més tard dividits cadascun en dos. Aquests terçons eren agrupacions de municipis, els quals tenien règim de consolat: el nombre de cònsols oscil·lava entre un i quatre. Aquests administraven els béns comunals, les pastures i els boscos; algunes de les seves prerrogatives originals foren absorbides per l’autoritat reial, com el dret d’enderrocar cases, molins, etc., i la facultat d’imposar penes. Quant a l’organització social, sembla que la Vall d’Aran es mantingué al marge de l’organització feudal, i adquirí l’aspecte d’una petita república. Això era a causa de l’economia primordialment ramadera, que consolidà un règim comunal de les pastures de cada terme municipal, amb els mateixos drets per a tots els veïns, sota la supervisió dels cònsols. L’agricultura, poc important, era insuficient per a l’alimentació dels habitants de la Vall, i no tenia, per tant, prou importància per a fer de base d’una organització feudal; les càrregues senyorials no haurien permès que subsistís una economia tan feble. Això explica la vinculació de la vall a una monarquia que, malgrat la seva situació geogràfica desfavorable, podia evitar, i de fet evità, la caiguda dels seus habitants en el domini senyorial de Comenge. L’únic tribut a què eren sotmesos era el del fogatge, pagat en blat al rei. El privilegi de la Querimònia, conjunt de constitucions reconegut per Jaume II (1213), es basava més en la consuetud que no en textos escrits, que des d’aquell moment adquiria caràcter de recopilació legal. D’altra banda, la limitació dels recursos i el caràcter comunal de l’aprofitament de les terres i pastures limitava forçosament l’increment de població, forçada a emigrar cap a altres indrets del Principat o cap a les comarques gascones. L’increment de les manufactures i els productes menestrals i les modificacions sofertes per la Vall en el curs dels segles causaren una reforma de les constitucions de la vall, realitzada per Felip III de Catalunya-Aragó (1615), que concedí als aranesos la facultat de comerciar amb França fins i tot en temps de guerra, sense traves duaneres. Aquestes constitucions reformades es mantingueren vigents fins a la uniformització de la monarquia liberal, al segle XIX. El 1835 fou ocupada pels carlins, però fou recuperada per les tropes liberals comandades per Pascual Madoz, que en fou governador (1835-36), i novament passà a mans dels carlins diversos cops fins el 1840. La Vall d’Aran quedava aïllada els mesos d’hivern i, bé que les comunicacions milloraren amb l’obertura de la carretera del port de la Bonaigua (1924), continuà essent una zona aïllada, fet que explica la importància que hi tingué el maquis després de la Guerra Civil de 1936-39 (especialment el 1944, que les autoritats franquistes, desbordades, hagueren de recórrer a l’exèrcit per mantenir-s’hi). El 1948 fou obert per l’exèrcit el túnel de Viella, que permeté d’assegurar les comunicacions a l’hivern i liquidar el maquis. La Vall d’Aran ha experimentat un canvi econòmic important amb l’auge del turisme d’hivern (francès i, més tard català) aquests darrers anys.
La Vall d’Aran dins la Catalunya autònoma (del 1979 ençà)
D’acord amb l’Estatut de Catalunya de 1979, la Llei d’ordenació territorial inclou el reconeixement i l’actualització de les peculiaritats històriques de l’organització administrativa interna de la Vall i el restabliment de les seves institucions de govern, el Consell General d’Aran i els síndics, dut a terme l’any 1991 per la Llei sobre el règim especial de la Vall d’Aran del juny del 1990, aprovada pel Parlament de Catalunya. Des d’aquest any té majoria al Consell l’aliança formada per Coalició Aranesa-Convergència i Unió, presidida fins el 1993 per la síndica Pilar Busquets. Aquest any prosperà una moció de censura contra Busquets impulsada per Amparo Serrano Iglesias, d’Unió Democràtica Aranesa i membre del govern que, amb el suport d’Unitat d’Aran-PSC, la portà a ocupar el càrrec fins el 1995, que fou substituïda en les eleccions per Carles Barrera Sànchez, de Convergència Democràtica Aranesa (CDA), el qual revalidà el càrrec fins el 2007. Aquest any fou elegit síndic Francesc Boya i Alòs, d’Unitat d’Aran el qual, en les eleccions del maig del 2011, fou derrotat per novament per Barrera, que ocupà el càrrec de síndic, revalidat al maig del 2015 amb una clara majoria de CDA.
Quant a la normalització de l’aranès, el 1983 la Generalitat de Catalunya oficialitzà les normes ortogràfiques elaborades per l’Institut d’Estudis Occitans adaptades a la modalitat aranesa. El 1982, hom començà a impartir l’aranès a totes les escoles de la Vall d’Aran. El 1994, el Consell General aprovà el reglament per a l’ús oficial de l’aranès, i el setembre del 2010 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de l’aranès, per la qual aquesta llengua esdevenia oficial i preferent en les institucions, l’Administració, l’ensenyament, els mitjans de comunicació i la toponímia de la Vall d’Aran. La llei, a més, establia la cooficialitat de l’aranès amb el català i el castellà en tot el territori de la comunitat autònoma. Al novembre d’aquest any, la Generalitat, el Consell General d’Aran i la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) crearen Hèm Aran TV, plataforma de televisió per internet que inicià emissions regulars el 2011. Posteriorment anomenada AranTV i que era el primer mitjà audiovisual que s’acordava a la Llei de l’aranès. A banda, al desembre del 2008 el Consell General aprovà la lletra oficial de l’himne de la Vall d’Aran.
El 21 de gener de 2015 el Parlament de Catalunya aprovà per majoria absoluta (amb el vot negatiu de Ciutadans i del PP en alguns articles) la llei de la Vall d’Aran que substituïa la del 1990. En la nova llei, pendent de ser ratificada en referendum posteriorment pels aranesos, es reconeixia la realitat nacional occitana de la Vall d’Aran (derogant en la pràctica l’estatut de comarca), establia els drets històrics i la identitat de l’Aran i li atorgava el dret de decidir el propi futur. També establia un model de finançament revisable bilateralment en tres anys i atorgava al territori un diputat al Parlament de Catalunya.